Columna

L’ALBEREDA

No se sap molt bé si parlem d’un passeig o d’un parking que es plena quan juga el València, que es buida quan hi ha una marató, un parking que mai deuria de ser-ho, per que ha sigut i és el passeig més històric i un dels més bonics de la nostra ciutat. Hui parlem del Passeig de l’Albereda. “Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars. Creue les nits. Evoque les baranes del riu… No hi havia a València dos cames com les teues”. 

El Prado de València li deien, d’una València ja castelllanitzada i proposada al poder borbònic, on al segle deset i dihuit, Rodrigo Ponce de León mana plantar dos columnes de “Alamos” al costa del riu i fou la Alameda, en valencià diguem l’Albereda. Es a dir, hem d’imaginar-se un prat on inclús es varen fer bous, una esplanada… amb una hermita, la hermita de la soletat, de fet li deien també el passeig de la soletat. Hem d’imaginar-se un espai obert, amb molta llum, que estava predestinat per a viure magnífiques històries. 

Segur que et venen al cap les dues torretes que hi han a l’Albereda, estan dedicades a Sant Felip i Sant Jaume. Tan menudes, però han sigut testimoni de la història, als seus peus han vist desfilar i practicar a l’exercit, borbònic i republicà, dos torretes molt característiques, amb escuts borbònics, que encara estan i que hui una d’elles és la seu de Valenbici i que hauràs de visitar si vols usar Valenbici. 

L’Albereda sobretot ha sigut de molts arbres i hui és un monument espectacular, no només amb els ficus australians i les històries de la condesa de Ripalda, també amb arbres que provenen de les cordilleres africanes més inhóspites, de palmeres californianes, d’arbres fósils i, per supost, el més alt de tots l’eucalipte roig que fa vora 35 metres d’alçada. Arbres monumentals que acompanyen un passeig de llum. De fet l’Ajuntament de València ha proposat nombroses rutes per l’Albereda i els seus arbres. (Julio Iglesias)

L’albereda ha viscut des de les històries més romàntiques de la condesa de Ripalda, del desaparegut Palau de Ripalda,  passant pels cuadres de Pinazo, amb la classe alta passejant i concertant matrimonis, fins als actuals cocktels dels pubs i els edificis rics com la Pagoda, que ens recorda a Zaplana i el famós sostre on aparegueren els papers més compromesos de l’expresident de la Generalitat. Eixa barreja de la classe alta la trobem vivint al passeig de l’Albereda.   

Després de la última reforma de Goerlich al 1932, ara a l’inici d’este 2020 l’Ajuntament demana una pluja de idees per a reordenar els cotxes, donar valor a les escultures de Moliner i Cabanilles entre altres… a l’Albereda. Dessitgem molta sort a l’arquitecte i assessor David Estal per a dignificar l’Albereda, que mai més siga un parking. 

I sí… la batalla de flors, la Fira de Juliol, l’exposició Regional, tot això ha sigut l’albereda, la cabalgata de reis i les carreres populars, el Llevant, la visita del Papa Joan Pau II i els grans concerts dels anys 80a, els esmorçars populars de la pérgola… “i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep”.

MONTOLIVET

Conta la llegenda que Pedro Aleixandre era un caballer valencià que va eixir fa molts segles a les croades, el capturaren els musulmans i s’espapà. Exhauste, es deixà caure al costat d’una olivera al camp i es despertà amb una aparició de la Verge, al costat del Riu, a València, a l’horta de Russafa. En record, la parròquia del “monte de olivos”, i fins a hui, un barri de més de 20.000 persones que diguem Montolivet. 

Entre l’Avinguda de la Plata i la de Peris i Valero i entre el carrer de Sapadors i el riu hi ha Montolivet, tan conegut per el centre d’especialitats mèdiques, un centre d’especialitats amb molts metges i molts pacients que venen de moltes parts de la ciutat a la sanitat pública. 

Un barri de Montolivet amb edificis importants. A Montolivet està l’edifici on s’han format moltíssimes generacions de mestres valencians i valencianes, es a dir, hi ha l’edifici de sempre de Magisteri, ¿com és possible que un edifici tan mal fet, haja tingut tanta repercussió en la vida de tanta gent? Ara ja està retirat, bé, encara hi ha en ell les classes del Master de formació del professorat, però s’han desmantelat 9 edificis d’este mític centre del barri de Montolivet. 

L’escola de Magisteri, el centre d’especialitats mèdiques de Montolivet i no ens oblidem del Museu faller, que està en l’antic convent, l’antiga presó militar, pegat a la parròquia de montolivet. Museu faller que es pot visitar per internet en versió 3D a la mateixa web. 

Mestres, metges i falles son alguns dels exemples del que aporta Montolivet a València. Però encara no hem parlat del que veritablement és Montolivet. És una illa de classe obrera en mig de barris rics i nou rics amb l’avinguda de França, la Ciutat de les Arts, l’Avinguda Antic Regne o el jardí del riu a molts pocs metres. És una illa de classe obrera que veu com l’exposició del ninot ha de fer-se en la part rica, com la seua gent lluita en contra dels solars degradats, en favor de la propera parada de metro a l’Avinguda Amando Granell. Una classe treballadora a Montolivet que li agrada anar a menjar al J&M unes calderetes, als bars que envolten el carrer Lluís Oliag, uns plats de cullera a la Taberna Fabianos, uns pastisets a Montesol o uns dolços alemanys a Peters Delicatessa i molts més que nutrixen un gran barri proletari de València com és Montolivet. 

Montolivet compta amb mercat, compta amb tres parròquies molt curioses, compta amb Associació de Veïns i Veïnes, compta amb una classe obrera de xicotets comerços, compta amb el record de l’horta, de la riuà i ara recentment ha vist passar la marató per davant i ha deixat el nom d’una plaça, la de la Marató en record dels més de 30 anys d’este esdeveniment ja valencià, tot això a un barri modern i obrer, tot això a Montolivet. 

 

 

Benifaraig

La ciutat de València ha multiplicat per quatre la població en només un segle, de 200.000 fins al vora 800.000 habitants que som hui. Però hi ha 1000 habitants que no, que viuen en un lloc on des de fa moltíssims anys són sempre mil habitants i no sols és que mantenen el ser mil habitants, també mantenen la vida en l’horta, en cases baixes, al voltant del camí de Montcada i moltes més coses que els fan ser resistents a la pedania de la ciutat de València anomenada Benifaraig.

Benifaraig viu baix l’atenta mirada de Santa Maria Magdalena, tant a la parròquia, al cementeri com a les fabriquetes. Aquesta dona que simbolitza la contradicció, està molt bé que siga tan present a Benifaraig, per que estem en una pedania contradictòria. Pareix molt menuda, però no ho és, perque pots passejar moltíssim per l’horta de taronjes, de carxofes, de cebes… I pareixen que siguen carrers molt allunyats de la ciutat gran, però no, estem a 2 minuts de Torrefiel.

Benifaraig és una pedania històrica, per exemple, allà al final tenim una barbaritat abandonada. La casa de la Serena, una casa, castell, enorme, on hi havia una placa a l’entrada amb una dona amb cua de peix, una sirena que dona nom a la casa senyorial, que hui està en runes i és una autèntica vergonya. 

Vergonyes però també orgulls a Benifaraig: El casinet popular que és l’antiga cooperativa agrícola San José, un lloc modernitzat al servei del poble, al igual que el jardí infantil de la plaça del Greco, són un orgull i atenció! Una curiositat: S’han pogut fer les obres a Benifaraig gràcies a 4 habitants. 4 habitants qualsevols, perque s’han fet per la Diputació amb una subvenció per a pobles amb més de mil habitants i Benifaraig te 1004 habitants. Per això, cada família és important a Benifaraig. 

Per tant: horta, tranquilitat i un bon lloc per a repensar la vida. Tranquilitat sí, però molta marxa també a Benifaraig: Mira per exemple la vida que hi ha a la seua escola Manuel González Martí i els seus projectes amb l’Àfrica, els animals i sobretot al seu pati tremendament enorme. Molta marxa en el club de gossos Huracán de Benifaraig on fan jocs, formació i concursos per a gossos de competició en un espai molt gran també. Marxa a les festes de Bous, que participen de la gran tradició bouera de l’horta nord. I no hem de deixar-se la Universitat Popular, el cassal de gent major, els forns i també de dir que Benifaraig és una de les pedaníes on millor han funcionat els pressupostos participatius, Ah! i ens falta una última sorpresa!

Al 2011 es crea La Societat Musical Amics de la Música de Benifaraig, i ja han creat una escola de música, han participat en el Certàmen de bandes de València i atenció que a setembre de 2019 varen anar a tocar a Colombia. De fet podem escoltar el Paquito el Chocolatero pels carrers de la Paipa, tocat per la banda de Benifaraig. Tot una sorpresa per a aquesta resistència de 1000 habitants que tenim a la nostra ciutat, que es diu, Benifaraig.

EL PILAR

Viuen vora 5000 persones i pareix una moneda: una cara i una creu. El barri és céntric i marginal alhora, és vanguardista i històric, és ric i pobre, és bonic i lleig, és car i barat…  i és que este barri, com una moneda, te dos noms: La cara, Velluters, i la creu, el Pilar.  

Parlem de la cara del barri: Velluters. Comencem llegint la definició de “vellut”: Teixit de seda llis per una cara i per l’altra cobert de pèl tallat o rissat. Supose que has vist un vestit de fallera, no? Això és vellut. I d’on be? d’una de les tradicions valencianes económiques més importants de la història. Imaginat fa molts anys pujar-se al Micalet i vore molts kilometres de Moreres rodejant València, per tant cucs de seda, vore 4000 telers. Imaginat la meitat de la nostra ciutat fa uns segles treballant la tela. Forem part de la gran ruta de la seda. Sí, el vellut el feien, al voltant del mercat, el gremi de velluters i d’ahí el nostre barri de velluters.  

Ara parlem de la creu de la moneda, el Pilar, literalment la creu. Com Baltasar Simón de Vallterra, el fundador del convent, era de Zaragoza, li va dedicar el convent a la Mare de Déu del Pilar. ¿Per què els dominics obriren al segle XVI un convent al costat de la muralla si ja tenien un convent a València?  per a estar al costat de l’hospital, que ara és biblioteca, on els retors ajudaven al ben morir dels malalts. 

I com no, també un altra creu del barri està a Escolapis, on trobem la cúpula més gran de València i la quarta d’Europa, recentment reformada i oberta al públic. Parlem d’eixa colosal escola eclesial de referència de moltíssims ilustrats valencians des del segle XVIII.  

Parlem de més creus del barri… de la creu més dura. Igual coneixes el barri de velluters o el barri del Pilar, com el barrio chino. En València hi ha entre 200 i 300 prostitutes de carrer, una part, de fa temps, al barri de velluters. Esperem que la nova coordinació entre Conselleries busque solucions humanitàries.

Velluters és un barri amb moltes entitats humanitàries, entre altres “Escoltem Velluters”, una iniciativa que naix de la Dula i que genera espais d’apropament veïnal, així com l’associació de Veïns de Velluters, que porta molts anys tractant un barri difícil. Un dels greus problemes que pateix Velluters és la vivenda; Per la restauració necessària, per la turistificació, per la convivència, per la pujada del preu i la falta de vivenda pública, tal com saben a l’Entitat Valenciana d’Habitatge, que te, precissament, la seua seu al barri. 

Velluters és un barri per a aprendre i per a estudiar, literalment. A banda de les escoles normals, tenim escoles de cuina, de ceràmica, de costura i sobretot el Conservatori Professional de València i l’Escola de Disseny de València, dos enormes centres que estan a la plaça Viriato. 

I tot este art, bona part es queda al barri. El Cercle de Belles Arts de València, la Bienal i els seus murals enormes, les Jamms fantàstiques del Radiocity, les FaPoCo, Falles Populars i Combatives en el que sempre es recordarà, Racó de la Corbella i sobretot la catorze voltes 1a falla de València, la falla del Pilar, que al 2020 presentanran «Terreta» de Xavi, de Cap de Suro Estudi y «¡A Cazar Gamusinos! i l’efecte cassola» de Paco Torres amb disseny de Carlos Benavent.

La Creu del Grau

Islas Canarias, Lebón, Trafalgar, l’Avinguda del Port, Illes Balears… Pot ser conegues estes zones de València… Totes elles formen un barri que es diu La Creu del Grau.

 Atenció a estos comentaris: “Paso todos los días por la calle Siete Aguas. Sería genial poder entrar y ver como se ha detenido el tiempo allí dentro. Me dijeron q CIVSA era una fábrica de licores y tb de confección, no lo tengo claro”… “no he encontrado datos de esta fábrica”… “En la misma Creu del Grau, en cuatro de sus lados hay figuras de santos que no estan identificados”… Estos són alguns dels comentaris constants a internet on la gent parla del barri de la Creu del Grau de València, un barri amb molta història i poca memòria. 

Pot ser la industria més coneguda del barri de la Creu del Grau fou Gas Lebon. El Marques de Campo va portar el gas a València a mitjans del segle XIX, la demanda que necessitava la ciutat va fer que es feren uns grans dipòsits al barri de la Creu del Grau. Uns diposits que varen durar des de 1867 fins a la decada de 1980, durant un segle el barri va ser, literalment, la llum de València, És recomanable, visitar ara el parc infantil que guarda la megaestructura d’un diposit de gas i si mires a terra, per tota la ciutat encara queden ròtuls de Gas Lebon.

Però la Creu del Grau és molt més que CIVSA, Gas Lebon i demés industries… La Creu del Grau és el barri on està Islas Canàrias, o millor dit, “La Pequeña Andorra”, es a dir, una zona que es va fer famosa fa unes décades per tindre tendes d’electrodomèstics, de roba, per tindre ferreteries, els típics “Todo a cien”… quí no ha anat a Islas Canarias… a València? Ahí on està una xicoteta Andorra dins de la nostra ciutat… 

Tant les grans alqueries que hi havien fa mil anys, com les industries que hi havien fa cent anys, com les tendes d’articles molt barats que hi havien fa unes décades, han desaparegut al barri de la Creu del Grau, i ara només queden les restes… 

Però resistint, amagat al barri de la Creu del Grau, al carrer Trafalgar, està encara, el club de natació més antic de València. Des de 1931, hi ha qui va a nadar al Club de natació Delfín. També trobem al mig de tanta finca, el Centre Budista de València, amb una gran casa de jardí on es pot practicar Yoga tibetà, meditació Shine, Lo jong i moltíssimes més activitats orientals de meditació i relaxació… Ah! I també trobaràs el Centre Esportiu de La Creu del Grau, està dedicat a l’Halterofilia, on s’han arribat a fer campionats d’Espanya d’alçar peses. 

L’Avinguda del Port, que amb tot allò de la Copa Amèrica i del circuit de Formula 1, a principis dels 2000, va tindre un impuls de renovació, guarda en un cantonet la Creu del Grau, una Creu humil, no molt gran, però que dona nom a un barri de 15.000 persones en moltíssimes històries, un tresor per als i per a les periodistes.

La Torre

La Torre no és del tot ni un barri de València, ni un poble, ni una típica pedania, ni una vega… És tot i no ho és. Hi ha qui pensa que La Torre és Sociopolis, però no, això és Faitanar. Hi ha qui pensa que la Torre és La ciudad del Aprendiz, i tampoc, això és Camí Real… Per això tractarem de vore allò que sí és la Torre, un lloc fascinant de València. Un lloc tradicional, com narra al seu llibre José Gonzalbo i un lloc modern pel qual treballa la seua alcaldessa Lucia Beamud. Per damunt de tot, la Torre és un lloc estimat.

Però anem diréctament a l’inici, a la Torre de la Torre, la Torre que li dona nom. Des del 1300, a la Via Agusta romana i després camí real de Madrid, hi ha una torreta de tres altures, com un lloc de vigilància contra els pirates… Però si no hi ha aigua diràs! Però és que abans l’albufera era més gran i quasi arrivaba fins ahí… i amb l’aigua arrivaven els pirates. Però clar, després aquesta torre va resistir el temps siguent moltes coses, un matadero, la casa del metge i del farmacèutic, una perruqueria… i hui també son cases particulars i una terrassa privada chill-out.

El barri de la Torre te aquest Camí Real de Madrid, el que més endavant és el carrer Sant Vicent, on fa ja més de quaranta anys que no passa el Tranvia. El tranvia del que ha escrit el premiat escriptor Joan Francesc Mira, que va nàixer a La Torre i conta com era el barri al seu llibre “El Tranvia Groc”, el tranvia que unia l’horta més tradicional, amb la ciutat: L’horta del Guitarra, de l’Alqueria d’Alba, de Rocatí, d’Aiguamolls i moltes més i també del L’Alqueria de Pala.

L’Alqueria de Pala es va convertir en el Molí de Pala, fàbrica de farina i fàbrica d’arrós i fou el fruit d’una història increible: Al barri de la Torre, a principis del Segle XX, el Molí de la Pala es va convertir en una fàbrica de pintes, de peines, amb més de 100 treballadors. Peines de asta de toro importades des d’Argentina. D’aquesta fàbrica varen eixir moltes fabriquetes que inundaren durant el segle XX el barri de la Torre… pot ser seria amb tant de peine, el barri millor pentinat de València.

Però ai! el Segle XX i ai el seu Plan Sur, quin mal va fer a la Torre! A més de separar brutalment la ciutat, va fer desapareixer l’Alqueria del Sucrer, que feia unes magnífiques festes valencianes i també un antic suposat hospital de l’edat mitjana… tot això oblidat per sempre amb una infraestructura que va permetre que el riu Turia del nord siga un jardí enorme, però que el sud de València estiga trencat des dels anys seixanta, sense cap compensació possible. Fruit d’això encara la vivenda està degradada, hi han pisos ocupats, el preu està baixant més que a la resta de la ciutat i hi ha molts solars…

Però la cultura resisteix a l’altra banda del pont, amb l’Associació Musical de La Torre, la banda, l’escola Padre Manjón, les dos falles, la coral santa cecília, el gran croissant de mantequilla al forn de la Torre, les festes de Juliol, la Parròquia Nuestra Senyora de Gràcia, les activitats fantàstiques de la seua biblioteca, la tenda de Kiet Surf, o les carreres populars solidàries i tot això, a més de l’afició històrica pel seu club de fútbol, el gran Discóbolo de la Torre i les mil i una coses que encara ens queden per contar de l’altra banda del pont, al barri de la Torre.

Ciutat Jardí

Somiem. Imaginem que fa pocs anys que han caigut les muralles de València i que d’ací poc vindrà l’Exposició, allò més gran que vorà la ciutat de València. Estem a l’any 1893, un any per a somniar la ciutat. Per això es projectà un gran barri, idílic, fantàstic, un barri amb moltes casetes i molts jardinets, com a les grans ciutats europees, un gran somni. Aquell barri que es va somniar a principis dels segle XX a la nostra ciutat tractava de construir tota l’actual Avinguda Blasco Ibáñez amb casetes i jardins, per això li varen posar el nom a este barri de Ciutat Jardí. 

 

Però el projecte del que parlem, aquest somni, mai es va arribar a fer i es va rebutjar definitivament el 1966. Al barri, es va quedar el nom, i en lloc de chaletets, es varen construir unes torres d’edificis enormes. El passeig de València al mar que anava a projectar Casimiro Meseguer, que hui diguem l’Avinguda Blasco Ibáñez anava a contindre també la Fira València i una amplia ciutat universitària… Però res de res.

 

Res del tot tampoc, per que queden unes poquetes casetes que sí que es varen construir del projecte original i allí hi ha una curiositat, que a més de contindre la Casa d’Asturies, tenim un conjunt d’escoletes infantils de 0 a 3 anys, que són de les més innovadores de tota València, introduint els idiomes extrangers, l’agricultura, la pràctica musical… eixes casetes són el que queda de primer barri anomenat “Ciutat Jardí”. Per cert, la innovació educativa no s’acaba ahí, a l’escola Explorador Andrés, del barri, tenen uns projectes d’informàtica espectaculars. 

 

A vore, açò de Ciutat Jardí, no ha calat molt entre el veïnat, de fet, molta gent ho coneix com la zona de Blasco Ibáñez, el centre social més proper és el de l’Amistat, la zona de festa es diu “El Cedro” o Plaça Honduras, la Universitat Popular és diu Algirós i algun comerç es diu Aiora… Per tant, com es pot vore, açò de Ciutat Jardí només l’ha començat a utilitzar l’Associació de Veïns, que sí que es diu Ciutat Jardí, recuperant el nom oficial i original d’un barri al que ara viuen més de 12.000 persones. 

 

A Ciutat Jardí, la festa és permanent sobretot per estar al costat de la Universitat. Quí no coneix la Sala de concerts Matisse, ara reprogramada amb una barreja de molts estils musicals, o la Sala Wah Wah, Nature, el Asesino, la Peligro, a mès de les discoteques de Blasco Ibañez, que per situar-se, estan a l’altura dels antics estudis de Radio Nou, es a dir, de Rumbo, Miniclub… Locals al voltant de la plaça del Cedro, on s’acumulen bars amb moltíssims universitaris, per que molts d’ells viuen a Ciutat Jardí, en pisos compartits. Destaca nou al barri, un local de festa molt trencador que es diu Oh My Game, una iniciativa valenciana que barreja festa, hamburgueses i videojocs. 

 

Tot este ambient de festa nocturna ha produit molesties en alguns veïns i es va crear l’Associació de Veïns Ciutat Jardí, sobretot per a actuar contra el Botelló. Demanen descansar sense soroll i varen aconseguir al 2015 que es tancara el parc del Cedro i fins i tot ha mogut a l’Ajuntamen fa poc a fer la proposta de crear la figura de l’alcalde de nit. Els Joves volen que s’arriben a solucions conjuntes. Estarem atents al barri que antígament fou un somni i que ara necessita conciliar la son i la vida, al barri de Ciutat Jardí!

 

Tormos

Avinguda Peset Aleixandre, Avinduda Consitució, Avinguda Portugal… Estes avingudes són conegudes a València, però el nom del barri on estan no és tan conegut: Hui parlem del barri de Tormos.

El nom de Tormos ens sona per la sèquia de Tormos, però ja ens sona menys el barri de Tormos, que és un dels 5 del Districte de Saidia, es a dir, està al costat de Sant Antoni, Trinitat, Marxalenes i Morvedre. La veritat és que no sabem molt bé per que es diu Tormos un barri que està lluny, a més de 3 km de la sèquia de Tormos, sobretot per que pel barri de Tormos passa la sèquia de Rascanya. Un embolic. El que sabem és que estem en un barri amb molta història de la ciutat de València… Un exemple, el club de fútbol que entrena a Tormos es diu els Històrics València, que són la fussió dels antics Parreta i Marxalenes. Però el nom de Tormos no apareix pel barri en cap lloc, l’Associació de Veïns es diu Saïdia i hi ha un altra que es diu Saïdia-Exposició i un altra, que naix de la plataforma Entrebarris que es diu Saïdia Comuna, però de Tormos… ni rastre. Diguem que al barri també trobem l’associació de romanesos, de cubans o camerunesos a València.

Imaginem que estem al camí de Montcada, al Pla de la Saïdia, fa just un segle. No hi ha finques, només camps i algunes fàbriques no molt afortunades… Desde 1920 fins a hui, apareix el barri de Tormos, que te 9.200 persones. Un barri que està planejat i construït quasi completament fins als anys 60 però que a partir d’aleshores ja no es va continuar construint.  Per això moltes vivendes al voltant de l’Avinguda Constitució estan un poc abandonades.

Al 1943 s’edifica al barri de Tormos un grup de vivendes que és molt destacat, de uns 18 blocs, el Grupo Ramiro Ledesma. Una construcció purament franquista, amb carrers dedicats a la mitologia espanyolista com Covadonga, Roncesvalles o Navas de Tolosa… L’escola Padre Jofré al centre, amb un edifici per a xiquets i un exactament igual, enfront per a xiquetes, es va fer tal com era l’educació al franquisme.  El franquisme també tenia altres carrers al barri de Tormos com el que fou dedicat a l’economista Gay, que ara es diu carrer Just Ramírez, el famós activista veïnal. 

El barri de Tormos del que parlem, contrasta molt amb el que te just al costat: una realitat idílica i perfecta: El parc de Marxelenes, del que una part està al barri de Tormos. El parc de Marxalenes és per a passejar, per a llegir, per a contemplar la natura i per a gaudir al poliesportiu. Es pot jugar a tenis o a padel. Uns mons ideals i bonics que poc tenen a vore amb la resta del barri de Tormos, al districte de la Saïdia. Per sort, com un error en Matrix, hi ha dos finques normals, que trenquen la estètica tan neta que te el parc de Marxalenes i que estan, allà, a dins del parc, recordant el barri que tenen al costat.

Ah! I que no se diga, perquè el barri de Tormos hui està ple de futur, tal com ho demostren les seues escoles i instituts. La globotà masiva que es fa a l’escola Lluís Braille és un exemple de diversió, però al barri també trobem els projectes feministes de l’Institut el Clot o la gran iniciativa plena de dignitat del centre Comenius, com ha estat “Esperança 5.4”, un treball sobre Palestina i els refugiats. Una dignitat que ens recorda sempre la figura del Rector afussellat Peset Aleixandre, al qual està dedicada l’avinguda més gran del barri de Tormos.

 

Soternes

Soternes

Soternes, com s’acava una ciutat?

Ho vorem amb un barri amb poca identitat que te un fi

L’antiga avinguda de Castilla, ara diguem Avinguda del Cid

Soternes, com s’acava una ciutat?

En el nostre cas de València ho fa amb normalitat

De kebaps, places, solars i bars de xinos i tapes

Fins al camí vell de Xirivella i Creu de Mislata que ja són altres traques.

Sant Miquel de Soternes, com s’acava una ciutat?

Posant un punt final que serà el museu de història de València

En l’antic deposit d’aigues del segle XIX, amagat baix un parc

on ara està el tresor de Xest, les restes de l’exposició regional

La biblioteca i una peça per cada segle, que és la nostra herència

Soternes, Com s’acava una ciutat?

Recordant que era el lloc de les aduanes, de Cerdanets,

l’ermita de Sant Miquel de Soternes, històries de iaios a nets,

Nets que tenen els parcs més extranys de la ciutat

Soternes te a l’aire lliure per a fer esports de musculació 

Soternes te el concesionari de la Seat, la seu del sindicat CGT

Soternes te l’escola del Pureza de María i institut públic no te

Soternes te la porta dels refugiats i el 9 d’octubre ací és una estació.

Soternes, com s’acava una ciutat?

Al final del Districte de Olivereta

Convivint 5000 persones, està Soternes

El barri que acaba València, la nostra ciutat.

Forn d’Alcedo

El seu nom és José Giner Olmos, però tot el mon li diu Pepe Alabau, per que viu en el carrer Alabau i per que allí tot el mon, també els seus pares es diuen Alabau. Este és un lloc apartat de la ciutat, marginat, pedani, fet a pedassos i de sentiment tranquil, era un lloc privilegiat, sí, “era”. Ara no, ara és diferent. És  el Forn d’Alcedo.

Fa 60 anys, José Giner Olmos, Pepe, anava al mercat d’Abastos de València en el seu carro a vendre els productes de l’horta que replegaba i anava amb orgull des d’un lloc gran, amb moltes alqueríes, un lloc que es diu i es deia el Horno de Alcedo, una pedania gran que arrivaba fins al que hui és la nova Fe i anava per camins d’horta a vendre uns productes que, segons ell, sempre han estat mal pagats. El Forn d’Alcedo, que es eixe forn de pasta del segle dihuit al sud de valència, va canviar el nom a tot un poblet, una pedania, que es coneixia com Benimassot.   

El seu nom és José Giner Olmos, però tot el mon li diu Pepe Alabau. Pepe va vore dos osties arquitectòniques que ha rebut El Forn d’Alcedo. La Pista de Silla, un mur brutal que els separa de Castellar, de Pinedo, del Saler i de les demés pedanies de l’Albufera. Inclús un xiquet va morir creuant-la anant a classe. I es va fer un tunel ridicul per a passar-la per baix, que és obscur, menut i gris. I l’altra barbaritat que te el Forn d’Alcedo i que el separa de tota la ciutat és la V-30, el Plan sur, el nou riu del Túria. També fa poc un jove, pintant graffitis a les pareds de la V-30, va creuar i es va deixar la vida, a l’altura del Forn d’Alcedo.

Jose Luís, que viu a la plaça recorda les tradicions, algunes alqueries, inclús reconvertida alguna per als turistes, recorda una processó el 28 de Juliol i una esglesia al Santísism Crist de l’Agonia, un casinet amb poca activitat però bons esmorçars i el forn original d’Alcedo, que no se sap si era l’herència de l’original Forn, on Pepe va a comprar el pa i recorre el carrer Alabau, que des dels anys 60a te ademés unes 300 vivendes fetes per als treballadors de la Renfe i ha passat per davant del centre de salud, la universitat popular i l’Ajuntament, que és el mateix edifici, al costat de la parada de l’autobús. Passa per davant del centre de gent major, que era l’escola fins a que la gent lluitant va conseguir que es construira l’escola del Horno de Alcedo, i continua caminant Pepe pel carrer que passa prop de la falla. Continua caminant per qué la vida continua.

Pepe va deixar de treballar en l’horta als anys 70a i va començar a treballar en Flexiplast i recorda totes les industries que han anat al Forn d’Alcedo: Magatzems de maquines de joc, de frigorífics, de cotxes, de productes industrials… Al voltant del peculiar carrer Karl Marx, que com recorda el gran Carlos Aimeur, és una avinguda del Forn d’Alcedo que se li va possar el nom en 1984, un any després de que es celebrara el centenari de la seua mort del pensador Alemany. Alcedo, el forner, El crist de l’Agonia i Karl Marx, son personatges que estan allà, a l’altra banda de la V-30, amb tranquilitat i van acompanyant la vida de Pepe Alabau, un lloc marcat per un poble tradicional de l’horta, amb molta vivenda de la Renfe per a treballadors ferroviaris i amb un polígon industrial. Pepe ara sí arriba amb més de 70 anys, a sa casa, a cuidar l’horta que li queda, amb una cara de resistència, tranquilitat i felicitat, malgrat tot, al Forn d’Alcedo, la vida continua.