Camí de Vera

No, no hi ha una via oxidada, ara el camí de vera va al costat de la autovia, l’eixida a Barcelona des de València, comença en el mirador de Tarongers i continua a l’altra banda del politécnic, al costa del cementeri de Benimaclet, continua… no no continua, el Camí de Vera que dona nom al barri, està desfet és una llàstima el seu estat i s’atura de forma brusca abans d’arribar a la sèquia de vera. 

Al barri del Camí de Vera de València viuen 5400 persones… però moltes d’elles creuen que viuen a Benimaclet. No és extrany, donat que tenim al barri de Camí de Vera el Cementeri parroquial de Benimaclet, amb el seu característic marbre, també tenim l’Escola Municipal de Benimaclet, molts comerços de l’Associació de comerciants i professionals de Benimaclet o també el Mercat de llibres usats de Benimaclet, dos barris que es toquen a l’Avinguda Valladolid o a Emili Baró, els barris de Benimaclet i Camí de Vera. Estem en el punt de la ciutat on s’acaben els edificis i comença l’horta, on podem començar el camí de Farinós o on podem vore l’inici de la cultura real de la chufa i ja podem sentar-se a la fresca en l’orxateria Sariers. De fet l’horta és una gran part del barri de Camí de Vera i quan desapareixen els edificis, van apareguent les alqueries, grans. 

Al tercer dissabte de setembre, les alqueries de Camí de Vera es convertixen en escenaris pirotècnics, per demanar i agrair que no caiga pedra. Per això els llauradors porten en romeria els Sants de la pedra «Abdón i Senen» fins a l’Ermita de vera. 

Hi ha una forta cultura de la natura. De fet, tot és ecológic. No només el menjar, no. Al Camí de Vera és ecológic tot. La tintoreria ecológica, l’escoleta infantil els Donyets és de «criança ecológica»… 

Però per a reflexió ecológica, a Camí de Vera tenim l’escola Meme i sobretot el CSO l’Horta. El Centre L’Horta és un referent de la innovació, del pensament alternatiu, de l’anarquisme, de l’experimentalisme, el cooperativisme, el veganisme, el feminisme, l’antifeixisme… On podem gaudir d’un concert de Constanza Piña el proper 19 d’Octubre o compartir observacions en el grup de lectura, tot al Centre Social Okupat, l’Horta, al Camí de Vera. 

Per altra banda, tenim els edificis enormes, que alguns han anomenat «nou benimaclet» i que encara es volen ampliar per la ronda nord. Estos projectes estan en els tribunals aquestes setmanes entre Urbem i l’Ajuntament de València, on també Metrovacesa vol traure cullerada… Vorem que ocorre. Mentrestant, al barri de Camí de Vera, en aquestos carrers de poetes anònims, de parcs fets amb presupostos participatius i places interiors, on podem anar al gimnàs sparta, al gran boquerón o al cerdo crujiente a menjar… es veu passar la vida entre l’horta i la ciutat. 

Sant Pau

Hi ha persones que escoltant només unes notes de piano, ja saben el que segueix. Els constructors valencians al 1995, varen vore els camps del Pouet… per a entendren’s, de Nuevo Centro a Mislata, tot ple de canyes i horta i ells ja sabíen perfectament el que allí anava a passar.

Anem a parlar del barri que, pràcticament va nàixer a final dels anys 90a, al costat de Campanar, el barri de Sant Pau.

16.000 persones viuen a un barri amb grans finques, quasi totes noves, amb piscina interior, gimnàs, pista de tenis i jardí ben cuidat… Sant Pau representa molt bé un model que va governar els anys 90a i primera década dels 2000 tota València, pero que a este barri aconseguí la versió més pura. Alló que fou “Nou Campanar”.

Anem per parts:  

El barri de Sant Pau està dedicat en gran part a la medecina: La quantitat de clíniques médiques privades, estan per tot el barri, de l’IVI, l’Insitut Valencià del Peu, Centre d’Histología, clíniques dentals… l’Hospital Arnau de Vilanova i l’Hospital 9 d’Octubre… l’especialització médica i un creixement de la medicina privada s’ha estés per tot el barri, Sant Pau és un barri amb bata i camisa blanca.  

Sant Pau també és un barri de jardins. Per a conectar la via verda del riu Túria cap a Riba-Roja o per a continuar cap a la ciutat, al barri de Sant Pau està el Parc de Capçalera, que va apareixer al mateix temps que creixia el barri, amb grans extensions obertes, un llac interior, en definitiva, un espai verd funcional per ser bosc mediterrani, com el coetani parc de la Rambleta. Espai recurrent de presentacions, de mítins, de festes… rere fons obert on corren els gosos i fan pícnics les famílies.

Per l’altra banda del barri de Sant Pau tenim un altre jardí, el Jardí de Polífilo més poétic, com el jardí de les hespérides… i de colofó tenim el Bioparc. El gran zoológic que manté grans animals salvatges a l’horta mediterrànea de la partida de dalt. A més, si no tenim prou, ara es pot visitar una exposició itinerant de dinosaures. 

I a tot açò, a correr. A correr molt. El barri de Sant Pau ha embogit amb les sabatilles esportives i les malles: tutriatlón, crosfit valencia, fitlosophy, sprinter, corremon run, urban running… 

L’anterior barri, del que encara queden alguns carrers, deu de vore extrany, tanta obsesió médica, runner, romàntica dels jardins  i també dels grans pianos Clemente. Abans, eren simplement, uns carrers normals al costat del riu, al final de València, amb la gran, normal i quotidiana ventaja d’anar a menjar-se la mona de pascua al costat de casa.

Patraix

Patraix. Aigua. Ha plogut molt, dos mil·lenis, des de que sabem que viu gent a Patraix. Sabem que l’aigua de la sèquia de Favara, que funda un barri, que el creua, hui soterrada, li ha donat regadiu a un barri, que fou poble, que fou quartell, que fou terreny on la majoria de la població, era llauradora. Costa imaginar que l’actual barri de vora 25.000 persones, fou no fa molt una vila de 400 habitants, on la majoria d’ells vivien a l’actual plaça de Patraix, anterior Plaça Major i també plaça de la Constitució. Aigua. Al centre de la plaça Patraix hi ha, com a la majoria dels pobles, un pou, amb aigua per a beure. Aquest pou es va convertir en una font, reivindicada per l’associació de veïns, no sols per a recordar l’antic pou, si no per a donar aigua potable als veïns, on costa en algun cas, que arribe l’aigua en bones condicions.

Patraix. Pedra. Patraix és la derivació del nom “Petrarios”, que vol dir, pedreguer. Pedres antigues tenim moltes de Patraix, però no a Patraix. Les dues làpides romanes que s’han trobat al barri, estan al museu Sant Pius cinqué. El desig de l’associació de veïns és crear a l’alqueria del Marques d’Elx, un centre de recuperació de la història de Patraix i que tornen les pedres, les làpides romanes i la ceràmica islàmica que s’ha trobat a Patraix, que es coneguen les escultures de l’alqueria de Pontons, ara a la Glorieta, o destacar l’única escultura netament feminista que tenim a València, que està a Patraix, al parc d’Enrique Granados. Plaques arreu de Patraix expliquen la seua història. Pedres.

Patraix. Fusta. Un dia, la fusta que feia de pilar a una casa que dona al carrer Alcudia a Patraix, es va trencar i al caure varen eixir moltes pilotes de baqueta, donant testimoni de que també a Patraix hi havia pilota valenciana. Però la fusta a Patraix és la seua indústria, fins a ben entrat el segle XX. Mariano Garcia, Vilarrasa, Pepe Martínez, Franco Tormo… són indústries del moble, que  es nodrien de fusta provinent, en alguns casos, de selves africanes. Cal dir però, que la gran indústria de Patraix, la més moderna per al seu temps, la que més ha marcat al barri ha estat la fàbrica de seda, la batifora. 

Patraix. Foc. Per assediar amb canons València, els francesos varen estar a Patraix. També el Palleter, que amb els seus discursos va incendiar als comerciants per a la defensa de la ciutat, també es va amagar a casa de la seua amada de Patraix, també Blasco Ibanyez, incendiava a les masses des de la seu del partit Blasquista front a l’esglesia de Patraix, actual casa d’Uruguai i bar Patraix. La idea més incendiària de Patraix la va tindre Aurora López al Juny de 1928. Va convocar a la seua alqueria de l’actual carrer Bautista Corachan, una assamblea, on va asistir gent de tota la Peninsula Ibérica i de la resta d’Europa. Al Juny de 1928, a Patraix, Aurora López va celebrar la fundació de la FAI, la Federació Anarquista Ibérica, que tant relevant seria a la guerra civil.

Patraix. Aire. Patraix ara, està per a prendre l’aire, amb totes les peatonalitzacions fetes i encara per fer, l’aire de les seues Festes de la primera setmana d’Octubre. Patraix viu nous aires, uns àires que venen d’un canvi a la ciutat. De Patraix és l’alcalde Joan Ribó, a Patraix ha començat a mirar la ciutat, esperant respostes. Patraix, d’on ve l’aigua, la pedra, la fusta, el foc i l’aire.

El Cabanyal – Canyamelar

El Cabanyal-Canyamelar és un barri, on ara viuen 20.000 persones, però abans del segle XX, Poble nou de la mar, que així es deia el Cabanyal-Canyamelar, era una vila independent amb més de 1200 barraques, humils, una al costat de l’altra i totes enfront de la mar. Un cabanyal allunyat de la ciutat, que va patir uns incendis devasatadors al llarg del segle XIX. Els incendis del segle XIX, varen coincidir amb l’aparició d’una burgesia romàntica a la ciutat, una burgesia que va fer apareixer casetes modernistes, revestides de ceràmica nostra i colorida, al costat del mar fent renàixer de forma romàntica, un barri nou, però amb un sabor nostàlgic, o millor dit, melancòlic.    

Aquest sentiment impregna molts llibres que parlen del Cabanyal. Són moltíssims els llibres que s’han escrit sobre la vida d’un únic barri de la ciutat de València, entre ells, L’Esperit del Cabanyal, Llagrimes vora mar. Guerra, posguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) A través de la memòria, Historia del Cabanyal. Poble nou de la mar (1238 – 1897), El món mariner del Cabanyal, Relaixos del Cabanyal, Houses From El Cabanyal i un llarg etc… El Cabanyal desperta un món sentimental que es reflexa a molts espais, no només a les cases. 

Però al mateix temps, el Cabanyal és un barri dur, en molts sentits d’aquesta metàfora, dur. Amb una realitat dura, d’un 38% atur i una població amb unes mancances molt considerables. Amb molt de treball social per fer, amb les diverses poblacions, de pobles gitanos, romanesos, mediterranis, àrabs, latino-americans… viuen en unes condicions millorables on la pobresa s’acumula a l’interior del barri, on difícilment es veu. Són històries que recorden les de Josepa, Vicenta, Antònia i Rosa, Maria, Francesca… algunes de les habitants de l’antic poble nou de la mar… l’actual Cabanyal i en aquest cas, Canyamelar. 

El Cabanyal també és una zona de festes i això també genera els seus particulars conflictes… que ha voltes es solucionarien fàcilment vallant els solars on van a parar els cotxes, els cubates i la música de matinada, com els que hi ha al Carrer Drassanes pel voltant del número 50. 

Tot el món ha vist i ha llegit, inclús ha patit, les amenaces, del que va ser les ànsies per a que l’Avinguda Blasco Ibányez tocara el mar, el que hauria trencat un barri. Pot ser a finals del segle XX, el Cabanyal ha patit el seu particular incendi, social i ara vegem com torna a renàixer. Fruit d’aquest renàiximent ha anat el Cabanyal Íntim, el No hay nada mejor que 27 amigos, la posada en marxa del Teatre Musical el Cabanyal, el Calamar, la Fábrica de Hielo i un llarg etcetera. 

El Cabanyal és l’olor del mar, la llum de la platja, la música de la festa, tant del mític ACTV, fins a les cornetes de la Setmana Santa Marinera, però sobretot el Cabanyal es menja. Podem llegir la seua cuina a «La Cuina del Cabanyal – Ed. Drassana – Felip Bens i Marisa Villalba – 2014», podem comprar al mercat del Cabanyal, fent una tapa a la tasca del Tio Pepe o unes anxoves a Casa Montaña… 

Realment, ahí està el Cap de França, tocant al Grau, el Canyamelar i el Cabanyal… Encara que s’ha fet conegut i popular que el nostre renàixer es diu Cabanyal. 

Trinitat

Reparar guitarres és un treball acurat i precís. Cada matí, des de fa 35 anys obri la persiana Kasmont, un Luthier de guitarres, al carrer Molinell, al barri de la Trinitat (46010, Districte de Saidia, València).

A Kasmont, una família seu darrere del mostrador i no fan bona cara. Al fons del comerç, el iaio de la família està fent classes de guitarra i tot per poder arribar millor a fi de mes. No és per ells, pot ser siga la cara trista del barri de la Trinitat, que veu envellir la població sense remei, on hi ha més gent major de 80a anys que entre 10 i 20. Al voltant del carrer Alboraia hi ha una taxa d’atur del 28% i uns carrers, que entre reformes, comerços tenen la tranquilitat d’un barri que està en un lloc privilegiat de la ciutat, però en decadència, bé, tampoc tant, és un barri normal. Carrers amb comerços i finques normals, on pot viure al mateix temps, un conseller d’Hisenda i un migrant sense papers, que per cert, on alguns d’ells i elles van a les classes de la Escola d’Adults Vicent Ventura, impulsada per Comissions Obreres ara fa 25 anys, que hi ha al barri.

Podríem dir que Trinitat és un barri que està, com l’iman, repelent la moda, malgrat tindre una ubicació exelent i tindre un magnetisme molt atractiu de cultura, ja des de que el Rey andalusí Zaid, va aterrar, fa vora un mil·leni.    

I fa molt poc que ha arribat a viure al barri de la Trinitat, Katherine. Ella ve de JacksonVille, a Florida.

Katherine és jove, ronadarà els 20 anys i està animada. Només porta 4 mesos a València i vol saber més d’aquesta ciutat, encara que vol seguir coneguent altres ciutats del mon. Katherine és monja. És una de les monges, del hogar de la madre, que des de fa molt poc, habiten el Monestir que dona nom al barri, el Real Monestir de la Trinitat. Aquest monestir, és un dels testimonis religiosos vius més antics de València, on Isabel de Villena escrigué Vita Christi, un llibre del segle XV que conta la vida de les dones que rodejaren a Jesús de Natzaret, una reflexió de la feminitat i l’esglesia, que es va fer al Monestir de la Trinitat, al mateix lloc on Katherine, la monja que ha vingut de Florida a València, ara s’encarrega de netejar el seu pati. 

El barri de la Trinitat és una font infinita d’històries, però sobretot és una font inesgotable de cultura.

Sense eixir del barri de la Trinitat podem vore cuadres de Velázquez i de Goya al museu de belles arts, podem visitar els jardins del Real, de Vivers, amb gran quantitat d’escultures, també podem fer hípica o jugar a tenis, visitar el servei nacional de Meteorologia o l’antiga i tradicional estació de trens de pont de fusta. Podem vore els instruments per a investigar als animals al museu de ciències naturals, o també podrem anirmar el gust de la lectura, tant a la llibreria solidària Aida, que és molt recomanable, com a l’ agència de la Lectura, que pròximament estarà al barri de la Trinitat.  

Trinitat, un barri de cultura i tranquil. 

L’Amistat

Hi ha el camp de l’Algirós, el camí d’Algirós, el braç de la sèquia de Mestalla, que diguem Algirós i el Districte d’Algirós. Dins del districte d’Algirós hi ha 5 barris. Hui coneguem el barri de l’Amistat.

Situem-se. El barri de l’Amistat te forma de quadrat i el marquen 4 avingudes molt conegudes: Al nord Blasco Ibanyez. Al sud Justo i Pastor, a l’est Manuel Candela i a l’oest Cardenal Benlloch.

Curiositats. Dels més de 7000 habitants que hi ha al barri de»L’Amistat» hi ha més gent major de 80 anys, que menors de 10 anys. Hui, al barri hi ha més d’un 20% de població nascuda fora de la Unió Europea.  El major nombre d’estos habitants són asiàtics, per això vegem una gran quantitat de comerços xinesos, sobretot a l’Avinguda de Cardenal Benlloch.

L’amistat és el barri on te la seu el colectiu de lesbianes, gais, transexuals i bisexuals, Lambda València. El barri on hi ha també l’homenatge al polític socialdemócrata «Olof Palme», és, a més un barri de falles i de moros i cristians, barri de parròquia cristiana i de centre cultural islàmic, de la tradicional pastisseria Galdón o del modern bar d’esports Meltdown… L’Amistat, com el seu nom indica, ens convida a estimar la diversitat. Una diversitat que algú va voler trencar sense èxit carregant-se el ninot de la falla del barri on dos xics que es besaven.

Però la diversitat de cultures de tot el món, on més es nota al barri de l’Amistat és als restaurants, forns i bars. Amb molta qualitat, sense eixir del barri pots tastar menjar de Grècia, d’Egipte, d’Irlanda, de Brasil, d’Itàlia, … I també, com diria Begoña Rodrigo i Marta Hortelano, si vols tastar el sabor de l’elegància, has d’anar a La Salita, a per un dels seus menús degustació. Alta cuina al barri de l’Amistat.

I per què es diu barri de l’Amistat? L’amistat fou una cooperativa de vivendes que al 1928 montaren els ferroviaris de la desapareguda estació d’Aragó, per a viure junts i a prop del treball. D’aquesta cooperativa només queden ara 3 casetes i alguns noms de carrer. Això dels noms te gràcia, per què, com bona part dels ferroviaris eren del nord d’Espanya, demanaren a l’Ajuntament al 1955 que, en record de la cultura dels seus pobles d’orige, dos carrers del barri portaren el nom de gent important del nord i es varen posar els noms als carrers, de Campoamor i de l’escriptora Concha Espina.

Hui a un extrem del barri de l’Amistat tenim l’anomenat «Barri de Sant Pelegrín», un conjunt de vivendes populars, i també a l’altra banda del barri hi ha un altre grup finques conegudes amb el nom de «El Corralón».

A València, hi ha molts grups de vivendes populars distribuides per tota la ciutat, construïdes, per exemple, amb motiu de la riuada del 57. Aquestes finques mantenen la identitat per damunt dels seus propis barris, a voltes amb imatges o amb música pròpia, com és el cas del Corralón o, altrament dit, la Yecla, ací,al mateix barri de contrastos, el barri de l’Amistat.

(música de Aloy: El Corralón… Calle Yecla, pisando Justo y Pastor, barrio conocido, el Corralón…)

La Llum

Farmàcia La luz, Bar La luz, Herbolisteria La Luz, Residencia Parque Luz, Cristalería Luz, Fruiteria La llum, Café la llum, Vivendes Espai Llum, Falla llumeners eccetera… Hui parlarem d’un barri amb una curta història, però amb molta identitat: El barri la llum.

Amb 5000 habitants i un 28% d’atur, el barri de la llum, només amb un poc més de 50 anys d’història, ha sapigut generar una identitat que sobrepasa els municipis. Per què diguem això? Per què formant part del barri de la Llum es pot ser de València o de Xirivella. Molta gent pensa que el terme municipal de València i el de Xirivella els separa la V-30, es a dir, el riu… i no és així. Xirivella també està en bona part al barri de la llum. Per exemple, Forma part de Xirivella el centre comercial Gran Túria o el camp de futbol del barri de la llum. Això vol dir que tenim dos centres per a persones majors al barri, un centre molt ben equipat a València i un altre a Xirivella, també vol dir que al barri de la Llum es fan les activitats com «cultura als barris», fomentada per l’Ajuntament de València però també es celebren les festes municipals de Xirivella, vol dir per exemple, que és un barri que te estació de Valenbisi, per a rodar per la ciutat de València i, per estar en Xirivella, també te parades de Mibisi, on pots llogar una bicicleta per anar per, Aldaia, Quart de Poblet, Alaquàs i Xirivella. És a dir, dos municipis, però un mateix barri.

Al barri de la llum és on està l’antiquíssima ermita de Sant Miquel de Soternes, diuen que impulsada pel mateix Joanot Martorell. Fins a fa 60 anys només hi havien camps de creïlles i sèquies. Però al principi dels anys 60a es varen construir les primeres finques, les famoses vivendes del barri de la llum, d’accés fàcil, que podríem dir, vivenda social i que tenen unes formes irregulars, amb jardinets interiors. Una zona residencial popular a la vora del, aleshores riu nou, plan sur, V30 . De fet, el veïnat del barri va assistir a la construcció del Plan Sur, recorden quan al principi la V-30 les víes eren de doble direcció i es pregunten, a on haurà anat a parar tantíssims camions de terra que es tragueren per a fer la nova vía del riu Túria…

El barri de la llum està també vora  l’anomenada Avinguda de Castilla, que hui és l’Avinguda del Cid. Cal recordar que va ser al desarrollisme quan l’Avinguda del Cid va passar a ser una de les víes més importants de la ciutat de València, suposava l’eixida a Madrid i l’anada a l’aeroport. Per tant el barri de la llum, apareix a una zona impulsada als anys 60a, juntament amb la Fuensanta, l’Hospital General o el Centre La Misericòridia.

Però a dia de hui, la majoria del barri és pràcticament nou, amb vivendes modernes d’uns 20 o 30 anys de vida com a molt, on viu població molt diversa. El barri manté una tradició assistencial, amb la Casa Cuna de Santa Isabel o el Centre de desenvolupament infantil i atenció temprana de l’associació síndrome de down de València. Per altra banda, resulta curiós que al barri de la llum estiga l’esglèsia de la cienciologia a València que a 2015 va cumplir 30 anys i que va rebre el reconeixement per part d’aquesta fe de «Missió Ideal».

Siga la Llum per el Santíssim Crist de la Llum o siga per La Nostra Senyora de la Llum. Siga un barri amb passareles per a creuar l’avinguda del Cid, o sense. Siga amb una falla que va arribar a tindre el casal faller dins d’un camió o siga un barri amb uns jardins que encara demanen treball i vida… Siga com siga… per molts anys barri la llum!

Malva-rosa

Al 1848, per a cuidar el jardí botànic de València va vindre un biòleg francés , Felix Robillard. Com era molt inquiet, va voler crear una empresa de perfums, per a la qual necessitava plantar geranis en abundància. Felix Robillard per a la seua empresa de perfums, va plantar a la vora del mar, una planta, la malva-rosa.

Per Malva-rosa a València entenem hui, una platja i un barri.

La platja de la Malva-rosa és la que tenia a la vora Blasco Ibáñez a sa casa, és a la que arrivava el tranvia, la platja de fa un segle, més curta que ara, és la que va vore com Pepica repartia els bocates als mariners, després va fer una caseta i la seua família ha continuat fins arribar a ser el gran restaurant que te hui València per a fer-se una paella. La platja és també la que busquen els hospitals, per a tindre prop el mar, que sempre és salut. La platja de la Malva-rosa és on estava el balneari de Les Arenes, on encara recordem antigues piscines i on hui hi ha un gran Hotel. La Malva-rosa és on es fan mascletaes sicilianes, de nit i on la festa que va fer A.C.T.V. ha deixat pas a les discoteques que hi han ara vora mar. Vora mar hi ha un passeig marítim, un recorregut, dels més estimats de la ciutat, que va ser inagurat al 1993.

La malva-rosa, està pintada per Sorolla amb quadres de platja com «trista herència», on la pintura desprén humanitat i sensillesa. La platja de la malva és llum, passeig, menjar, salut, festa, foc i mar.

Però Malvarrosa, a banda de ser una platja, també és un barri obrer de València. Ho és desde que els treballadors dels astillers, de la Unión Naval de Levante, anaren a viure allí, així com els treballadors de la indústria paperera, que vivien a les anomenades cases de la paperera, una indústria   que estava on està la Patacona, una industria, que feia una espuma extranya molt gran que arrivaba fins a la platja i amb la qual jugaven els infants.

Després de la riuada varen apareixer les casetes roses, unes vivendes per a acollir als damnificats del desastre de 1957. Entre elles trobem per exemple, la història d’Antonio, que treballava replegant ferralla i que va ser desnonat i va viure amb la seua família a una tenda de campanya.

Els principis dels anys 90a varen ser molt durs a la Malvarosa. Malva-Droga, No! Cridava el veïnat, que fins i tot organitzaven patrulles per a protegir els comerços i vivendes dels atracaments dels afectats per la droga.

El barri de la Malva-rosa és resistència. Així ho demostra l’activitat parroquial de Julio Ciges, que fa els diumentge una de les poques mises que es poden escoltar en valencià a València. També Radio Malva, amb programació pròpia, fresca i amb moltes hores de qualitat. Així ho demostren els Amics de la Malva, que guanyen batalles, com ara, contra l’amiant, que fan mercats alternatius i que reivindiquen amb passió un espai cultural i biblioteca al barri de la Malvarrosa, que junt a l’activitat de les falles, equips de fútbol, escoles, Institut Geriàtric, Hospitals i l’Institut Isabel de Villena, són les proves de que res està perdut i que queda molt per fer. Endavant Malva-rosa!

 

Safranar

“Guatemala no existeix; ho sé perquè hi vaig viure”, així comença la novela “el salario del miedo” de Georges Arnaud. 

“Safranar no existeix; ho sé perquè he estat allí”. 

El barri de Safranar, un dels 5 que té el districte de Patraix, és un barri amb un nom misteriós.. Provablement es diga Safranar per culpa de la Batifora. Aquella fàbrica antiga de seda a Patraix, una fàbrica amb molts treballadors i treballadores i que hui, les instalacions están reconvertides en la biblioteca municipal Azorín i en el Complexe Esportiu de Patraix, per què realment la Batifora està al barri de Patraix. Bé, la industria la Batifora era una indústria antiga de seda i provablement per a tintar la seda, és a dir, per a teñir la seda amb el color groc, el millor era el safrà. Per tant podem imaginar que aquesta zona necessitaria d’algun lloc per a treballar o cultivar el safrà. D’ahí vindria Safranar. O També pot ser que parlem d’un camp de safrà normal, sense vinculació a la seda, per exemple, per a la paella, però açò és més improvable, queda la pregunta en l’aire.  

El fet és que tot el mon li ha començat a dir Safranar, tenim proves que a meitat del segle XIX ja es deia Safranar a un quartill del València, és a dir a un barri. 

Mireu, al 1952 va tancar el teatre Zafranar, un espai de varietats, teatrets, cançons i festes falleres que estava situat al camí del cementeri, actual Avinguda Gaspar Aguilar, per tant fora dels límits de Safranar. 

Quins són, per cert, els límits d’aquest barri que compta amb 9000 persones i un 27% d’atur? El barri de Safranar, que pertany al Districte de Patraix, compta per baix amb un límit indeterminat, amb la plaça de Benimarfull com a referència, a l’oest l’Avinguda Archiduque Carlos, a l’est amb el carrer Campos Crespo (amb la forma de l’antiga vía del trenet) i per dalt amb el carrer Fontanars dels Alforins. Per cert, no és l’únic poble valencià amb carrer a Safranar, també hi ha Vall d’Uxo, Carlet, Sot de Chera i el mateix Benimarfull.

És veritat que Safranar va tindre un orige rural, però poc després ja podem trobar les empreses potents que varen destacar, com la paralela de Franco Tormo i també Pinturas Torremocha. Totes varen caure i ara és un barri, de finques i d’escoles. 

També trobem a un barri del costat l’associació de jubilats Zafranera, amb activitats constants.

Tampoc està al barri el camp de futbol del Club Deportivo Safranar, que es va fundar al 1934 i que, de la ma de l’Associació de Veïns de Safranar, es va refundar el 1997 i hui és un gran club que ha arribat a tindre 19 equips i més de 285 jugadors la mateixa temporada, en les diferents categories. 

Si us fixeu; que tenen en comú el teatre de Safranar, el Club esportiu Safranar i el centre de Jubilats de Safranar? Que no estan a Safranar. 

Com hem dit al principi. Safranar no existeix, ho sé per que vaig estar allí. De fet, el PP quasi es va creure açò mateix i es va inventar el nom de “Nou Patraix”, que en vegada d’un barri, pareix un apartament de platja, com la intenció desmesurada que es va tindre amb la construcció i l’especulació en la zona sud del barri a la primera década dels 2000. 

Per acabar de liar la cosa, a Safranar està l’IES Patraix, que porta el nom del barri del costat. L’Institut Vicenta Ferrer Patraix és molt actiu en activitats extraescolars i pioner amb la introducció educativa del ball tradicional valencià. A banda també hi ha a Safranar un centre pioner en malaltíes mentals al carrer Pio XI. També tenim 3 escoles públiques (que és extrany a un mateix barri) el Rodriguez-Fornos, l’Humanista Mariner i l’escola Eliseu Vidal, que ha donat lloc a grans alumnes com el periodista Gustavo Clemente, que encara recorda i manté relació amb el seu professor de primària i esperem que li conte les seues noves aventures, per molts anys!! Moltes Gràcies!

Beniferri

«Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes allí, vora la sèquia.
Les alqueries pobres. L’enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l’aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.»

Coral Romput – V. A. Estellés

També hi ha l’alqueria del Bisbe, l’esglesia de Santiago Apostol, rehabilitada, sempre visitada pel diumentge de rams, terra amb una història milenària, Beniferri, com un poblet amb 1100 persones. Poblet amb alcaldia pedània lligada amb Benimàmet però separats brutalment per la CV-30. Aillats per la pista d’Ademúz. Queda un brindis per la bona cuina, al seu millor restaurant, Tavella a Beniferri, entre els camins vells, de Llíria, d’Aragó, del carrer Empalme (que dona nom també a una parada de metro) … t ota una sèrie de carrers antics i de grans cases com si d’un poble de la serranía es tractara. Però no.

El 1998 va apareixer a Beniferri, un edifici de l’arquitecte internacionalment reconegut Norman Foster, amb molts panells solars que el fan eficient energéticament, un edifici pel qual hui ja han passat més de 2 milions de persones, que han generat un impacte económic d’un miler de milions d’euros, amb vora 3000 events. Al 1998 va apareixer a Beniferri, el Palau de Congresos de València.

I abraçant este nou capitalisme, començaren a crèixer hotels, entre ells, a Beniferri, l’Hotel Sorolla, de 4 estreles que compta amb 270 habitacions, i al costat, decenes d’empreses coexistint al «Sorolla center». I amb ells, uns carrers i jardins buits, tot com una bonica maqueta, a tamany real.

A l’any 2000, al costat del jardí anomenat de Polifilo, també apareix, a Beniferri, la urbanització Puertas de Polifilo, entre l’antiga antena de telecomunicacions de Beniferri i la subestació eléctrica, unes urbanitzacions privades amb 4 piscines.

La remor dels canyars que recordava Estellés a Beniferri, ja està tapada pels sorolls del Casino Cirsa Valencia. Desde 2010, la programació d’este centre del joc, també inclou festes, events, inclús  jornades gastronómiques, com per exemple ara, de cuina madrilenya. Però sobretot màquines, campionats de cartes i molta ruleta.

Beniferri ha despertat al nou segle amb una cultura de l’oci i del negoci totalment aliena al seu territori, només vinculat a la compra i venta del terreny. Davant d’aquest impacte brutal, les iniciatives que l’actual govern municipal ha impulsat a Beniferri com Barris per l’ Ocupació i cultura als barris, pot ser queden desfasades.

Com deia Estellés: «No tenim altre remei que seguir parlant de Beniferri».