Vara de Quart

Qué és un barri normal? Vara de Quart. Vara de Quart, encara que la gent diu Tres Forques, que és la part de les finques, la part de les Avingudes Archiduque Carlos i Tres Forques, això és també Vara de Quart. Normal. Vara de Quart és tan normal que la parroquia de Santa Teresa Jornet pareix una finca més, si no te fixes, en Vara de Quart, tot pareixen finques. Per exemple, la pérgola per a fer concerts de la plaça Doctor Lluch, tan demanada per l’Associació de Veïns, pareix una estructura més, funcional, per a un barri funcional, que serà més digne amb el futur nou Centre de Salut. Un barri amb tendes normals, com “Mas que protes”, de nutrició esportiva, amb restaurants normals com “l’incontro” o amb tendes de xinos com HiperPatraix. Vara de Quart és tremendament normal. I Visca, visca la normalitat, la funcionalitat, la gent que passeja al gos en un solar, visquen els bars on de matí fan el café en llet i les vesprades hi han taules amb quintos i braves, visquen les escoles com la pública de Vara de Quart, que es diu Ciutat de Bolonia i que està entre finques, amb l’amiant retirat per a més dignitat i salut, amb murals i que visca, que visca la normalitat de Vara de Quart.

Però tot te la seua part especial, tooot a la vida, no hi ha ninguna persona normal. Tu que eres, normal, o com els altres? Inclús el barri més benvolgudament normal, com Vara de Quart, destaca per alguna cosa i ací, encara que hi haja un bon club ciclista guanyador de premis que es diu Vara de Quart o inclús la tenda de bicicletas Esteban, ací, en Vara de Quart estem en el barri del cotxe, inclús l’Avinguda Tres Cruces li diuen l’Avinguda de l’Automóvil. És pràcticament un barri dedicat al cotxe. Començant per tots els concesionaris de Opel, de Toyota, de cotxes de luxe de DS, de Alfa Romeo, de Kia i més, molt més. No poden faltar aleshores varies gasolineres i com no, un grapat de tallers mecànics, i també pots passar la ITV, també al barri de Vara Quart, el barri del cotxe, dels solars per a aparcar, de les tendes de cotxe d’ocasió, de les grans avingudes… I si hi ha un barri a València on podia tindre un accident un taxi colpejant a un über, eixe barri és Vara de Quart. No sabem si per això, per aquesta mania del cotxe, li falta transport públic.

Creuem l’Avinguda i ja estem. Ja estem al polígon industrial més gran de València.    

Visca la normalitat del Polígon d’asfalt de Vara de Quart! Visca la gent de vida dura, de menú de macarrons al Valle Novo, de baladre i no de parcs, dels taxis de les 6 del matí. Visquen els treballadors d’oficina marginada, amb empreses d’aromes alimentaris com Ceylan, de les caixes enormes que se descarreguen al Makro, de la gent abraçant-se a la porta del tanatori memora, dels operadors de telefonia… Pregunta’t, pregunta’t si algun dia la ciutat de València podria viure si no anara ningú a Vara de Quart? Allí està el barri, sense metro, ni tranvia, ni parcs, ni restaurants d’etiqueta, ni turistes, ni visites culturals, on fins i tot les coses boniques que te l’Ajuntament allí estan guardades en un mega magatzem.       

València no només se menja els aliments de Makro i Mercadona que se guarden en Vara de Quart, també se menja la informació que allí s’elabora i allí estan, gegants, els dos diaris més importants valencians, El Levante i Las Provincias, escrits i impresos des del pur asfalt d’oficina que no mira al mar, de grans redaccions, tots en fila, contant la ciutat, les comarques i els pobles a cada hora… fent també Tele i ràdio, a la 97.7, des de Vara de Quart, per i per a València, cada día preocupats per si internet és una amenaça o una oportunitat, i tan preocupats per internet que fan Levante plus per a vore si amb una mena de Netflix de la informació, la gent paga per una cosa tan poc valorada i hiperbarata com hui és la informació.

De fet, és normal. De fet, internet a València va començar a Vara de Quart.

Era el 19 de Setembre de 1996 quan es va instalar a Vara de Quart la primera arqueta de la xarxa de telecomunicacions per cable de la ciutat de València.

Si creuem les víes del tren, ens trobem abandonada, allà perduda, una torreta de la Valenciana, l’antiga empresa elèctrica, que ens recorda com erem nosaltres fa un segle, quan començarem a ser normals, a estimar la normalitat, a Vara de Quart.

L’Hort de Senabre

És el barri de la vitalitat i també és la València més secreta, el barri pel que no passa ni un sol turista i la València més moderna, la més tranquila i la més enèrgica… Hui caminem pel barri de l’Hort de Senabre.

Anem diréctament al cor del barri de l’hort de Senabre, al carrer Litógrafo Pasqual Abad, trobarem un solar, que vol ser un parquing… però no, ens trobem un diamant, el nostre museu del Prado del Graffitti, un espai de murals inmensos, d’una qualitat enorme, que cada cert temps va canviant, pintat per grafiters de tot el món que han pintat allí, tot impulsat per Miedo 12, Duque. Això és l’Hort de Senabre, el barri del dibuixant Paco Roca, un barri amb els somnis a la porta de casa, amb la plaça Julio Verne i el Carrer Beethoven, on per cert, està l’art de Gracia Gráfica i si el disseny valencià ja de per sí és bo, a l’Hort de Senabre tenim una de les empreses de disseny millors que hi han “cul de sac”.

Estàs al barri de L’Hort de Senrabre si vas pels carrer Carters, Gaspar Aguilar, el bulevar de Tomás de Villarroya i la parada de metro de patraix, ahí, entre el carrer Santander, Llanera de Ranes, el carrer Pedrones, l’Avinguda Primer de Maig… Inclús els carrers que han canviat de nom, com General Barroso, que ara es diu Jerónima Galés, s’ha acollit molt bé i, per a consolidar el canvi de nom, li han dedicat este any la falla infantil a aquesta impresora medieval valenciana, Jerónima Galés.   

La llàstima és que no se sàpiga que l’Hort de Senabre és un barri enorme, de 17.000 persones. Pareix ser que això de que l’associació de veïns tinga molt poqueta gent, que l’associació de la Creu Coberta estiga a l’Hort de Senabre i que la gent pense que la plaça Segovia és la Creu Coberta, que l’hort de Senabre original, el parc de l’actual plaça Santi Suárez, estiga fora del barri, que el grup de Facebook del barri es diga “barri de la Valvanera”, que els xaletets de la previsora, casetes obreres dignes que se conserven com a tresor del barri, no facen honor al nom… Res, total, que ningú sap qué és l’Hort de Senabre.

I si, no és tot fantàstic, clar, com la vida, els avions passen per damunt encara hui, falta millorar la neteja, falten places per als alumnes d’institut, hi ha zones abandonades, com les fabriquetes de marques de bellet i la llàstima de l’ignorat cementeri britànic, realment propietat britànica… i no hi ha conciència de barri, més bé, la resta de València pareix no saber molt bé, que ahí hi ha un tressor, en forma de barri gran, amb moltes finques i molta vida.

Un barri nou, però que ja pot dir que guarda les històries quotidianes del bar cuenca, del videoclub rados, de l’Associació Alter, del Centre Social Senabre, de ser el barri del recordat canódrom, de les mascletaes de la plaça Segovia, del pub brasas i del restaurant Barbados, del gimnàs Zamora, els churros de casa piloto, ara també de les celebracions de la India, i tot contemplat per l’antiga olivera del parc d’Escultor Frechina que no s’ha mogut d’allí. L’Hort de Senabre és vitalitat i tranquilitat, a vore quí ho supera!

Faitanar

Vos presente als protagonistes d’aquesta història, són tres, el net del coeter, l’exconseller i actual presidiari Rafael Blasco, i l’actual Consellera d’Obres Públiques, Maria José Salvador. La història és la d’un barri de València, misteriós i desconegut: El barri de Faitanar. 

El segle XX ha destrosat la cultura milenaria de Faitanar. Fa 100 anys, el coeter era el propietari de l’última alqueria del camí de la Perrina, prop del camí vell de Torrent… La seua alqueria estava prop de la sequia de Faitanar. L’alqueria del coeter encara està en peu, entre València i Paiporta. Hui encara viu a l’alqueria el seu net, que fa dinars familiars i conta com els terrenys ja estan mal venuts i mal comprats i amb resignació mira les instalacions que te davant de casa: El Centre de Formació Folgado, que és un gran centre de formació professional que ha transformat els terrenys de l’horta precisament per a fer formació professional agrícola i de jardinería, però també de mecánica. Cada vegada, els responsables de Folgado compren més camps i van deixant sense llaurar, la poca horta que queda a Faitanar. Damunt Faitanar està aïllat, per un costat està la carretera CV-400, per l’altre la V-30 i per un altre la via del tren a Torrent. Tres grans barreres, tres murs que deixen un terreny desconegut per a la gent de la resta de la ciutat: Faitanar. En Faitanar hi ha gasolineres per a camions, una fàbrica de formigó, totes les alqueries defensades per gosos que lladren on els camins són carreteres i les carreteres són camins amb molt poca iluminació, i tot això que fa que el terreny siga més inóspit.   

Anem amb el segon protagonista de la història: l’ex-Conseller de la Generalitat Valenciana i actual resident de la pressó de Picassent: Rafael Blasco. Al 2001, l’ex-conseller va presentar un projecte de Benestar social per al barri de Faitanar. Un projecte urbanístic gegant, un projecte de 2800 vivendes económiques, en grans torres, 18 promocions que albergaríen a gent de mitjana edat. Un projecte que amb el pas del temps ha promogut i ha destrossat empreses, que ha generat deutes amb el famós constructor Enrique Ortiz o que ha deixat aïllat als vora 500 habitants que han començat a viure allí: Al barri de Faitanar, Rafael Blasco, va crear Sociopolis.

Faitanar va vore com Sociopolis es va dormir durant la crisi, va deixar de viure. Fou un somni convertit en un espai de grues i buit durant vora 10 anys. Ací entra la tercera protagonista del barri de Faitanar, l’actual Consellera d’Habitatge i Obres Públiques de la Generalitat, Maria José Salvador. Faitanar és una equació pràcticament impossible. Cal dir que Maria José Salvador ha conegut Faitanar des de l’inici del seu mandat, per que no ho hem dit abans, però a Faitanar està també la central dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, des d’on es controla tota la circulació ferroviaria del metro de València. Tot això al barri de Faitanar.

Maria José Salvador, tenia, en Faitanar, un problema diavólic per a resoldre, un barri per a transformar amb un troç d’horta abandonat, unes parades del metro sense adaptar, uns edificis com sociopolis sense transport públic, ni carreteres i uns edificis paralitzats: Tot un repte per a la Consellera: Reviure un barri desconegut, menyspreat per la ciutat i condemnat a mort: El barri de Faitanar.

La pregunta: Que hagueres fet tu si estigueres en la pell de la Consellera Salvador per a salvar un barri pràcticament mort, com Faitanar? Ella ha considerat que tornar a la humanització passa pels següents passos: Passar de 30 a 200 horts urbans, fer una via ciclista i peatonal que conecte Faitanar amb Sant Marcel·lí, creuant la V-30, conectar millor l’accés a sociopolis dignificant la carretera 407 i sobretot, protegir l’horta de Faitanar per a que no puguen instalar-se indústries i es continue llaurant l’horta. I tot això amb coordinació amb els regidors i l’alcalde de València. El temps dirà si està en allò correcte.

Sociopolis s’ha convertit també en un espai experimental per a l’ecologisme, per exemple, amb el tractament d’aigües, mitjançant la técnica de modelització del sulfur, també en un espai de recollida de fem des de casa, unes pistes esportives amb llum inteligent i on els horts urbans han recuperat els cebers històrics i es fan jornades i tallers per aprendre a llaurar. Pot ser això ha fet que entitats com Sedajazz s’instalen a Faitanar i pot ser tot això genere esperances en un lloc que les havia perdut totes. No sabem si, com diu Per l’Horta, requalificar terrenys d’horta per a fer horts urbans, és un canvi que pareix absurd, però és més profund del que pareix. Es tracta de passar d’un model tradicional de l’horta com a forma de vida, a un model on plantar tomates i carxofes entra a ser un entreteniment més, que ha de competir al mercat global dels passatemps, amb Netflix, els centres comercials, les classes de pilates, el crossfit…     

Arrancapins

Arrancapins són massa coses. Aném rápid, que segur que no tindrem temps de contar-les totes. Parlem d’Arrancapins, un barri del Districte d’Extramurs, el 46008 de València, que compta amb més de 22.000 persones. Un barri més conegut per ser el de la Finca Roja, que per ser la zona per on passava el camí d’arrancapins, que anava pel carrer de Pintor Vila Prades, per això hi ha confussió amb la Falla d’Arrancapins, que està al barri de la Petxina. La finca Roja dona moltíssima identitat a un barri, una finca que fa 85 anys que va completar Eduardo Viedma per a fer vivendes higièniques, dignes i funcionals per a la classe mitjana baixa dels anys trenta, inspirades als barris obrers d’Amsterdam i de Viena i que dona dignitat a la nova població que arribava a viure a la ciutat. Aquest edifici de 8 torres es va protegir a la guerra civil amb una sirena que cridava al refugi, situada a una vivenda de Pintor Segrelles. Per tot això i més, la finca roja és la dignitat feta vivenda, o si vols, castell. Parlem del barri d’Arrancapins, però supose que el coneixes més per ser el barri d’Abastos, o del mercat d’Abastos). L’alcalde Baró de Carcer va insistir i només finalitzar la guerra civil, aquest mercat fet, com no, per l’arquitecte Goerlich, va començar a prendre forma, tardant 9 anys a construir-se. Abastos, possiblement on hi havien uns cuartells, va estar el mercat primari de València, de l’any 1948 al 81, mantenint la tradició de la tira de contar i substituit per l’actual Mercavalència. Abastos és ara un gimnàs, una biblioteca, un institut, una comisaria… Tant Abastos com la Finca Roja están al barri d’Arrancapins i també l’estació de l’AVE, Joaquín Sorolla, una estació on ara també està l’oficina del Comissionat per al Corredor Mediterrani del Govern d’Espanya, encapçalada pel valencià Josep Vicent Boira que coordina les obres d’aquest gran somni, ja més que centenari de l’arc mediterrani. A Arrancapins, ara és l’estació de l’AVE, però abans era l’estació de mercaderies, ara és l’armeria i las Salas X del carrer Cuenca amb Pérez Galdós però als anys trenta estava ahí el gran Instituto Municipal de Oncología. Abans, com deia Estellés, “aquell pas a nivell del camí de Madrid, on hi havia uns solars de blocs de pedra i l’herba”, ara hi ha l’escultura dels rellotges en record de les víctimes de l’accident de metro de 2006.

Això són els monuments d’Arrancapins.

Però el que de veritat importa a la vida són les experiències. Per això deixeu-vos emportar, a la vostra memòria per alguns d’aquests noms d’Arrancapins: el Fata Morgana, La Roxy, Cormoran o Salomé, Sala Ultramar, La llimera, el Orson, el Aceite de Mesa, El Vilaplana, La Toscana, el Hawaika, el videoclub Teles, el George best, l’espai blanc, el Cracovia, el Bola, el Iranzo, el Mey Mey, el Cruz Blanca, Augusto Salvi, Spaccta Napoli, el Nori Ikazaya, el Dulce de Leche, La Caverna, el Egunón, el Camiri, La Suprema, el Vani, La Mora, el Amarillo i les braves de “Casa Cesáreo”. Això, i molt més, és Arrancapins.

Camí Real

És important la identitat d’un barri? Les identitats fortes utilitzen el verb “ser”: Diguem sóc de València, sóc de Benimaclet o sóc de Campanar, però hi ha altres identitats que són barrejes, més difuses, més marginals… Pot ser en aquestos casos acabem diguent, jo sóc de barri. I punt. Així és el barri del que parlem hui, un barri que no és ni La Torre, ni Sant Marcel·lí, ni Sant Isidre, hui parlem d’un barri del sud, amb gent de barri, al districte de Jesús, hui parlem del barri de Camí Real.

Camí Real és un barri fet a pedaços, composat de minibarris, juntats en un una barreja extranya, allò que diríem: Terra de ningú.

Hi ha diverses Associacions de Veïns com la de Sant Vicent, la de Camí Real (que està fora del barri) o la de Sant Marcel·lí, que d’una forma tangencial denúncien la ultradegradació del barri de camí real, parlem de carrers pràcticament sense asfaltar, que acaven en la vía del tren, amb finques de principis de segle, destroçades, sense pràcticament res, només deixalles. Parlem de tot el que és la vora est del carrer Sant Vicent. Un dels llocs més rebentats de la ciutat de València. 

Sí, per ací passava, encara que parega mentira, el Camí Real, ei! no Reial, és a dir, no un camí dels Reis, sinó com diu Alcover Moll, un camí que posa en comunicació les poblacions principals. En este cas, València i Madrid, passant per Almansa, aprofitant la Vía Augusta. 

Camí Real te dos ferides urbanístiques molt grans. La primera és la V-30, el Plan Sur, es a dir, el riu nou que el separa del barri de La Torre. I per l’altra banda la vía del tren, ara de l’Ave soterrat, gràcies a la lluita veïnal, però que ha generat un desert de terra abandonada, propietat d’ADIF, que dona molts problemes quan fa vent o quan plou i que fa que siga una aventura costosa creuar per anar a Sant Marcel·lí. 

Avisem que dins dels límits del barri de Camí Real també està el parc de la Rambleta i el cementeri Municipal de València. Però parlarem en un altra ocasió, per que en este cas literalment és l’altre barri.

Camí Real te uns grans protagonistes, que són els 3 centres educatius: , l’Institut Joanot Martorell i el Centre d’Educació Especial professor Sebastian Burgos i sobretot un dels centres de Formació Professional més importants de València: La ciutat de l’aprenent, amb formació en Fusta, electricitat, automoció, sanitat, Hosteleria, arts gràfiques i un llarg etcetera. De fet, un dels problemes afegits que hi ha al barri és la sobrepoblació i l’aparcament que hi ha durant els dies laborables, donat l’alta massificació dels dos centres educatius.

Recordeu el que hem dit al principi, Camí Real és un barri fet de minibarris, bé, de l’any 1978 són els edificis Europa, unes VPO molt dignes, amb pati interior i comerços i a l’altra banda de la carretera tenim un altre model de vida, més aïllat, amb gimnàs i piscina privada, amb unes altes hipoteques d’unes vivendes de cara a l’autopista. Parlem “complexe residencial de Valturia”. Contradiccions, mancances i orgull. Tot això és un mateix barri, el barri de Camí Real.

LA VALÈNCIA FEMINISTA

L’única escultura dedicada al Feminisme a la ciutat de València, està a la plaça d’Enrique Granados, a Patraix. La “Libreria de Mujeres”, estava entre la Plaça de Cánovas i el Mercat de Colón. Al carrer Nàquera tenim la Biblioteca de la Dona. Hui hi ha a Benimaclet la llibreria la Rossa, de llibres en femení.  Fa 30 anys va apareixer, assembleàriament, a València, la Casa de la Dona, que el 19 de Maig de 2018 va organitzar la primera Fira Feminista, a València, celebrada a la plaça del Carme. Hui, fem la TracaDeBarris parlant de la València feminista.

El diumenge 24 de juliol de 1955, es va celebrar una correguda de bous a València. A la graderia, hi havia una dona de 47 anys, era mundialment coneguda perquè havia publicat sis anys abans un assaig fonamental per al feminisme, «El segon sexe». La dona era Simone de Beauvoir.

Al carrer Tapineria, situat al barri del Carmen, hi havia un pis on residia l’Associació de Dones Universitàries de València, que va sorgir 1975. La seua ubicació, en un edifici alt, rodejat de solars, convidava a contemplar-ho com si fos un símbol de resistència. De fet, una estudiant i professora d’economia, autora de l’estudi històric sobre la Banca Valenciana, fou la primera alcaldessa de la ciutat de València, Clementina Ródenas. Hui la Universitat de València te més alumnes dones que homes, però als llocs més destacats encara hi ha més homes que dones. Per això el feminisme universitari continua actiu amb moviments com “Dones científiques”. El 6 de Març de 2018, Mavi Mestre es convertia en la primera Rectora de la Universitat de València, més de 500 anys d’història de la Universitat i per primera vegada, el lloc més alt, l’ocupa una dona. 

L’urbanisme pot ser feminista. Projectes com “Genera Barri” va convocar al 2017 les primeres passejades als barris amb perspectiva de génere. Visibilitzar és una peça clau del feminisme, de fet “Caminart” ha convocat passejades per el centre de València, per a conèixer els llocs on les dones més importants de la ciutat han anat trencant barreres al llarg dels segles. Per aquest motiu, a Gener de 2016, el Consell de la Dona i per la Igualtat de l’Ajuntament de València, amb la Presidència de la primera Regidora d’Igualtat Isabel Lozano i amb el consens del Govern de la Nau, van decidir canviar el nom a 36 carrers de la Ciutat de València per a que portaren el nom de dones, com Jerónima Galés, Matilde Salvador o Margarida Borràs. Ara el Consell de la Dona treballa per a que les Falles puguen ser també un àmbit d’igualtat. 

La lluita contra el masclisme ha tingut moltes formes a la nostra ciutat. A finals de la década dels 70a va haver una tancada de dones a l’Ajuntament de València per a reclamar la creació de la Llei de l’Abortament. Poc després, l’associacionisme feminista a València va cristalitzar a l’any 1978, amb la celebració de les primeres Jornades Feministes de València. Durant aquest 2018 no han parat les manifestacions, tant de rebuig cada dia que es produeix un assassinat masclista, cada dimecres primer de més a la plaça de l’Ajuntament i sobretot la macromanifestació que va donar la volta al primer anell de València, el 8 de Març. Però la lluita per la dignitat de la dona està en un punt molt feble. De fet la Comunitat Valenciana és la segona amb el major ràtio per violència de génere d’Espanya. A Juny de 2018 es va presentar l’informe per barris de Violència de Génere on destacavem els districtes amb major incidència, els Poblats Marítims, Olivereta i Rascanya.  

Tant de bó el feminisme siga, algun dia, Patrimoni Inmaterial de la Humanitat.

Traca inspirada i dedicada a la memòria de Carmen Alborch Bataller. 

Patraix

Patraix. Aigua. Ha plogut molt, dos mil·lenis, des de que sabem que viu gent a Patraix. Sabem que l’aigua de la sèquia de Favara, que funda un barri, que el creua, hui soterrada, li ha donat regadiu a un barri, que fou poble, que fou quartell, que fou terreny on la majoria de la població, era llauradora. Costa imaginar que l’actual barri de vora 25.000 persones, fou no fa molt una vila de 400 habitants, on la majoria d’ells vivien a l’actual plaça de Patraix, anterior Plaça Major i també plaça de la Constitució. Aigua. Al centre de la plaça Patraix hi ha, com a la majoria dels pobles, un pou, amb aigua per a beure. Aquest pou es va convertir en una font, reivindicada per l’associació de veïns, no sols per a recordar l’antic pou, si no per a donar aigua potable als veïns, on costa en algun cas, que arribe l’aigua en bones condicions.

Patraix. Pedra. Patraix és la derivació del nom “Petrarios”, que vol dir, pedreguer. Pedres antigues tenim moltes de Patraix, però no a Patraix. Les dues làpides romanes que s’han trobat al barri, estan al museu Sant Pius cinqué. El desig de l’associació de veïns és crear a l’alqueria del Marques d’Elx, un centre de recuperació de la història de Patraix i que tornen les pedres, les làpides romanes i la ceràmica islàmica que s’ha trobat a Patraix, que es coneguen les escultures de l’alqueria de Pontons, ara a la Glorieta, o destacar l’única escultura netament feminista que tenim a València, que està a Patraix, al parc d’Enrique Granados. Plaques arreu de Patraix expliquen la seua història. Pedres.

Patraix. Fusta. Un dia, la fusta que feia de pilar a una casa que dona al carrer Alcudia a Patraix, es va trencar i al caure varen eixir moltes pilotes de baqueta, donant testimoni de que també a Patraix hi havia pilota valenciana. Però la fusta a Patraix és la seua indústria, fins a ben entrat el segle XX. Mariano Garcia, Vilarrasa, Pepe Martínez, Franco Tormo… són indústries del moble, que  es nodrien de fusta provinent, en alguns casos, de selves africanes. Cal dir però, que la gran indústria de Patraix, la més moderna per al seu temps, la que més ha marcat al barri ha estat la fàbrica de seda, la batifora. 

Patraix. Foc. Per assediar amb canons València, els francesos varen estar a Patraix. També el Palleter, que amb els seus discursos va incendiar als comerciants per a la defensa de la ciutat, també es va amagar a casa de la seua amada de Patraix, també Blasco Ibanyez, incendiava a les masses des de la seu del partit Blasquista front a l’esglesia de Patraix, actual casa d’Uruguai i bar Patraix. La idea més incendiària de Patraix la va tindre Aurora López al Juny de 1928. Va convocar a la seua alqueria de l’actual carrer Bautista Corachan, una assamblea, on va asistir gent de tota la Peninsula Ibérica i de la resta d’Europa. Al Juny de 1928, a Patraix, Aurora López va celebrar la fundació de la FAI, la Federació Anarquista Ibérica, que tant relevant seria a la guerra civil.

Patraix. Aire. Patraix ara, està per a prendre l’aire, amb totes les peatonalitzacions fetes i encara per fer, l’aire de les seues Festes de la primera setmana d’Octubre. Patraix viu nous aires, uns àires que venen d’un canvi a la ciutat. De Patraix és l’alcalde Joan Ribó, a Patraix ha començat a mirar la ciutat, esperant respostes. Patraix, d’on ve l’aigua, la pedra, la fusta, el foc i l’aire.

La Raiosa

Un any després de l’accident de metro de València, el 3 de Juliol de 2007, es donaren cita les autoritats municipals al parc de l’antiga estació de Jesús per inagurar una escultura indigna i vergonyant. De fet, a la samarreta d’una familiar d’una víctima de l’accident es podia llegir: “el monolito de la muerte”. L’accident de metro de València ha estat, com bé diu la periodista Laura Ballester, una lluita contra l’oblit.

El barri a on va succeir l’accident, al Districte de Jesús, és el barri de la Raiosa, que compta amb 15.500 habitants i un 22% d’atur. La Rajosa és un braç de la sèquia de Favara, segurament per que se li deia la Raiosa a la zona del Convent de Sant Vicent de la Roqueta quan va entrar del Rei Jaume.

L’estructura del barri actual està totalment marcada per l’antiga estacioneta de Jesús. A finals del segle XIX el trenet era una oportunitat per a comercialitzar els productes dels pobles valencians. Tant per a l’entrada a la ciutat dels productes que després anaven amb carro per la ronda de transits com també els que seguien amb el trenet cap al Grau. La primera iniciativa fou la de contruir una linea per a transportar el carbó de Dos Aguas i el ví de les bodegues de Toris i es va construir la linea de tren cap a l’interior fins arribar a Torrent, però l’economia va canviar en poc de temps i es va decidir apostar per la taronja i reorientaren la linea fins a Vilanova de Castelló, on el cultiu de cítrics a la Ribera era molt abundant. Este és el motiu del recorregut que te la linea 1 del metro de València, que primer va cap a l’interior i després cap al sud. Per cert, quan va apareixer el metro, l’antiga estació és va convertir un lloc per a la gent gran i una biblioteca.

Hem parlat de l’accident de metro, lligat al barri de la Raiosa i tampoc hem d’oblidar el cas Baxter que va causar víctimes mortals als pacients d’hemodialisi de l’Hospital Virgen del Consuelo, també al barri.

A la Raiosa també trobem grans històries empresarials, com la de Cesar Giorgeta, madrileny del segle XIX, que va adquirir la representació  de la patent de tintes per a escriure “Ville de Paris” i a partir d’ahí, es va instalar a València i va començar una vida empresarial independent que el portaria fins a crear Tintas Samas, fabricant durant molts anys una de les tintes per a escriure més famosa d’Espanya i creant una gran fàbrica de Tinta a l’Avinguda que porta el seu nom, Giorgeta desde 1930 i que és el límit nord del barri de la Raiosa.

A tots els barris hi ha històries magnífiques, si voleu saber més del barri de la Raiosa, parleu amb Paco Domenech, de la Falla Cooperativa San Fernando-Carretera Escrivà, que porta una vida al barri i podríem continuar parlant de la Cooperativa San Fernando, del cine Rivalta, de Tràfic, de l’escola Santo Angel de la Guarda… i moltíssimes històries que hi ha al barri de la Raiosa!

Malilla

A Malilla, quí vacil·la, pilla.  De l’arribada del Rei Jaume, que es va trobar un espai anomenat Malila, fins a la primera meitat del segle XX a Malilla, només hi havia Horta: Alqueries, Barraques, les Escoles de Malilla, tot vora el camí vell. Amb el Pla General de 1946 i amb el Pla Sur de 1957 va començar una vacil·lada urbanística. En menys de 70 anys hem passat a Malilla d’un paissatge d’horta, amb les 4 carreres que donen nom al districte, a un barri de 22.000 persones i un 27% d’atur, estructurat amb carrers rectes on l’únic irregular que recorda les antigues víes són les alqueríes que queden com la de Vilata o la barraca de Vicentet i Rafalet. No creagau que la vacil·lada urbanística a Malilla ha acabat. En aquest curs, Acciona ha comprat 2000 metres, és un exemple de les posicions que prenen Libra, Habitat, Urbem… per més de 45.000 metres quadrats de sol privat a Malilla. I la vacil·lada de construir ara vivendes unifamiliars en mig del barri, a més de la vacil·lada de tindre per començar encara una de les futures avingudes més grans de València, la Federico García Lorca. i solars, molts solars. Per això està l’Associació De Veïns i Veïnes de Malilla, que són insistents i molt dignes per a que ningú els vacil·le.

Però qui ha vacil·lat al veïnat de Malilla ha estat el retard del promés i necessari nou Centre de Salut. Lentitud, confussió i entrebancs per a una demanda tan necessària. Esperem que el promés i ja en marxa Camp de Fútbol Nou per al Malilla no tarde tant.

Recordeu, A Malilla, quí vacil·la, pilla. Cal afegir la vacil·lada que suposa que el veïnat de Malilla li toque anar a l’Hospital Peset, per què el mapa sanitari encara no està refet i no puga anar a la Nova Fe. Per cert, parlem de Malilla i de Fe…

Fé a la Parròquia a la Verge de Montserrat, Santa Cecilia, de Crist Sacerdot, a la Mesquita Averroes, al Centre Cristià evangèlic o a l’esglèsia Adventísta del sèptim día, totes a Malilla. 

I una fe, més terrenal, també en l’alumnat de l’Institut de Malilla, que ha desenvolupat una tecnologia per a poder detectar i acabar amb les lletres masclistes a la música per internet. I també una nova Fé a Malilla, en aquest cas a les 90 noves parceles d’Horts Urbans que van a dinamitzar el barri al, fa no res, estrenat parc sur. Una nova fé, ara pareix que sí, al Parc Central i amb el promés centre cultural. Una nova Fé amb la Societat Musical barri de Malilla, amb Cor, orquestra, escola de música… on la seua banda va aconseguir un primer premi al Certàmen Provincial de bandes de 2017 amb Stonage, magnífica obra encarregada per a l’ocasió a la jove compositora Sara Galiana. 

I una nova fé, amb el Club Deportivo Malilla 

per les seues magnifiques iniciatives per la convivència com els esmorçars o els aplaudiments als arbitres i sobretot per la iniciativa solidària amb dos escoles de Bamako, a l’Àfrica, que juguen amb el material que s’envia des de Malilla. I en agraïment aquestes paraules. 

Favara

Font d’aigua. Sí, això vol dir Fawwara en àrab. Fawwara és d’on ve la paraula Favara, sí, una de les cèquies més grans de València que dona nom al barri al que hui li tirem la traca: El barri de Favara (Districte de Patraix, 46017, València).

En mig del barri de Favara busqueu el carrer Sant Llatzer. Ahí es recorda on comença el barri. Hi havia un llatzaret, es a dir, un pobre centre, al costat del cementeri per a tractar malalties infeccioses, separades de la ciutat. Aquest llatzaret fou amb el temps l’Hospital Sanjurjo i des del 1989 és l’Hospital Universitari Rector Peset. Per cert, la biografia de Juan Peset és impresionant. El matí del dia que el fusilen, a la presó, encara va tindre forces per a operar a una persona. Però, tornem a Favara. Al segle XX, la diputació va mantindre, per exemple amb els guanys de la Plaça de bous, els serveis bàsics propers a la cèquia de Favara. Parlem d’una vaquería pública, una escola per a infants… Són els terrenys on hui podem anar a l’Institut Juan de Garay, el Colegi Oficial de sordomuts, l’Hospital Pare Jofré o el mateix Hospital Universitari Rector Peset.  Benvingudes i benvinguts al barri de Favara.

Al barri viuen 3600 persones i hi ha una taxa d’atur del 44%.

El barri es diu Favara, però es podria dir, el barri de l’Emancipació per que just als anys 20 es va construir un barri popular de casetes adosades, baixes, amb jardinets, per als treballadors de la central Térmica “La Valenciana”. Sí. Abans es construien barris obrers dignes a València. Aquest nucli de casetes fantàstiques al mig del barri de Favara s’anomenen “l’emancipació”, i estan situades al conegut Camí del cementeri, actual Avinguda Gaspar Aguilar. Tant el barri de l’emancipació, com la central térmica la valenciana es poden vore, encara ara. Però desgraciàdament aquesta central elèctrica s’ha convertit en la Subestació Elèctrica de Patraix. Més de 10 anys de lluita porta el veïnat de Favara per a que es puga traslladar la Subestació que suposa un perill per a la salud del barri. Bé, l’última reforma del Pla General d’Ordenació Urbana No inclou la Subestació, però encara tardarà en traslladar-se més enllà del 2020… Incomprensiblement.

(Música de Los de Marras: No a la subestación)

Incomprensiblement hi ha un cartell al sud del barri de Favara, un cartell enorme que posa “Ací el teu nou institut”. El cartell ha fet més de 10 anys i no s’ha menejat una pedra encara. Favara ho te clar. És fàcil: No a la subestació i Sí a l’Insitut.

Però sí a moltes més coses. Sí als camps de voley improvisats de població latina, sí a gaudir de l’art al barri del mestre Martí Forés, sí al teatre de la falla Fray J, sí als magnífics 50 anys de l’Institut Juan de Garay, sí a les activitats molt interessants de la seua Associació de Veïnes i Veïns, sí a tota l’activitat que ha fet el centre autogestionat Pangea, sí a Ca Favara… Sí al barri de Favara.