Jaume Roig

No sé si mai s’ha parlat com a barri, de Jaume Roig. Molta atenció per qué pot ser siga esta la primera vegada que es fa.

Comencem. Al barride Jaume Roig està una de les zones més romàntiques de la ciutat com són les cases dels periodistes: aquella cooperativa de vivendes barates i un poc apartades de la ciutat a principis del segle XX. Barates i apartades, quí ho anava a dir hui. Estem parlant dels chaletets que hi han entre Viveros i Blasco Ibáñez, al costat del Rectorat. Fa anys eren una comunitat molt cohesionada, inclús el carrer Bernat i Baldoví es tancava per la nit. Eren un conjunt de vivendes populars, amb carrers valencians com Joanot Martorell o l’Avinguda del Botànic Cavanilles o este de Bernat i Baldoví. Una curiositat, l’arquitecte fou Eduardo Viedma, el mateix de la Finca Rotja, un exemple més de la construcció digna i artística, sense perdre el caràcter popular. Be, resulta que ara tenen un preu altíssim.

Alguna de les casetes dels periodistes hui és una acadèmia d’idiomes, i és que Jaume Roig és un barri amb moltes acadèmies d’idiomes, hispania, english house i moltes més… Inclús està a Jaume Roig el American Institut, recolzat per algunes universitats americanes… Però per damunt de tot, el barri de Jaume Roig és conegut per una institució concreta vinculada als idiomes, el colegi Alemany. Esta escola està en peu amb la colaboració del Govern alemany, de fet, l’ampliació del Colegi Alemany que està en marxa ara mateix està finançada pel Ministeri de Relacions Exteriors de la República Federal Alemanya. El Colegi Alemany és el centre geogràfic del barri de Jaume Roig de València, curiosament construit pel Govern Alemany. A banda de tindre al costat la Universitat de València, és interessant com els carrers de Jaume Roig hi ha molts vinculats a l’educació, a professors i alumnes. 

El que sí que hi ha molt a Jaume Roig són finques molt altes, de luxe dels anys setanta, es a dir, finques, que als anys setanta eren de luxe i ara, estan un poc decadents, però que encara mantenen un cert aire pretenciós, amb porteries, ara sense porters, d’entrades de pàrquings fets de pedra, d’escales circulars, de jardins interiors, de passatges comercials, escultures de pedra, perruqueríes de senyora, boutiques i agències de viatges, parlem entre altres, de les Residències Luz, que estan també al barri de Jaume Roig. Hi ha just en mig, com la galia d’Astèrix i Obelix, una alqueria que encara es manté, just al mig de tot aquest ambient: Hui és la societat gastronòmica la Murta, inclús conserva un hortet i posa un cartell, que més que un rotul de carrer, parèix un crit des del passat, diu: Camí vell de Benimaclet.

També, al barri de Jaume Roig, està l’Institut d’investigacions biomèdiques. Ho sumem per tant a allò que sabem ja, que el barri de Jaume Roig és el de les casetes dels periodístes i és també on està el Colegi Alemany, espere que estigues situat més o menys.

Ara ve la part important… quí viu a aquest barri? quin tipus de persones? Per exemple, no hi ha pràcticament inmigració. En tot el barri, que te 6500 persones, no arriben a 30 veïns asiatics, quan altres barris tenen una proporció 5 vegades superior com a mínim. Per altra banda és un barri que ha votat masivament a la dreta. 2800 vots varen anar a partits de la dreta i 700 varen anar a l’esquerra, es a dir, 2800 a 700 en les eleccions de 2015 on precissament l’esquerra va guanyar la ciutat. Pot ser siga l’únic barri que hi ha pràcticament la mateixa població en totes les franges d’edat, es a dir, els mateixos menors de 10 anys que majors de 75 anys. Al centre del barri hi ha l’esglesia de Sant Isidoro de les Carmelites, una esglèsia dels anys seixanta, on podem vore inclús 4 confesionaris funcionant al mateix temps. Famílies passejant, floristeries i boutiques.    

La pregunta que em faig és… Per que mai es parla de Jaume Roig com a barri? Per què no es qüestiona si hi ha o no associació de veïns, per què no hi han allí procesos participatius, per què quan parlem de barris parlem de Benimaclet, Sant Marcel·lí o Russafa, que són també microsocietats dins de València, i no ho fem de Jaume Roig? Per tant, açò ens porta a la pregunta més important de totes: De que parlem quan parlem de barri? Qué és una identitat de barri? Pareix ser que no és només el nom gegràfic o administratiu d’una part concreta de la ciutat. Pareix que vol dir alguna cosa més… Pensem un moment per què sempre hem parlat de Malilla o Patraix com a barris i mai de Jaume Roig? Espere que vos agrade la pregunta.

Sant Llorenç

Maig de 2005, jugaven al ciutat de València el Llevant contra el Málaga quan en un moment, el jugador del Málaga Duda va quedarse amb el baló asoles davant de la porteria i va fallar el gol. Per qué? Per que diu que va vore un fantasma. Un fantasma a la porteria del Llevant. Molt s’ha especulat, fins i tot en “Cuarto Milenio” sobre quin era el fantasma que va vore Duda i li va fer fallar el gol, podríen ser els espectres dels aficionats que havien mort seguint al Llevant… Però no, hem descobert quin era el fantasma que va vore el jugador del Málaga abans de fallar el gol: El fantasma era Sant Llorenç.

Hui parlarem d’un barri fantasma, al districte de Rascanya a València, amb una població de 10.000 habitants i unes propietats peculiars, hui parlarem del barri de Sant Llorenç.

Tot el món pensa que el camp del Llevant està en Orriols, però no, com si es tractara d’un moviment fantasma, el ciutat de València on juga el equip granota es troba realment al barri de Sant Llorenç. Aquest estadi cumplix ara 50 anys. Ha portat molts noms l’estadi quan va deixar de dir-se Stadium i Vallejo i va ser Antonio Román, el Nou Estadi i ara el ciutat de València, encara que els fantasmes d’internet volen que es canvie el nom a Orriols, tot el món li diu Orriols, però realment està als Horts de Sant Llorenç.

El barri de Sant Llorenç és on està l’avinguda Alfahuir i està tallat dràsticament per la ronda nord. Això fa que hi hagen dos barris realment, una meitat és pràcticament tota horta i l’altra són edificis residencials, per això podríem dir, de fet, que son també dos barris fantasmes, pràcticament sense gent als seus camins i carrers, excepte quan juga el Llevant. Hi ha carrers fantasmes com el de Manuel Azaña, que és on està el Centre Comercial Arena, al barri de Sant Llorenç.

A l’any 2000 l’alcaldessa Rita Barberà va inagurar el jardí d’Orriols, un jardí públic molt esportiu, amb pistes de tenis i zones infantils. Aquella inaguració del jardí fou com una premonició, com un encanteri del que en aquells carrers anava a passar. En pocs anys a partir de l’any 2000, varen començar a creixer al voltant del parc, zones residencials com Alfahuir, jardines de Orriols i demés edificis amb tanques, jardins i piscina privada, de fet, en google maps es pot comprovar com al barri de Sant Llorenç hi han més de 8 grans piscines privades en molt poc d’espai. Si li haguerem de posar un nom a aquest moviment el podríem anomenar el moviment “nou”. Es tractava de fer al costat dels barris tradicionals, uns altres més privilegiats, més benestants. Pot ser fou una fantasmada, però varen començar a a aparèixer els “Nou Patraix”, “Nou Campanar”, “Nova Malilla” i en este cas, en el cas del barri de Sant Llorenç, el que es va conèixer com “Nou Orriols”. De fet, encara trobem falles que porten aquestos noms de nou seguit del nom del barri, encara que hem de dir que en el cas de la falla de nou orriols, que han pujat fins aconseguir el segon premi de la secció primera, han sigut molt més sostenibles i mesurats que els seus companys de “Nou Campanar”.

A esta part residencial del barri de Sant Llorenç podem trobar per exemple com són les inmobiliaries i promotores qui fan concursos de dibuix infantil o altres activitats al barri. Com ha dit recentment el promotor Ignacio Pareja: “Ya no se vende solo una casa, se vende un estilo de vida.”. Hem passat de les finques residencials de Sant Llorenç anomenades jardines de orriols a la nova promoció “Alfahuir Garden”. Possiblement Sant Llorenç també hi haguera al seu moment molt de constructor fantasma, no ho sabem. El que sí que sabem és que això és només una meitat del barri.

L’altra meitat és la part nord de la ronda nord, l’eixida a Alboraia, és a dir, l’horta. L’horta de Sant Llorenç està actualment protegida contra la construcció urbanística per la Llei de l’Horta, per tant, segurament es quede tal qual està ara. L’única manifestació d’aquesta zona recenment és l’abundant aparició del mosquit tigre en estiu. En aquesta part de Sant Llorenç també estan les cotxeres de Metrovalència, una zona un poc fantasmagòrica, just on s’acaba la ciutat.

Els fantasmes no tenen per que ser roïns. De fet, varen ajudar al Llevant a que Duda fallara aquell gol cantat. El que no se sabía es que en este cas es tractava del fantasma que és l’esperit i nom d’un barri amb tota una forma de vida, on està l’estadi del Llevant, en este cas, el de Sant Llorenç.

Botànic

Si un dia es trovaren Amelie i Amparito Roca a València, on aniríen?

El més segur és que les dos quedaren al mateix barri, un barri d’extramurs de la ciutat de València, al barri del botànic.

Amelie segurament, dubtaria entre tantes propostes que li agraden i voldria portar a Amparito a la pastisseria “Paladar fi”, i caminar xarrant vegent per fora tendes com el “almacen de dientes”, els dissenyadors digitals “moments”, o entrar a prendre alguna cosa rodejada de gats en el passatge dels Gats, que per pocs euros pots passar una estona acaronant gatets i prenent un café. Tot això al barri del botànic. Davant mateix del jardí botànic segurament entraríen a fer alguna compra de nadal a: “Botànic, café y te de origen”. Si es fa l’hora de dinar Amelie pot portar a Amparito Roca a dinar a La Greta, que és barat i bo, i si no, segur que proposaria anar al restaurant vegetaria AnaEva o al Bocatame o a la Malaquita, que estan ben a prop. Però segurament Amelie dubta, i pensa que una vegada ja, al barri del botànic, també es pot entrar al mateix jardí botànic i fer una volta vegent aquesta meravella que tenim a València, amb hivernacles, cactus, arbres inmensos i bonsais. Amelie i Amparito, entrant al jardí igual hagueren vist un concert del Cromàtic Jazz (el festival de jazz del botànic) o hagueren vist la molt bona exposició que hi ha sobre la serra gelada, a l’entrada del parc. Amelie i Amparito tenen un molt bon barri per caminar, i també per a ballar, per exemple al Black Bottom o a “Dança Botànic”, per això segur, que, en este passeig que estan fent Amelie i Amparito Roca per el barri del botànic, segur que la francesa voldria portar a la valenciana a exit, un escape Room o al cubo de baco, que es una tenda de vins o a vore la remodelació participativa i els murals de la plaça de Rojas Clemente, o entrar a la llibreria infantil leolo, amb edicions grans del “Principito”…

Però ja està bé. Amparito Roca s’ha fartat, i vol ensenyar-li ella el barri del botànic a Amelie. El barri del botànic que va de l’antic i recordat Institut Obrer fins a la societat coral el micalet, més que centenària, amb el record a la música del mestre Salvador Giner, i pot ser Amparito li diria de ser unes de les tres reines magues de la desfilada que organitza la societat coral. Amparito tastaria els formatges de la Mantequeria Mossi i potaria a Amelie a les innumerables tendes de indumentària fallera, i entrarien a fer-se un esmorçar al bar del mercat de Rojas Clemente i Amparito li diu que això que tenen al costat, és la “Casa caritat”, una ONG de principis del segle XX, que dona llit i taula a qui no te res, i entraríen al jardí botànic de nou, i li explicaria qui fou Cavanilles i li contaria que el jardí botànic fou protagonista dels primers “Salvems” dels anys 90a, “Salvem el botànic” i no sabem si inspirats per això, aquest parc hui, dona nom a un carrer, a un barri i al pacte del govern valencià. Ah! i la lluita es va guanyar i no es construirà el gratacels al solar de jesuites que haguera matat el parc del botànic. A la placeta front del jardí botànic abans es posava un mercat i de ben segur que Amparito portaria a Amelie a que flipara en la tenda de Flores Lliso, que desde 1886 alegren la nostra ciutat. Amparito li ensenyaria la gran tradició fallera, de les falles de Borrull, d’en plom i la casa de la verge i el grupo escolar Cervantes… Amparito Roca li contaria a Amelie com el barri del Botànic encara manté algunes de les moltes fusteries que hi havien, just per que era on descarregaven la fusta del riu Túria i la preparaven per entrar a la ciutat. Tot això, segurament li contaria Amparito Roca a Amelie.

Les dos, podran discutir o estimar-se, però estan d’acord en una cosa, que si compartiren pis a València, ho farien al barri del botànic. 

Faitanar

Vos presente als protagonistes d’aquesta història, són tres, el net del coeter, l’exconseller i actual presidiari Rafael Blasco, i l’actual Consellera d’Obres Públiques, Maria José Salvador. La història és la d’un barri de València, misteriós i desconegut: El barri de Faitanar. 

El segle XX ha destrosat la cultura milenaria de Faitanar. Fa 100 anys, el coeter era el propietari de l’última alqueria del camí de la Perrina, prop del camí vell de Torrent… La seua alqueria estava prop de la sequia de Faitanar. L’alqueria del coeter encara està en peu, entre València i Paiporta. Hui encara viu a l’alqueria el seu net, que fa dinars familiars i conta com els terrenys ja estan mal venuts i mal comprats i amb resignació mira les instalacions que te davant de casa: El Centre de Formació Folgado, que és un gran centre de formació professional que ha transformat els terrenys de l’horta precisament per a fer formació professional agrícola i de jardinería, però també de mecánica. Cada vegada, els responsables de Folgado compren més camps i van deixant sense llaurar, la poca horta que queda a Faitanar. Damunt Faitanar està aïllat, per un costat està la carretera CV-400, per l’altre la V-30 i per un altre la via del tren a Torrent. Tres grans barreres, tres murs que deixen un terreny desconegut per a la gent de la resta de la ciutat: Faitanar. En Faitanar hi ha gasolineres per a camions, una fàbrica de formigó, totes les alqueries defensades per gosos que lladren on els camins són carreteres i les carreteres són camins amb molt poca iluminació, i tot això que fa que el terreny siga més inóspit.   

Anem amb el segon protagonista de la història: l’ex-Conseller de la Generalitat Valenciana i actual resident de la pressó de Picassent: Rafael Blasco. Al 2001, l’ex-conseller va presentar un projecte de Benestar social per al barri de Faitanar. Un projecte urbanístic gegant, un projecte de 2800 vivendes económiques, en grans torres, 18 promocions que albergaríen a gent de mitjana edat. Un projecte que amb el pas del temps ha promogut i ha destrossat empreses, que ha generat deutes amb el famós constructor Enrique Ortiz o que ha deixat aïllat als vora 500 habitants que han començat a viure allí: Al barri de Faitanar, Rafael Blasco, va crear Sociopolis.

Faitanar va vore com Sociopolis es va dormir durant la crisi, va deixar de viure. Fou un somni convertit en un espai de grues i buit durant vora 10 anys. Ací entra la tercera protagonista del barri de Faitanar, l’actual Consellera d’Habitatge i Obres Públiques de la Generalitat, Maria José Salvador. Faitanar és una equació pràcticament impossible. Cal dir que Maria José Salvador ha conegut Faitanar des de l’inici del seu mandat, per que no ho hem dit abans, però a Faitanar està també la central dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, des d’on es controla tota la circulació ferroviaria del metro de València. Tot això al barri de Faitanar.

Maria José Salvador, tenia, en Faitanar, un problema diavólic per a resoldre, un barri per a transformar amb un troç d’horta abandonat, unes parades del metro sense adaptar, uns edificis com sociopolis sense transport públic, ni carreteres i uns edificis paralitzats: Tot un repte per a la Consellera: Reviure un barri desconegut, menyspreat per la ciutat i condemnat a mort: El barri de Faitanar.

La pregunta: Que hagueres fet tu si estigueres en la pell de la Consellera Salvador per a salvar un barri pràcticament mort, com Faitanar? Ella ha considerat que tornar a la humanització passa pels següents passos: Passar de 30 a 200 horts urbans, fer una via ciclista i peatonal que conecte Faitanar amb Sant Marcel·lí, creuant la V-30, conectar millor l’accés a sociopolis dignificant la carretera 407 i sobretot, protegir l’horta de Faitanar per a que no puguen instalar-se indústries i es continue llaurant l’horta. I tot això amb coordinació amb els regidors i l’alcalde de València. El temps dirà si està en allò correcte.

Sociopolis s’ha convertit també en un espai experimental per a l’ecologisme, per exemple, amb el tractament d’aigües, mitjançant la técnica de modelització del sulfur, també en un espai de recollida de fem des de casa, unes pistes esportives amb llum inteligent i on els horts urbans han recuperat els cebers històrics i es fan jornades i tallers per aprendre a llaurar. Pot ser això ha fet que entitats com Sedajazz s’instalen a Faitanar i pot ser tot això genere esperances en un lloc que les havia perdut totes. No sabem si, com diu Per l’Horta, requalificar terrenys d’horta per a fer horts urbans, és un canvi que pareix absurd, però és més profund del que pareix. Es tracta de passar d’un model tradicional de l’horta com a forma de vida, a un model on plantar tomates i carxofes entra a ser un entreteniment més, que ha de competir al mercat global dels passatemps, amb Netflix, els centres comercials, les classes de pilates, el crossfit…     

La Carrasca

A les afores de la ciutat de València està el barri de la Carrasca, que és, encara que parega màgia, un barri que ha canviat la vida a centenars de milers de persones. Res per ací, res per allà, senyores i senyors, amb tots vostés, el barri màgic de La Carrasca. 

Anem a fer junts un viatge en el temps. Imaginem un passeig per aquesta zona de l’horta fa un segle. Estem al nord de la ciutat de València, quasi tocant Alboraia. Travessem el camí de Farinós, ens trobem amb el camí, la sèquia, el molí i l’ermita de Vera, seguim el nostre camí cap al sud i ens podríem trobar com es roda una de les primeres películes a València anomenada “Huerta Valenciana” on un home i una dona festejen al costat de la Font de l’Amor, quina casualitat. Trobaríem les sendes i segurament també la Carrasca al costat de la qual hi hauría una parada del trenet. A prop estaria el cementeri del Cabanyal i algunes barraques entre la ciutat i el mar. Poc més.

Tornem al present. Per què és un barri que canvia la vida a tanta gent? Situem-se a l’antic camí d’Albalat de Tarongers. Al barri de la Carrasca. Que vegem a dia de hui? A una banda del camí tenim, la Universitat Politécnica de València i a l’altra banda el Campus de Ciencies Socials de la Universitat de València. Dos grans motors de futur de la nostra ciutat, dos universitats separades per una via del tranvia, per pocs metres, situades l’una front a l’altra, amb dos cultures i històries diferents, però les dues valorades com dos de les millors Universitats d’Espanya.

La Universitat de València – Estudi General, que compta amb més de 500 anys d’Història, va desplegar des del 1995 un campus urbà per a acollir la Facultat d’Economía, Dret, Sociologia i Antropología, que va ser conegut com “Campus de Tarongers” i ja el dia de la seua posada en funcionament, va acollir a vora 20.000 estudiants, es a dir, 5 voltes més població que tot el barri de la Carrasca. Per si fora poc, uns anys després també, aquest Campus va acollir els actuals graus de Magisteri. Aquest Campus és i ha estat un referent en nombroses lluites socials, com la igualtat de Génere. Al parc que separa els edificis de Dret, dels de Magisteri, hi ha una escultura d’Andreu Alfaro, que com ell mateix va dir, “és una gran satisfacció que la Universitat de València s’adelante a la resta i trie com a símbol del Campus de Tarongers una de les grans fites de la nostra época: el creixent protagonisme de les dones”. I tant és així, que no només amb l’escultura, aquest any 2018 hem pogut assistir a l’exposició “Tres Voltes Rebel” de Ame Soler, al primer Congrés “Dones i Universitat, sense xifres” i no només a la vanguarda social en feminisme, sinó en l’ética i l’economia a la Setmana dedicada a l’ètica en les decisions de deslocalització empresarial, o a les recents jornades de “Cannabis des d’un enfoc integral”. Pot ser ara les festes si que quedaran fora del Campus, per la valla que delimitarà la seua entrada i que costarà al voltant de 5 millons d’euros. Esperem, que cap tema conflictiu continue sense estar vetat a una facultat de Ciències Socials on, per exemple la Facultat d’Economia ja compta amb més de 50 anys d’història i on els carrers principals estan dedicats als mestres d’aquesta Universitat que van perdre la vida a mans de la banda terrorista ETA, com foren Ernest Lluch, Manuel Broseta i Francisco Tomás i Valiente.

Però ara anem cap al semàfor i creuem l’Avinguda, estem a la Universitat Politécnica de València. Ja vegem a la porta el gran bou d’osborne, no per que per allà passara cap carretera, sinó pel gran símbol publicitari que va ser, com una lliçò primera per als estudiants de Márketing. Ens anem a trobar també amb la Facultat de Belles Arts, que provablement deuria de pertanyer a la Universitat de València i no a la Politécnica, quede ahí este debat i més endavant les pistes esportives i la casa de l’alumne… Vegem una Universitat gran, amb edificis amb noms extranys d’on ixen titulars de prensa sorprenents com el recent: “Un nou videojoc per a la diabetes”, “El hormigon celular más ecológico del mundo sale de la UPV” o “Un equipo de la politécnica de Valencia en Boston gana la mayor competición universitaria de biología sintética del mundo con una impresora de bacterias” i així podríem continuar amb exemples infinits sobre arquitectura, alimentació, nanotecnologíes… Més enllà d’aquests titulars, més enllà de tindre un carrer dedicat a Jose Antonio Marina i un altre a Pedro Duque o de tindre una de les televisions universitàries més divertides amb programes com foren Zip Zip Poli o Antena Paranoica, la veritat és que la UPV és un referent d’on han eixit més de 116.000 publicacions científiques, més de 6000 tesis doctorals, 7 Premis Jaume Primer inclús 1 premi Princep d’Astúries. Tot aixó per la unió de les escoles d’Enginyers Agrónoms, industrials, camins i ports i Arquitectura, ara fa just 50 anys. I que siguen molts més anys, al barri de la Carrasca. 

Arrancapins

Arrancapins són massa coses. Aném rápid, que segur que no tindrem temps de contar-les totes. Parlem d’Arrancapins, un barri del Districte d’Extramurs, el 46008 de València, que compta amb més de 22.000 persones. Un barri més conegut per ser el de la Finca Roja, que per ser la zona per on passava el camí d’arrancapins, que anava pel carrer de Pintor Vila Prades, per això hi ha confussió amb la Falla d’Arrancapins, que està al barri de la Petxina. La finca Roja dona moltíssima identitat a un barri, una finca que fa 85 anys que va completar Eduardo Viedma per a fer vivendes higièniques, dignes i funcionals per a la classe mitjana baixa dels anys trenta, inspirades als barris obrers d’Amsterdam i de Viena i que dona dignitat a la nova població que arribava a viure a la ciutat. Aquest edifici de 8 torres es va protegir a la guerra civil amb una sirena que cridava al refugi, situada a una vivenda de Pintor Segrelles. Per tot això i més, la finca roja és la dignitat feta vivenda, o si vols, castell. Parlem del barri d’Arrancapins, però supose que el coneixes més per ser el barri d’Abastos, o del mercat d’Abastos). L’alcalde Baró de Carcer va insistir i només finalitzar la guerra civil, aquest mercat fet, com no, per l’arquitecte Goerlich, va començar a prendre forma, tardant 9 anys a construir-se. Abastos, possiblement on hi havien uns cuartells, va estar el mercat primari de València, de l’any 1948 al 81, mantenint la tradició de la tira de contar i substituit per l’actual Mercavalència. Abastos és ara un gimnàs, una biblioteca, un institut, una comisaria… Tant Abastos com la Finca Roja están al barri d’Arrancapins i també l’estació de l’AVE, Joaquín Sorolla, una estació on ara també està l’oficina del Comissionat per al Corredor Mediterrani del Govern d’Espanya, encapçalada pel valencià Josep Vicent Boira que coordina les obres d’aquest gran somni, ja més que centenari de l’arc mediterrani. A Arrancapins, ara és l’estació de l’AVE, però abans era l’estació de mercaderies, ara és l’armeria i las Salas X del carrer Cuenca amb Pérez Galdós però als anys trenta estava ahí el gran Instituto Municipal de Oncología. Abans, com deia Estellés, “aquell pas a nivell del camí de Madrid, on hi havia uns solars de blocs de pedra i l’herba”, ara hi ha l’escultura dels rellotges en record de les víctimes de l’accident de metro de 2006.

Això són els monuments d’Arrancapins.

Però el que de veritat importa a la vida són les experiències. Per això deixeu-vos emportar, a la vostra memòria per alguns d’aquests noms d’Arrancapins: el Fata Morgana, La Roxy, Cormoran o Salomé, Sala Ultramar, La llimera, el Orson, el Aceite de Mesa, El Vilaplana, La Toscana, el Hawaika, el videoclub Teles, el George best, l’espai blanc, el Cracovia, el Bola, el Iranzo, el Mey Mey, el Cruz Blanca, Augusto Salvi, Spaccta Napoli, el Nori Ikazaya, el Dulce de Leche, La Caverna, el Egunón, el Camiri, La Suprema, el Vani, La Mora, el Amarillo i les braves de “Casa Cesáreo”. Això, i molt més, és Arrancapins.

BENIMÀMET

Zygmung Baumann va morir al 2017 i va deixar escrit un llibre que s’ha publicat després de que ell morira.

El gran pensador, es va passar gran part de la seua vida explicant el món amb una metàfora: Líquid. El món que vivím es fa líquid… No te res a vore amb el canvi climàtic. Vol dir que tot te menys solidessa que en el passat, és menys consistent: Per exemple l’amor, l’art, el treball, el poder, la vida en definitiva, vivim segons Bauman en l’època líquida. Bé. L’últim llibre de Bauman, el que va deixar escrit i que s’ha publicat després de la seua mort es diu: Retropia, res de líquid, es diu retropia. Que voldrà dir?

Anem a suposar que tot aixó és per a parlar d’un barri… o un poble de València, suposem que tot això és una excusa per a parlar de Benimàmet.

Dins de Benimàmet està, la Fira de Mostres València. Un terreny de 200.000 metres quadrats que als anys seixanta va ser adquirit per 10 milions de pesetes, es a dir, al canvi d’ara, uns 60.000 euros. La Fira de Mostres és la més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. Va començar al 1917 i a dia de hui a les seues instalacions ve gent de tot el món, fins a Benimàmet, a exposicions sobre motor, ceràmica, cómic, cuina i un llarguísim etcetera. Recorda que l’ampliació de la fira està també baix sospita de corrupció. Tot ben gran, només diré que ara, a la Fira de Mostres de València cap tot Benimàmet i 10.000 persones més. Tot ben gran.

Al costat, també a Benimàmet, tenim el Velódrom Lluís Puig, fruit d’un gran somni, del propi ciclista valencià nascut en la Ribera, que va treballar per a que València acollira el mundial de ciclisme i un any abans de vore l’obra acabada, Lluís Puig va morir. Al velódrom que porta el seu nom, s’han fet mundials d’atletisme, de natació i, clar està, de ciclisme. Hui València te, per a esport i concerts, un gran Velódrom, tot ben gran.

I si fora poc, per l’altra banda, una gran carretera, la CV-30, que separa dràsticament Benimàmet de Beniferri. Una gran ferida urbanística que tanca la circumvalació a València. De Benimàmet és l’arquitecte Santiago Calatrava… Tot ben gran… i com diria Bauman, líquid. 

Però Benimàmet davant de tot açò tan gran, s’ha refugiat, s’ha trobat en allò xicotet. Per exemple, en una reproducció a escala, en miniatura del Benimàmet de fa 40 anys que va fer el veï Andrés García. Benimàmet està a les xicotetes associacions com la de comerciants, com la seua Associació de Veïns o com en la recent apareguda Acció Jove, que han conseguit un xicotet espai per a fer cineforums, exposicions, com la recent mostra d’indumentària valenciana antiga o clubs de lectura entre la gent jove, es diu, espai obert. La via del trenet, una vegada soterrat el metro, està reconvertida ara en un parc lineal que ja no separa Vies de dalt i Vies de Baix. Benimàmet, compta amb una banda de música antiga i no molt gran, però que encara es manté: la Societat Instructiva de l’Obrer Agrícola i Musical de Benimàmet. 

El refugi de Benimàmet està en els detalls, en els pintors i pintores, en les seues festes de Sant Vicent, als seus carrers de plantes baixes. En reclamar més jardins i menys infraestructures. Pot ser, el refugi de Benimàmet és deixar de ser barri i tornar a ser poble, encara que recentment, la fórmula per a dir-li siga, l’aconseguida a aquest Novembre: “Benimàmet, Entitat Local Menor”. Tot açò naix d’un moviment dit: Benimàmet Poble, que va començar al 2001 i que reclama la independència de  València.

Per tot això, Benimàmet és l’exemple de la retropía que deia el pensador Zigmun Baumann, de que allò bonic, a voltes està en tornar a les arrels, encara que siga com un refugi, front a la vida líquida i fugaç. Pot ser Baumann, quan va passar de parlar de la societat líquida per a deixar un llibre sobre la retropía, en el fons, el que volía era deixar de reflexionar sobre els velódroms gegants, sobre la Fira de Mostres de València o sobre Calatrava, i pensar més sobre Benimàmet.

Camí Real

És important la identitat d’un barri? Les identitats fortes utilitzen el verb «ser»: Diguem sóc de València, sóc de Benimaclet o sóc de Campanar, però hi ha altres identitats que són barrejes, més difuses, més marginals… Pot ser en aquestos casos acabem diguent, jo sóc de barri. I punt. Així és el barri del que parlem hui, un barri que no és ni La Torre, ni Sant Marcel·lí, ni Sant Isidre, hui parlem d’un barri del sud, amb gent de barri, al districte de Jesús, hui parlem del barri de Camí Real.

Camí Real és un barri fet a pedaços, composat de minibarris, juntats en un una barreja extranya, allò que diríem: Terra de ningú.

Hi ha diverses Associacions de Veïns com la de Sant Vicent, la de Camí Real (que està fora del barri) o la de Sant Marcel·lí, que d’una forma tangencial denúncien la ultradegradació del barri de camí real, parlem de carrers pràcticament sense asfaltar, que acaven en la vía del tren, amb finques de principis de segle, destroçades, sense pràcticament res, només deixalles. Parlem de tot el que és la vora est del carrer Sant Vicent. Un dels llocs més rebentats de la ciutat de València. 

Sí, per ací passava, encara que parega mentira, el Camí Real, ei! no Reial, és a dir, no un camí dels Reis, sinó com diu Alcover Moll, un camí que posa en comunicació les poblacions principals. En este cas, València i Madrid, passant per Almansa, aprofitant la Vía Augusta. 

Camí Real te dos ferides urbanístiques molt grans. La primera és la V-30, el Plan Sur, es a dir, el riu nou que el separa del barri de La Torre. I per l’altra banda la vía del tren, ara de l’Ave soterrat, gràcies a la lluita veïnal, però que ha generat un desert de terra abandonada, propietat d’ADIF, que dona molts problemes quan fa vent o quan plou i que fa que siga una aventura costosa creuar per anar a Sant Marcel·lí. 

Avisem que dins dels límits del barri de Camí Real també està el parc de la Rambleta i el cementeri Municipal de València. Però parlarem en un altra ocasió, per que en este cas literalment és l’altre barri.

Camí Real te uns grans protagonistes, que són els 3 centres educatius: , l’Institut Joanot Martorell i el Centre d’Educació Especial professor Sebastian Burgos i sobretot un dels centres de Formació Professional més importants de València: La ciutat de l’aprenent, amb formació en Fusta, electricitat, automoció, sanitat, Hosteleria, arts gràfiques i un llarg etcetera. De fet, un dels problemes afegits que hi ha al barri és la sobrepoblació i l’aparcament que hi ha durant els dies laborables, donat l’alta massificació dels dos centres educatius.

Recordeu el que hem dit al principi, Camí Real és un barri fet de minibarris, bé, de l’any 1978 són els edificis Europa, unes VPO molt dignes, amb pati interior i comerços i a l’altra banda de la carretera tenim un altre model de vida, més aïllat, amb gimnàs i piscina privada, amb unes altes hipoteques d’unes vivendes de cara a l’autopista. Parlem «complexe residencial de Valturia». Contradiccions, mancances i orgull. Tot això és un mateix barri, el barri de Camí Real.

LA VALÈNCIA FEMINISTA

L’única escultura dedicada al Feminisme a la ciutat de València, està a la plaça d’Enrique Granados, a Patraix. La «Libreria de Mujeres», estava entre la Plaça de Cánovas i el Mercat de Colón. Al carrer Nàquera tenim la Biblioteca de la Dona. Hui hi ha a Benimaclet la llibreria la Rossa, de llibres en femení.  Fa 30 anys va apareixer, assembleàriament, a València, la Casa de la Dona, que el 19 de Maig de 2018 va organitzar la primera Fira Feminista, a València, celebrada a la plaça del Carme. Hui, fem la TracaDeBarris parlant de la València feminista.

El diumenge 24 de juliol de 1955, es va celebrar una correguda de bous a València. A la graderia, hi havia una dona de 47 anys, era mundialment coneguda perquè havia publicat sis anys abans un assaig fonamental per al feminisme, «El segon sexe». La dona era Simone de Beauvoir.

Al carrer Tapineria, situat al barri del Carmen, hi havia un pis on residia l’Associació de Dones Universitàries de València, que va sorgir 1975. La seua ubicació, en un edifici alt, rodejat de solars, convidava a contemplar-ho com si fos un símbol de resistència. De fet, una estudiant i professora d’economia, autora de l’estudi històric sobre la Banca Valenciana, fou la primera alcaldessa de la ciutat de València, Clementina Ródenas. Hui la Universitat de València te més alumnes dones que homes, però als llocs més destacats encara hi ha més homes que dones. Per això el feminisme universitari continua actiu amb moviments com «Dones científiques». El 6 de Març de 2018, Mavi Mestre es convertia en la primera Rectora de la Universitat de València, més de 500 anys d’història de la Universitat i per primera vegada, el lloc més alt, l’ocupa una dona. 

L’urbanisme pot ser feminista. Projectes com «Genera Barri» va convocar al 2017 les primeres passejades als barris amb perspectiva de génere. Visibilitzar és una peça clau del feminisme, de fet «Caminart» ha convocat passejades per el centre de València, per a conèixer els llocs on les dones més importants de la ciutat han anat trencant barreres al llarg dels segles. Per aquest motiu, a Gener de 2016, el Consell de la Dona i per la Igualtat de l’Ajuntament de València, amb la Presidència de la primera Regidora d’Igualtat Isabel Lozano i amb el consens del Govern de la Nau, van decidir canviar el nom a 36 carrers de la Ciutat de València per a que portaren el nom de dones, com Jerónima Galés, Matilde Salvador o Margarida Borràs. Ara el Consell de la Dona treballa per a que les Falles puguen ser també un àmbit d’igualtat. 

La lluita contra el masclisme ha tingut moltes formes a la nostra ciutat. A finals de la década dels 70a va haver una tancada de dones a l’Ajuntament de València per a reclamar la creació de la Llei de l’Abortament. Poc després, l’associacionisme feminista a València va cristalitzar a l’any 1978, amb la celebració de les primeres Jornades Feministes de València. Durant aquest 2018 no han parat les manifestacions, tant de rebuig cada dia que es produeix un assassinat masclista, cada dimecres primer de més a la plaça de l’Ajuntament i sobretot la macromanifestació que va donar la volta al primer anell de València, el 8 de Març. Però la lluita per la dignitat de la dona està en un punt molt feble. De fet la Comunitat Valenciana és la segona amb el major ràtio per violència de génere d’Espanya. A Juny de 2018 es va presentar l’informe per barris de Violència de Génere on destacavem els districtes amb major incidència, els Poblats Marítims, Olivereta i Rascanya.  

Tant de bó el feminisme siga, algun dia, Patrimoni Inmaterial de la Humanitat.

Traca inspirada i dedicada a la memòria de Carmen Alborch Bataller. 

Penya-Roja

Estem al districte de Camins al Grau, a un barri al marge nord del Riu Túria, a meitat camí entre la ciutat i el mar. Aquesta zona era la partida de l’horta de Penya Roja. Per això mateix hi ha una xicoteta hermita des del segle XIX que es diu Penya Roja, que hui està dins de l’escola Ave Maria. Imaginem la zona: el riu Túria ja abandona la ciutat antiga i va cap al mar, unes terres per a les indústries, com la fàbrica de paper layana, que aprofitaven aquest espai, pràcticament deshabitat durant molts segles, només amb les cases humils del carrer Asturies, just quan es començava a dibuixar el carrer d’Eduard Boscà, en l’inici del que fou el semàfor d’Europa… Un lloc que va ser testimoni de les primeres fotografíes que es feren a València…

Tot era relativament normal en aquest barri. Però anem directament al 1990… una escultura infantil gegant va apareixer al jardí del Túria. Fou treballada per alguns polítics avispats. Colocant aquest monument per a jugar els infants, es varen adelantar sense voler, al que és el símbol de sobredimensió, de grandària i d’enormitat que va continuar premonitòriament al barri: El Gulliver. I a partir d’ahí va vindre al barri una transformació absoluta:

Alguns li han dit globalització, altres neoliberalisme o simplement “Es el mercado amigo”…

A Penya Roja hui pràcticament no hi han edificis normals o cases, sinó Torres. De fet la Torre de França és el segon edifici més alt de València amb 33 pisos i només dos metres menor que l’Hotel Hilton, que està a l’Avinguda de les Corts Valencianes. Estes podríen ser els dos grans simbols del final del mileni. Dos grans torres, enormes, rodejades d’altres torres i megaedificis.

A Penya Roja hi ha Franquícies per totes bandes… i també hi ha gastroclubs, cerealHouses, centros de entrenamiento personal, centres d’implantologia dental, hamburgueses gourmet, headquarters, surf stages, spas, Love Coachers i centres de “Integral Security”. 

Però sobretot a Penya Roja hi ha restaurants i hotels, el Barceló, el A.C., el Rei Don Jaime… i també molt bons restaurants, començant per l’arroceria Boscà 29, el restaurant la Mar, el racó del senyoret o la pequeña pulpería. Al barri de Penya Roja, també va arribar la crisi, deixant alguns baixos buits, i també l’escola 103 en barracons i ara en construcció, recordant que encara queden institucions públiques al barri com el laboratori municipal, el Poliesportiu Samaranch, hereu d’una fàbrica química o el Conservatori José Iturbi…

Pot ser tingues raó si penses que tot allò és el “no-barri”.  Pot ser conegues tot alló com “Avenida de Francia”, la zona del Aqua o allà on està el “parotet”… De fet, L’associació de Veïns d’allà es diu, “Pau-Alameda-Avenida de Francia… Estem parlant, des del carrer d’Eduard Boscà, on està la discoteca Le Premier, fins al final de l’Albereda, on està la via del tren, passant per l’avinguda de Balears, l’Alameda, l’Avinguda de França…  entre tu i  jo, recorda que això és un barri de 12.000 persones, que es diu Penya Roja.