La Torre

La Torre no és del tot ni un barri de València, ni un poble, ni una típica pedania, ni una vega… És tot i no ho és. Hi ha qui pensa que La Torre és Sociopolis, però no, això és Faitanar. Hi ha qui pensa que la Torre és La ciudad del Aprendiz, i tampoc, això és Camí Real… Per això tractarem de vore allò que sí és la Torre, un lloc fascinant de València. Un lloc tradicional, com narra al seu llibre José Gonzalbo i un lloc modern pel qual treballa la seua alcaldessa Lucia Beamud. Per damunt de tot, la Torre és un lloc estimat.

Però anem diréctament a l’inici, a la Torre de la Torre, la Torre que li dona nom. Des del 1300, a la Via Agusta romana i després camí real de Madrid, hi ha una torreta de tres altures, com un lloc de vigilància contra els pirates… Però si no hi ha aigua diràs! Però és que abans l’albufera era més gran i quasi arrivaba fins ahí… i amb l’aigua arrivaven els pirates. Però clar, després aquesta torre va resistir el temps siguent moltes coses, un matadero, la casa del metge i del farmacèutic, una perruqueria… i hui també son cases particulars i una terrassa privada chill-out.

El barri de la Torre te aquest Camí Real de Madrid, el que més endavant és el carrer Sant Vicent, on fa ja més de quaranta anys que no passa el Tranvia. El tranvia del que ha escrit el premiat escriptor Joan Francesc Mira, que va nàixer a La Torre i conta com era el barri al seu llibre “El Tranvia Groc”, el tranvia que unia l’horta més tradicional, amb la ciutat: L’horta del Guitarra, de l’Alqueria d’Alba, de Rocatí, d’Aiguamolls i moltes més i també del L’Alqueria de Pala.

L’Alqueria de Pala es va convertir en el Molí de Pala, fàbrica de farina i fàbrica d’arrós i fou el fruit d’una història increible: Al barri de la Torre, a principis del Segle XX, el Molí de la Pala es va convertir en una fàbrica de pintes, de peines, amb més de 100 treballadors. Peines de asta de toro importades des d’Argentina. D’aquesta fàbrica varen eixir moltes fabriquetes que inundaren durant el segle XX el barri de la Torre… pot ser seria amb tant de peine, el barri millor pentinat de València.

Però ai! el Segle XX i ai el seu Plan Sur, quin mal va fer a la Torre! A més de separar brutalment la ciutat, va fer desapareixer l’Alqueria del Sucrer, que feia unes magnífiques festes valencianes i també un antic suposat hospital de l’edat mitjana… tot això oblidat per sempre amb una infraestructura que va permetre que el riu Turia del nord siga un jardí enorme, però que el sud de València estiga trencat des dels anys seixanta, sense cap compensació possible. Fruit d’això encara la vivenda està degradada, hi han pisos ocupats, el preu està baixant més que a la resta de la ciutat i hi ha molts solars…

Però la cultura resisteix a l’altra banda del pont, amb l’Associació Musical de La Torre, la banda, l’escola Padre Manjón, les dos falles, la coral santa cecília, el gran croissant de mantequilla al forn de la Torre, les festes de Juliol, la Parròquia Nuestra Senyora de Gràcia, les activitats fantàstiques de la seua biblioteca, la tenda de Kiet Surf, o les carreres populars solidàries i tot això, a més de l’afició històrica pel seu club de fútbol, el gran Discóbolo de la Torre i les mil i una coses que encara ens queden per contar de l’altra banda del pont, al barri de la Torre.

Forn d’Alcedo

El seu nom és José Giner Olmos, però tot el mon li diu Pepe Alabau, per que viu en el carrer Alabau i per que allí tot el mon, també els seus pares es diuen Alabau. Este és un lloc apartat de la ciutat, marginat, pedani, fet a pedassos i de sentiment tranquil, era un lloc privilegiat, sí, “era”. Ara no, ara és diferent. És  el Forn d’Alcedo.

Fa 60 anys, José Giner Olmos, Pepe, anava al mercat d’Abastos de València en el seu carro a vendre els productes de l’horta que replegaba i anava amb orgull des d’un lloc gran, amb moltes alqueríes, un lloc que es diu i es deia el Horno de Alcedo, una pedania gran que arrivaba fins al que hui és la nova Fe i anava per camins d’horta a vendre uns productes que, segons ell, sempre han estat mal pagats. El Forn d’Alcedo, que es eixe forn de pasta del segle dihuit al sud de valència, va canviar el nom a tot un poblet, una pedania, que es coneixia com Benimassot.   

El seu nom és José Giner Olmos, però tot el mon li diu Pepe Alabau. Pepe va vore dos osties arquitectòniques que ha rebut El Forn d’Alcedo. La Pista de Silla, un mur brutal que els separa de Castellar, de Pinedo, del Saler i de les demés pedanies de l’Albufera. Inclús un xiquet va morir creuant-la anant a classe. I es va fer un tunel ridicul per a passar-la per baix, que és obscur, menut i gris. I l’altra barbaritat que te el Forn d’Alcedo i que el separa de tota la ciutat és la V-30, el Plan sur, el nou riu del Túria. També fa poc un jove, pintant graffitis a les pareds de la V-30, va creuar i es va deixar la vida, a l’altura del Forn d’Alcedo.

Jose Luís, que viu a la plaça recorda les tradicions, algunes alqueries, inclús reconvertida alguna per als turistes, recorda una processó el 28 de Juliol i una esglesia al Santísism Crist de l’Agonia, un casinet amb poca activitat però bons esmorçars i el forn original d’Alcedo, que no se sap si era l’herència de l’original Forn, on Pepe va a comprar el pa i recorre el carrer Alabau, que des dels anys 60a te ademés unes 300 vivendes fetes per als treballadors de la Renfe i ha passat per davant del centre de salud, la universitat popular i l’Ajuntament, que és el mateix edifici, al costat de la parada de l’autobús. Passa per davant del centre de gent major, que era l’escola fins a que la gent lluitant va conseguir que es construira l’escola del Horno de Alcedo, i continua caminant Pepe pel carrer que passa prop de la falla. Continua caminant per qué la vida continua.

Pepe va deixar de treballar en l’horta als anys 70a i va començar a treballar en Flexiplast i recorda totes les industries que han anat al Forn d’Alcedo: Magatzems de maquines de joc, de frigorífics, de cotxes, de productes industrials… Al voltant del peculiar carrer Karl Marx, que com recorda el gran Carlos Aimeur, és una avinguda del Forn d’Alcedo que se li va possar el nom en 1984, un any després de que es celebrara el centenari de la seua mort del pensador Alemany. Alcedo, el forner, El crist de l’Agonia i Karl Marx, son personatges que estan allà, a l’altra banda de la V-30, amb tranquilitat i van acompanyant la vida de Pepe Alabau, un lloc marcat per un poble tradicional de l’horta, amb molta vivenda de la Renfe per a treballadors ferroviaris i amb un polígon industrial. Pepe ara sí arriba amb més de 70 anys, a sa casa, a cuidar l’horta que li queda, amb una cara de resistència, tranquilitat i felicitat, malgrat tot, al Forn d’Alcedo, la vida continua.

LLIBRES SOBRE BARRIS

El dia del llibre també és un bon dia per parlar de llibres sobre barris de València. No penses que són pocs, són moltíssims els llibres fets sobre els nostres barris. Per això, a banda de viurel’s i passejar-los, els barris també es poden llegir. Anem a recomanar alguns llibres. Si llegim sobre València, és evident que hem de començar pel clàssic de Manuel Sanchis Guarner, el llibre anomenat “La ciudad de València”, fa poc s’ha reeditat per IRTA. És el llibre més famós sobre la història de la nostra ciutat i va, des de la València Romana, fins al segle XX. Però al mateix temps, és un llibre que parla molt del centre de la ciutat i poc de la resta de València.

Per això ens calen molts més llibres per a entendre la nostra ciutat a dia de hui. Per exemple: d’ací poc anunciem que s’editarà un llibre fet per José Navarro sobre el barri de la Creu Coberta, un llibre amb  moltes sorpreses sobre la història d’un barri que fou popular a principis del segle XX, però que actualment no te res a vore en com era la Creu Coberta fa només 50 anys.

Al costat del barri de La Creu Coberta està el barri de Sant Marcel·lí. Per a celebrar els 50 anys del barri, Àngel Vidal va escriure un magnífic llibre per a reflexar els primers 25 anys del barri de Sant Marcel·lí. Un llibre amb fotografies entranyables d’unes vivendes humils, amb les històries del primer veïnat del barri, quan estaven aïllats de la resta de la ciutat. El llibre es diu “Sant Marcel·lí: de huerta a ciudad”, escrit per Ángel Vidal Tornero. Però Sant Marcel·lí a partir de l’any 1975 es va convertir en un barri molt lluitador que va anar millorant la seua qualitat de vida i va començar un periode que ens porta fins al barri magnífic que és ara. Tot això va quedar escrit a un altre llibre editat al 2017 que es diu: “El barri que vam imaginar: Cartografia de la lluita veïnal a Sant Marcel·lí, on Yaiza, Aida i Tono Vizcaino, en companyia de molta més gent, escrigueren per a que es puga passejar Sant Marcel·lí amb un altra mirada, un barri tan sorprenent com desconegut de València.

Hi ha molts més llibres sobre barris, per exemple, un llibre enorme és el que va fer Ignasi Mangue sobre Marxalenes: “De alquería islàmica a barrio de la ciudad”. És com una enciclopèdia de la història del que ara és el barri de Marxalenes i que te la peculiaritat de contar l’altra ciutat, la València oblidada, es a dir, la que està a l’altra banda del riu.

També voldria recomanar un llibre molt emocionant sobre el barri de Campanar, un llibre homenatge a Eduard Pérez Lluch, que és un homenatge també als barris que forern horta i sèquies i que ara són finques enormes, es diu “quan la ciutat aplega a l’horta”.

Hi ha llibres més tècnics, com el llibre que es va fer a Patraix “de poble a barri”, on podem descobrir la fundació de la Federació Anarquista Ibérica o els discursos de Blasco Ibanyez a la plaça de Patraix.

Cada llibre sobre un barri és diferent, hi ha llibres més personals com el que va escriure Jose Francisco Ballester al barri d’Orriols, “su historia y su gente” que parla amb una mirada més religiosa o per exemple, hi ha també el llibre dedicat al barri de Torre, amb un repàs per els personatges més peculiars, es diu “Caminando por la Vega de la Torre” de Jose Gonzalbo.

Podriem seguir amb altres llibres com “Paseando por vías y caminos”, dedicat a Russafa o el llibre sobre Pinedo “més de cent anys d’història”, però acabem amb un llibre de cuina i barri, el llibre “La cuina del Cabanyal” de Marisa Villalba i Felip Bens, un llibre per a llegir, passejar i menjar. Bon profit i bona lectura de barris!

Vara de Quart

Qué és un barri normal? Vara de Quart. Vara de Quart, encara que la gent diu Tres Forques, que és la part de les finques, la part de les Avingudes Archiduque Carlos i Tres Forques, això és també Vara de Quart. Normal. Vara de Quart és tan normal que la parroquia de Santa Teresa Jornet pareix una finca més, si no te fixes, en Vara de Quart, tot pareixen finques. Per exemple, la pérgola per a fer concerts de la plaça Doctor Lluch, tan demanada per l’Associació de Veïns, pareix una estructura més, funcional, per a un barri funcional, que serà més digne amb el futur nou Centre de Salut. Un barri amb tendes normals, com “Mas que protes”, de nutrició esportiva, amb restaurants normals com “l’incontro” o amb tendes de xinos com HiperPatraix. Vara de Quart és tremendament normal. I Visca, visca la normalitat, la funcionalitat, la gent que passeja al gos en un solar, visquen els bars on de matí fan el café en llet i les vesprades hi han taules amb quintos i braves, visquen les escoles com la pública de Vara de Quart, que es diu Ciutat de Bolonia i que està entre finques, amb l’amiant retirat per a més dignitat i salut, amb murals i que visca, que visca la normalitat de Vara de Quart.

Però tot te la seua part especial, tooot a la vida, no hi ha ninguna persona normal. Tu que eres, normal, o com els altres? Inclús el barri més benvolgudament normal, com Vara de Quart, destaca per alguna cosa i ací, encara que hi haja un bon club ciclista guanyador de premis que es diu Vara de Quart o inclús la tenda de bicicletas Esteban, ací, en Vara de Quart estem en el barri del cotxe, inclús l’Avinguda Tres Cruces li diuen l’Avinguda de l’Automóvil. És pràcticament un barri dedicat al cotxe. Començant per tots els concesionaris de Opel, de Toyota, de cotxes de luxe de DS, de Alfa Romeo, de Kia i més, molt més. No poden faltar aleshores varies gasolineres i com no, un grapat de tallers mecànics, i també pots passar la ITV, també al barri de Vara Quart, el barri del cotxe, dels solars per a aparcar, de les tendes de cotxe d’ocasió, de les grans avingudes… I si hi ha un barri a València on podia tindre un accident un taxi colpejant a un über, eixe barri és Vara de Quart. No sabem si per això, per aquesta mania del cotxe, li falta transport públic.

Creuem l’Avinguda i ja estem. Ja estem al polígon industrial més gran de València.    

Visca la normalitat del Polígon d’asfalt de Vara de Quart! Visca la gent de vida dura, de menú de macarrons al Valle Novo, de baladre i no de parcs, dels taxis de les 6 del matí. Visquen els treballadors d’oficina marginada, amb empreses d’aromes alimentaris com Ceylan, de les caixes enormes que se descarreguen al Makro, de la gent abraçant-se a la porta del tanatori memora, dels operadors de telefonia… Pregunta’t, pregunta’t si algun dia la ciutat de València podria viure si no anara ningú a Vara de Quart? Allí està el barri, sense metro, ni tranvia, ni parcs, ni restaurants d’etiqueta, ni turistes, ni visites culturals, on fins i tot les coses boniques que te l’Ajuntament allí estan guardades en un mega magatzem.       

València no només se menja els aliments de Makro i Mercadona que se guarden en Vara de Quart, també se menja la informació que allí s’elabora i allí estan, gegants, els dos diaris més importants valencians, El Levante i Las Provincias, escrits i impresos des del pur asfalt d’oficina que no mira al mar, de grans redaccions, tots en fila, contant la ciutat, les comarques i els pobles a cada hora… fent també Tele i ràdio, a la 97.7, des de Vara de Quart, per i per a València, cada día preocupats per si internet és una amenaça o una oportunitat, i tan preocupats per internet que fan Levante plus per a vore si amb una mena de Netflix de la informació, la gent paga per una cosa tan poc valorada i hiperbarata com hui és la informació.

De fet, és normal. De fet, internet a València va començar a Vara de Quart.

Era el 19 de Setembre de 1996 quan es va instalar a Vara de Quart la primera arqueta de la xarxa de telecomunicacions per cable de la ciutat de València.

Si creuem les víes del tren, ens trobem abandonada, allà perduda, una torreta de la Valenciana, l’antiga empresa elèctrica, que ens recorda com erem nosaltres fa un segle, quan començarem a ser normals, a estimar la normalitat, a Vara de Quart.

Tres Forques

Quina sorpresa de barri ens espera, per als qui creuen que viuen allí, per als qui viuen de veritat, per als visitants i per a la ciutat que no ha anat mai a Tres Forques.

La punta del barri de Tres Forques està molt clara: Podem vore un avió F-86, en record de la base aerea militar que va durar del 44 a l’any 1997. Estem parlant de l’escultura gran que hi ha al Parc de l’Oest amb l’Avinguda del Cid. Un parc amb varies sorpreses, per exemple, la caseta on està la Federació de Veïnes i Veïns de tota València, també trobem al Parc de l’Oest, un laverint, o algunes escultures més, al costat de la famosa esplanada on es fan concerts, mítins polítics, per exemple l’últim de Mónica Oltra a 2015, hi ha que dir, al costat de la seua falla de Tres Forques, que va fer a la Vicepresidenta de la Generalitat, Fallera Major al 2018.

Les sorpreses de Tres Forques són moltes i molt variades, per exemple, l’escola al costat del Parc de l’Oest, l’escola López Rosat, aparenta ser una escola normal, però és una gran impulsora de projectes innovadors, com un dia del llibre molt especial o una sèrie de projectes vinculats a les energíes renovables. I al costat de l’escola seguim amb més sorpreses, una bona, l’estat en el que se troba el grup de vivendes Antonio Rueda, que per cert, la sorpresa d’aquest govern per als que viuen allí és que pràcticament tots els carrers han canviat de nom, donat que eren personatges franquistes els que protagonitzaven el Grup de Vivendes Antonio Rueda, unes 1000 vivendesd molt particulars, fetes a l’any 1972 i que, encara que pareixen degradades des de fora, estan, per sorpresa, molt cuidades, amb les plantes i la neteja, encara que els comerços no acaben de funcionar i l’entorn de la parròquia de Sant Gabriel, és un desastre. Parlem de Tres Forques, dels edificis grisos al voltant de l’Institut el Cid, que també aparenta ser un institut de perifèria, però és un referent de projectes europeus i internacionals.

Si seguim per Tres Forques tenim una de les grans sorpreses de la ciutat, sobretot si eres músic o esportista. Saps que a la plaça Maguncia està una de les biblioteques més importants de la ciutat que conté, l’hemeroteca, el major arxiu de partitures de compositors valencians i la biblioteca esportiva i un llarg etccetera? És un gran tresor amagat, una sorpresa que segurament no conegues, per que, atenció, ni en la mateixa porta de la biblioteca està anunciat el que dins hi ha. Pot ser siga, aquest tracte a aquesta biblioteca de Tres Forques, que és la de tota la ciutat, una de les majors vergonyes culturals de la ciutat de València.

Ara toca contar tres sorpreses molt bones del barri de tres Forques: La primera és el mercat de Castilla, un mercat molt actiu, amb moltes parades, molt estimat per tot el barri i amb una tradició que es manté contra el temps, per cert, amb un centre de barris per l’ocupació dins, per ajudar contra la falta de contractacions laborals. La segona sorpresa és la piscina de Tres Forques, la del parc de l’oest, que no només és un lloc per a relaxar-se en estiu, sinó que també organitzen moltes activitats i concerts, per a combinar en estiu música i aigua. La tercera sorpresa és la banda de música del barri, que està creixent amb un gran saló d’assaig i de concerts.

A Tres Forques també hi ha un barri dins del barri. Es tracta de “Los desamparados”, una sèrie de vivendes molt i molt degradades, oblidades i amb una falta d’atenció enorme. Podem dubtar molt si anem per el carrer Antella o el carrer dels jurats, de si fem el correcte o de si la política i l’economia, no s’estan deixant una part important de la ciutat enrere, sense mirar-la, ni passejar-la. Les sorpreses serien grans i no precisament bones.

Tornem a l’avió del parc de l’oest, no sense passar abans per tot l’enorme edifici i esplanada, seu de la policia local de València, on també, sorpresa, assaja habitualment la banda munipal de València, sí, al barri de Tres Forques.

Abans d’acabar, només dir que hi ha una sorpresa per a molta gent de Vara de Quart, de l’associació de Tres Forques i del Centre Cultural. Encara que pase l’avinguda de Tres Forques, tot allò queda fora del barri, se sol dir Tres Forques al que és un barri enorme, de Patraix i no de l’Olivereta, com és Vara de Quart. Supose que la unió de Tres Forques i Vara de Quart, quedarà molt més reforçada amb el magnífic documental que han estrenat just aquesta setmana, històries 3f, amb testimonis de la història de Vara de Quart i Tres Forques, dos barris units per la seua gent.

Ara sí. Tornem a l’avió, a l’escultura del parc de l’oest que ens recorda que allà darrere hi ha un barri sorprenent, que val la pena seguir descobrint.

Trinitat

Reparar guitarres és un treball acurat i precís. Cada matí, des de fa 35 anys obri la persiana Kasmont, un Luthier de guitarres, al carrer Molinell, al barri de la Trinitat (46010, Districte de Saidia, València).

A Kasmont, una família seu darrere del mostrador i no fan bona cara. Al fons del comerç, el iaio de la família està fent classes de guitarra i tot per poder arribar millor a fi de mes. No és per ells, pot ser siga la cara trista del barri de la Trinitat, que veu envellir la població sense remei, on hi ha més gent major de 80a anys que entre 10 i 20. Al voltant del carrer Alboraia hi ha una taxa d’atur del 28% i uns carrers, que entre reformes, comerços tenen la tranquilitat d’un barri que està en un lloc privilegiat de la ciutat, però en decadència, bé, tampoc tant, és un barri normal. Carrers amb comerços i finques normals, on pot viure al mateix temps, un conseller d’Hisenda i un migrant sense papers, que per cert, on alguns d’ells i elles van a les classes de la Escola d’Adults Vicent Ventura, impulsada per Comissions Obreres ara fa 25 anys, que hi ha al barri.

Podríem dir que Trinitat és un barri que està, com l’iman, repelent la moda, malgrat tindre una ubicació exelent i tindre un magnetisme molt atractiu de cultura, ja des de que el Rey andalusí Zaid, va aterrar, fa vora un mil·leni.    

I fa molt poc que ha arribat a viure al barri de la Trinitat, Katherine. Ella ve de JacksonVille, a Florida.

Katherine és jove, ronadarà els 20 anys i està animada. Només porta 4 mesos a València i vol saber més d’aquesta ciutat, encara que vol seguir coneguent altres ciutats del mon. Katherine és monja. És una de les monges, del hogar de la madre, que des de fa molt poc, habiten el Monestir que dona nom al barri, el Real Monestir de la Trinitat. Aquest monestir, és un dels testimonis religiosos vius més antics de València, on Isabel de Villena escrigué Vita Christi, un llibre del segle XV que conta la vida de les dones que rodejaren a Jesús de Natzaret, una reflexió de la feminitat i l’esglesia, que es va fer al Monestir de la Trinitat, al mateix lloc on Katherine, la monja que ha vingut de Florida a València, ara s’encarrega de netejar el seu pati. 

El barri de la Trinitat és una font infinita d’històries, però sobretot és una font inesgotable de cultura.

Sense eixir del barri de la Trinitat podem vore cuadres de Velázquez i de Goya al museu de belles arts, podem visitar els jardins del Real, de Vivers, amb gran quantitat d’escultures, també podem fer hípica o jugar a tenis, visitar el servei nacional de Meteorologia o l’antiga i tradicional estació de trens de pont de fusta. Podem vore els instruments per a investigar als animals al museu de ciències naturals, o també podrem anirmar el gust de la lectura, tant a la llibreria solidària Aida, que és molt recomanable, com a l’ agència de la Lectura, que pròximament estarà al barri de la Trinitat.  

Trinitat, un barri de cultura i tranquil. 

Safranar

“Guatemala no existeix; ho sé perquè hi vaig viure”, així comença la novela “el salario del miedo” de Georges Arnaud. 

“Safranar no existeix; ho sé perquè he estat allí”. 

El barri de Safranar, un dels 5 que té el districte de Patraix, és un barri amb un nom misteriós.. Provablement es diga Safranar per culpa de la Batifora. Aquella fàbrica antiga de seda a Patraix, una fàbrica amb molts treballadors i treballadores i que hui, les instalacions están reconvertides en la biblioteca municipal Azorín i en el Complexe Esportiu de Patraix, per què realment la Batifora està al barri de Patraix. Bé, la industria la Batifora era una indústria antiga de seda i provablement per a tintar la seda, és a dir, per a teñir la seda amb el color groc, el millor era el safrà. Per tant podem imaginar que aquesta zona necessitaria d’algun lloc per a treballar o cultivar el safrà. D’ahí vindria Safranar. O També pot ser que parlem d’un camp de safrà normal, sense vinculació a la seda, per exemple, per a la paella, però açò és més improvable, queda la pregunta en l’aire.  

El fet és que tot el mon li ha començat a dir Safranar, tenim proves que a meitat del segle XIX ja es deia Safranar a un quartill del València, és a dir a un barri. 

Mireu, al 1952 va tancar el teatre Zafranar, un espai de varietats, teatrets, cançons i festes falleres que estava situat al camí del cementeri, actual Avinguda Gaspar Aguilar, per tant fora dels límits de Safranar. 

Quins són, per cert, els límits d’aquest barri que compta amb 9000 persones i un 27% d’atur? El barri de Safranar, que pertany al Districte de Patraix, compta per baix amb un límit indeterminat, amb la plaça de Benimarfull com a referència, a l’oest l’Avinguda Archiduque Carlos, a l’est amb el carrer Campos Crespo (amb la forma de l’antiga vía del trenet) i per dalt amb el carrer Fontanars dels Alforins. Per cert, no és l’únic poble valencià amb carrer a Safranar, també hi ha Vall d’Uxo, Carlet, Sot de Chera i el mateix Benimarfull.

És veritat que Safranar va tindre un orige rural, però poc després ja podem trobar les empreses potents que varen destacar, com la paralela de Franco Tormo i també Pinturas Torremocha. Totes varen caure i ara és un barri, de finques i d’escoles. 

També trobem a un barri del costat l’associació de jubilats Zafranera, amb activitats constants.

Tampoc està al barri el camp de futbol del Club Deportivo Safranar, que es va fundar al 1934 i que, de la ma de l’Associació de Veïns de Safranar, es va refundar el 1997 i hui és un gran club que ha arribat a tindre 19 equips i més de 285 jugadors la mateixa temporada, en les diferents categories. 

Si us fixeu; que tenen en comú el teatre de Safranar, el Club esportiu Safranar i el centre de Jubilats de Safranar? Que no estan a Safranar. 

Com hem dit al principi. Safranar no existeix, ho sé per que vaig estar allí. De fet, el PP quasi es va creure açò mateix i es va inventar el nom de “Nou Patraix”, que en vegada d’un barri, pareix un apartament de platja, com la intenció desmesurada que es va tindre amb la construcció i l’especulació en la zona sud del barri a la primera década dels 2000. 

Per acabar de liar la cosa, a Safranar està l’IES Patraix, que porta el nom del barri del costat. L’Institut Vicenta Ferrer Patraix és molt actiu en activitats extraescolars i pioner amb la introducció educativa del ball tradicional valencià. A banda també hi ha a Safranar un centre pioner en malaltíes mentals al carrer Pio XI. També tenim 3 escoles públiques (que és extrany a un mateix barri) el Rodriguez-Fornos, l’Humanista Mariner i l’escola Eliseu Vidal, que ha donat lloc a grans alumnes com el periodista Gustavo Clemente, que encara recorda i manté relació amb el seu professor de primària i esperem que li conte les seues noves aventures, per molts anys!! Moltes Gràcies!

Marxalenes

Música: La Jungla, Gegants (2018) – 1907, Neologismes (2014) :  Frida

Marxalenes. Districte de Saïdia, 46009, València.

A Marxalenes res és el que sembla. La confussió comença quan posem la x, que ens allunya de la J, per què, Marxalenes pot ser vinga de la Marjal, amb J, es a dir, del fang del riu amb casetes humils, que donen orige al barri.

Durant molts segles el barri va ser conegut pel convent de l’esperança però hui el particular convent de l’esperança que ofereix Marxalenes a València és l’Escola Oficial d’Idiomes. I res és el que sembla a Marxalenes. L’Alqueria de Barrinto, és hui la biblioteca Joanot Martorell; l’Alqueria Félix, és l’aula de la Natura, l’Alqueria del Foraster és un local de manteniment del parc de Marxalenes o les Alqueríes antigues del carrer Olba,son  hui un mur per a graffittis artístics.

Les antigues Cotxeres, que foren una de les primeres construccions del ferrocarril a València, contenen hui el Museu del Trenet.  L’edifici de La Fundació Laboral de la Construcció de València, està a Marxalenes, però és important per ser la fàbrica original Devís, es a dir, els creadors de calderes de vapor per a ferrocarrils que varen estar a l’Exposició Regional 1909 i amb un èxit molt gran varen donar lloc a l’empresa Macosa. Res és el que sembla a Marxalenes. De fet la fàbrica d’oli, la aceitera, que es va cremar, ara es recuperarà per a activitats per a la gent major. Fins i tot el Refugi antiaeri per als treballadors de la fàbrica de bombas Gens, es pot visitar per què hui, l’antiga fàbrica de bombes hidràuliques Gens, és un espai renovat d’exposicions artístiques. Però mira, recentment han fet unes obres homentatge a les cèquies de Marxalenes, però no queden cèquies… Com el parc de Marxalenes, que fa homenatge a l’Horta, però tampoc queda horta. També és un misteri la quantitat de Carrers a Marxalenes amb noms marítims; Tramuntana, Fragata, Guardacostes o Caravel·la. I no es sap per què.  Ni el tracte a Marxalenes és el que sembla. De fet, han tardat a fer accesible per a discapacitats el parc, inclús l’Ajuntament de la participació ha començat un conjunt d’obres al carrer Tramuntana sense participació ni informació al veïnat, que no ha tingut un tracte digne. Parlem d’un barri que perd població des dels anys 80a, fins als actuals 10.500 habitants i amb una taxa d’atur del 30%. Vinga va, una de les figures que sí que és el que sembla és la de Rafael Olóriz, el qual va donar la seua herència per a fer una escola sense dogmatismes, hui, és l’escola pública de Marxalenes i hui al barri hi ha alumnes de més de 23 nacionalitats diferents. Però recordem que a Marxalenes poc és el que sembla, si acabes al Bar Trópico, no hi haurà menjar tropical, però asegurem que hi ha un clima i uns esmorçars fantàstics.

Res és el que sembla, però de Marxalenes amb la traca tenim ja fet un pont.

Falles i Salut

Quan arriben les falles, ser del barri es transforma en ser del carrer i deixem de ser de Russafa per a ser de Cuba-Literato Azorín, no ens diguem de Velluters i som del Pilar, deixem de ser de L’eixample per a dir-se de Maestro Gonzalbo-Conde Altea. Per això, en aquest especial Traca de Barris passem a ser Traca de carrer i passejarem per a buscar la resposta a la pregunta… Són les falles saludables?

Estem a la Falla Plaça Jesús. 16 de Març. Anem a la Neuromascletà. Només arribar ens rep la seua falla, un monument a la Sinàpsis neuronal, una falla composada de fotografíes de neurones amb el que s’ha anomenat Neuroart. Són les 19:00 de la vesprada i comença un cicle de conferències sobre neurologia, en plenes falles. La carpa està plena, no cap una persona mes. Es parla de Ramon i cajal, de la neurona i la retina, de les noves teràpies contra les adiccions a les drogues, inclús de cervell i cinema.

El dia 15 hem anat a la falla Carretera Escrivà-Cooperativa San Fernando, una falla dedicada a la inteligència. La comissió rep una visita molt especial, la del cirugià internacionalment reconegut, Pedro Cavadas. El motiu és que la falla li ha dedicat un ninot i ell ha volgut estar i compartir les seues experiències amb els fallers i falleres i amb els més menuts, abans d’anar cap a Àfrica a operar amb la seua ONG.

Aquest any notarem com les falles, juntament amb investigadors, han desenvolupat estratègies per a que les persones amb diversitat funcional estiguen participant a la festa amb la mateixa intensitat. Un exemple és l’aplicació ‘Veig la Falla’, es va presentar a la Falla San José de la Montaña-Teruel amb els responsables de l’empresa Quasar Dynamics y l’atleta paralímpic David Casinos.

Anem cap a l’Hospital la Fe per a vore la seua falla.  La plantà ha tingut passacarrer per dins de l’hospital, visita de falleres majors… Tambè a l’Hospital General, en aquest cas, els pacients de l’àrea de psiquiatria han elaborat durant mesos una falla. A l’Hospital Peset, a pediatria han plantat falla i en l’Hospital Clinic no s’ha volgut perdre la festa plantant falles menudes, amb xocolatà i globotà.

Recordem la setmana cultural d’aquest any de la Falla del barri de Sant Isidre, on totes les activitats estaven dedicades a la salut. Meditació, ioga, xarrades… i sobretot una participació molt alta a la marxa solidària “caminando contra el párkinson”.

Finalitzem el nostre recorregut, a l’emocionant falla que ha plantat Palleter-Erudito Orellana al seu 50é aniversari, que s’anomena “Plantar l’esperança”. Una falla alçada al tomb per afectades de Càncer de mama. Una falla on l’esperança de curar el càncer de mama impregna totes les seues activitats d’aquest any. Actes informatius de tot tipus, divulgatius, per a compartir experiències, artístics… i per supost una falla emocionant on la figura del Palleter, alça en la seua ma el llaç rosa.

Valencians i valencianes, cridem al món, que les falles són tambè salut. Parlem amb el Hashtag #TracaDeBarris i seguim a la ràdio.

 

 

Comencem!

COMENÇA TRACA DE BARRIS !

 

Cada dimarts a partir del 9 de Gener de 2018, a partir de les 8:00 sonarà una traca… de barris: Un nou espai breu dedicat als barris de València dins del programa de la 97.7 Levante Radio, “Primera Página”, que presenta Gustavo Clemente. Gastarem els hashtags #PrimeraPágina i #TracaDeBarris . Sóc Carles i espere que vingau a fer aquest viatge per la nostra ciutat a través de les seues notícies!

Podeu contactar per a més informació a la pàgina de contacte. Ací trobareu el text, les notícies de cada barri i el link al podcast i al programa complet.

Comencem!