Tormos

Avinguda Peset Aleixandre, Avinduda Consitució, Avinguda Portugal… Estes avingudes són conegudes a València, però el nom del barri on estan no és tan conegut: Hui parlem del barri de Tormos.

El nom de Tormos ens sona per la sèquia de Tormos, però ja ens sona menys el barri de Tormos, que és un dels 5 del Districte de Saidia, es a dir, està al costat de Sant Antoni, Trinitat, Marxalenes i Morvedre. La veritat és que no sabem molt bé per que es diu Tormos un barri que està lluny, a més de 3 km de la sèquia de Tormos, sobretot per que pel barri de Tormos passa la sèquia de Rascanya. Un embolic. El que sabem és que estem en un barri amb molta història de la ciutat de València… Un exemple, el club de fútbol que entrena a Tormos es diu els Històrics València, que són la fussió dels antics Parreta i Marxalenes. Però el nom de Tormos no apareix pel barri en cap lloc, l’Associació de Veïns es diu Saïdia i hi ha un altra que es diu Saïdia-Exposició i un altra, que naix de la plataforma Entrebarris que es diu Saïdia Comuna, però de Tormos… ni rastre. Diguem que al barri també trobem l’associació de romanesos, de cubans o camerunesos a València.

Imaginem que estem al camí de Montcada, al Pla de la Saïdia, fa just un segle. No hi ha finques, només camps i algunes fàbriques no molt afortunades… Desde 1920 fins a hui, apareix el barri de Tormos, que te 9.200 persones. Un barri que està planejat i construït quasi completament fins als anys 60 però que a partir d’aleshores ja no es va continuar construint.  Per això moltes vivendes al voltant de l’Avinguda Constitució estan un poc abandonades.

Al 1943 s’edifica al barri de Tormos un grup de vivendes que és molt destacat, de uns 18 blocs, el Grupo Ramiro Ledesma. Una construcció purament franquista, amb carrers dedicats a la mitologia espanyolista com Covadonga, Roncesvalles o Navas de Tolosa… L’escola Padre Jofré al centre, amb un edifici per a xiquets i un exactament igual, enfront per a xiquetes, es va fer tal com era l’educació al franquisme.  El franquisme també tenia altres carrers al barri de Tormos com el que fou dedicat a l’economista Gay, que ara es diu carrer Just Ramírez, el famós activista veïnal. 

El barri de Tormos del que parlem, contrasta molt amb el que te just al costat: una realitat idílica i perfecta: El parc de Marxelenes, del que una part està al barri de Tormos. El parc de Marxalenes és per a passejar, per a llegir, per a contemplar la natura i per a gaudir al poliesportiu. Es pot jugar a tenis o a padel. Uns mons ideals i bonics que poc tenen a vore amb la resta del barri de Tormos, al districte de la Saïdia. Per sort, com un error en Matrix, hi ha dos finques normals, que trenquen la estètica tan neta que te el parc de Marxalenes i que estan, allà, a dins del parc, recordant el barri que tenen al costat.

Ah! I que no se diga, perquè el barri de Tormos hui està ple de futur, tal com ho demostren les seues escoles i instituts. La globotà masiva que es fa a l’escola Lluís Braille és un exemple de diversió, però al barri també trobem els projectes feministes de l’Institut el Clot o la gran iniciativa plena de dignitat del centre Comenius, com ha estat “Esperança 5.4”, un treball sobre Palestina i els refugiats. Una dignitat que ens recorda sempre la figura del Rector afussellat Peset Aleixandre, al qual està dedicada l’avinguda més gran del barri de Tormos.

 

Soternes

Soternes

Soternes, com s’acava una ciutat?

Ho vorem amb un barri amb poca identitat que te un fi

L’antiga avinguda de Castilla, ara diguem Avinguda del Cid

Soternes, com s’acava una ciutat?

En el nostre cas de València ho fa amb normalitat

De kebaps, places, solars i bars de xinos i tapes

Fins al camí vell de Xirivella i Creu de Mislata que ja són altres traques.

Sant Miquel de Soternes, com s’acava una ciutat?

Posant un punt final que serà el museu de història de València

En l’antic deposit d’aigues del segle XIX, amagat baix un parc

on ara està el tresor de Xest, les restes de l’exposició regional

La biblioteca i una peça per cada segle, que és la nostra herència

Soternes, Com s’acava una ciutat?

Recordant que era el lloc de les aduanes, de Cerdanets,

l’ermita de Sant Miquel de Soternes, històries de iaios a nets,

Nets que tenen els parcs més extranys de la ciutat

Soternes te a l’aire lliure per a fer esports de musculació 

Soternes te el concesionari de la Seat, la seu del sindicat CGT

Soternes te l’escola del Pureza de María i institut públic no te

Soternes te la porta dels refugiats i el 9 d’octubre ací és una estació.

Soternes, com s’acava una ciutat?

Al final del Districte de Olivereta

Convivint 5000 persones, està Soternes

El barri que acaba València, la nostra ciutat.

Russafa

Russafa pot ser siga un parc d’atraccions i al mateix temps una bombolla dins de València… Hi ha opinions per a tots els gustos sobre el que li ha passat, però concretament…Qué és Russafa? Començarem amb el sabor. A que fa gust? Russafa són els buñols i xurros tradicionals, amb un nom que fa honor al barri, el Contraste. Russafa son tendes de pakis, la madalena del forn dels Borratxos, els cereals que pots emportar-te a granel en Biosofia, els menjars per emportar de Arrozar-se o de Doña Petrona sempre cuina de mercat. Russafa, per tant, és el famossísim MERCAT DE RUSSAFA amb els productes naturalísims de cayena o les taronjes del camp al plat, las carnes argentinas de Adrián, les delicatessen de Zurita, el mediterrani de el greco o el pa de la tahoneta.

Russafa és cuina. I per això es fa la meditació abans de cuinar a l’institut macrobiòtic, però Russafa, si vols també són els ous trufats de Bocart i un brunch al Dulce de leche, les tapes de clásicas y creativas, la casa Pepe, els gelats italians de Brustolón, el gelat artesanal de Soler. I alta cuina a la carta del boccamada, del  Canalla Bistró de Ricard Camarena, Russafa és la finestra, el vermut de la Pizarra, les verdures del Malmo i de Coopenaghe, les cervesses de Simon Boccanegra, les pizzes gourmet de interno mediterraneo, el peix a la brasa de la cooperativa del mar, els mojitos que es feien a la fusteria, inclús les creilles fregides son creatives a Russafa si aneu a la Patatona.

Russafa, és hipster, vintage, de moda i tot per exemple, per els objectes absolutament imprescindibles per a la supervivència contemporànea de la tenda gnomo, la modernitat de Diseño 43, les manualitats de batallón i de lokita botones i la modernitat de cada cosa del Kowalski.

Hem dit moda? La moda a Russafa son els vestits de la Ruzafa Fashion Week, la sastrería Africana de Bissap, els bigots pentinats a Frankie mustache, els productes naturals i orgànics per a la perruqueria A Pelo i els tatuatges hiperromàntics de dermatopía.

Però hi ha més, hi ha molt més, per que ara Russafa és el barri dels teatres, del microteatre, de les marionetes de la sala títere, de la Sala Russafa, de les obres de teatre a les cases de la gent al Festival Russafa escènica, del Saltamontes i molta atenció, de les carátules dels DVD del gran videoclub Stromboli.

Del videoclub a als videojocs de Russafa. Els de virtualium. I a jugar també als hobbies del fallero, al Cocoroom o amb els superherois de Gotham o de Star Toys i no oblidem les maquetes tradicionals de casa Giménez.

A Russafa i a tota València la gent comprava les equipacions esportives de tota la vida en Deportes Arnau, però ara a Russafa fa parkour o es lliga a unes teles a la Revolution School, i apareix el ioga infantil de la casita del arbol i el ioga per a majors del YogaFlow. I sobretot, ara Russafa és el paradís del lloguer de bicicletes, el valencia bike, a verrasend, Russafa Rent Bike i si pases de tot això, els divendres hi ha ping pong en el centre municipal de juventut.

Però quin es estil musical li pega més a Russafa? A banda del Rock del Liverpool, sobretot el jazz. El jazz del ubik, del deslunao, el que s’escolta al Mercedes i el que s’aprén al Russafa musical. Russafa són les popularísimes classes de lindy hop de la escuela, es a dir, del swing de tota la vida.

A Russafa, si no te canses de ballar, pots seguir de festa, el Play, el Xtra Large o al Picadilly i per la vesprada al delorean o a l’hotel california… Russafa, ja ho saps, és un barri que te un fàcil resum de la festa, Russafa són les llums de les falles.

Però Russafa també és política i molta, amb les assamblees de Podemos en la morada, els mitins polítics a l’Sporting Russafa, les assemblees feministes de Russafa a la casa de la dona. Russafa també és conflicte per que s’ha convertit en el paradís de airbnb i per això hi ha la lluita per un lloguer de vivenda no abusiu, Russafa és veïnal i vol descansar i també hi ha qui vol més terrasses i hi ha la plataforma i l’associació i per tota eixa moguda, les conquestes socials van arribant al barri, com les Naus de Ribes, l’escola Alejandra Soler, o el nou parc central de València… Hi ha qui diu que menos és més, per això, podríem seguir, però millor saber que Russafa és hui un parc d’atraccions i al mateix temps, una bombolla dins de València.

BENIMÀMET

Zygmung Baumann va morir al 2017 i va deixar escrit un llibre que s’ha publicat després de que ell morira.

El gran pensador, es va passar gran part de la seua vida explicant el món amb una metàfora: Líquid. El món que vivím es fa líquid… No te res a vore amb el canvi climàtic. Vol dir que tot te menys solidessa que en el passat, és menys consistent: Per exemple l’amor, l’art, el treball, el poder, la vida en definitiva, vivim segons Bauman en l’època líquida. Bé. L’últim llibre de Bauman, el que va deixar escrit i que s’ha publicat després de la seua mort es diu: Retropia, res de líquid, es diu retropia. Que voldrà dir?

Anem a suposar que tot aixó és per a parlar d’un barri… o un poble de València, suposem que tot això és una excusa per a parlar de Benimàmet.

Dins de Benimàmet està, la Fira de Mostres València. Un terreny de 200.000 metres quadrats que als anys seixanta va ser adquirit per 10 milions de pesetes, es a dir, al canvi d’ara, uns 60.000 euros. La Fira de Mostres és la més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. Va començar al 1917 i a dia de hui a les seues instalacions ve gent de tot el món, fins a Benimàmet, a exposicions sobre motor, ceràmica, cómic, cuina i un llarguísim etcetera. Recorda que l’ampliació de la fira està també baix sospita de corrupció. Tot ben gran, només diré que ara, a la Fira de Mostres de València cap tot Benimàmet i 10.000 persones més. Tot ben gran.

Al costat, també a Benimàmet, tenim el Velódrom Lluís Puig, fruit d’un gran somni, del propi ciclista valencià nascut en la Ribera, que va treballar per a que València acollira el mundial de ciclisme i un any abans de vore l’obra acabada, Lluís Puig va morir. Al velódrom que porta el seu nom, s’han fet mundials d’atletisme, de natació i, clar està, de ciclisme. Hui València te, per a esport i concerts, un gran Velódrom, tot ben gran.

I si fora poc, per l’altra banda, una gran carretera, la CV-30, que separa dràsticament Benimàmet de Beniferri. Una gran ferida urbanística que tanca la circumvalació a València. De Benimàmet és l’arquitecte Santiago Calatrava… Tot ben gran… i com diria Bauman, líquid. 

Però Benimàmet davant de tot açò tan gran, s’ha refugiat, s’ha trobat en allò xicotet. Per exemple, en una reproducció a escala, en miniatura del Benimàmet de fa 40 anys que va fer el veï Andrés García. Benimàmet està a les xicotetes associacions com la de comerciants, com la seua Associació de Veïns o com en la recent apareguda Acció Jove, que han conseguit un xicotet espai per a fer cineforums, exposicions, com la recent mostra d’indumentària valenciana antiga o clubs de lectura entre la gent jove, es diu, espai obert. La via del trenet, una vegada soterrat el metro, està reconvertida ara en un parc lineal que ja no separa Vies de dalt i Vies de Baix. Benimàmet, compta amb una banda de música antiga i no molt gran, però que encara es manté: la Societat Instructiva de l’Obrer Agrícola i Musical de Benimàmet. 

El refugi de Benimàmet està en els detalls, en els pintors i pintores, en les seues festes de Sant Vicent, als seus carrers de plantes baixes. En reclamar més jardins i menys infraestructures. Pot ser, el refugi de Benimàmet és deixar de ser barri i tornar a ser poble, encara que recentment, la fórmula per a dir-li siga, l’aconseguida a aquest Novembre: “Benimàmet, Entitat Local Menor”. Tot açò naix d’un moviment dit: Benimàmet Poble, que va començar al 2001 i que reclama la independència de  València.

Per tot això, Benimàmet és l’exemple de la retropía que deia el pensador Zigmun Baumann, de que allò bonic, a voltes està en tornar a les arrels, encara que siga com un refugi, front a la vida líquida i fugaç. Pot ser Baumann, quan va passar de parlar de la societat líquida per a deixar un llibre sobre la retropía, en el fons, el que volía era deixar de reflexionar sobre els velódroms gegants, sobre la Fira de Mostres de València o sobre Calatrava, i pensar més sobre Benimàmet.

LA VALÈNCIA FEMINISTA

L’única escultura dedicada al Feminisme a la ciutat de València, està a la plaça d’Enrique Granados, a Patraix. La “Libreria de Mujeres”, estava entre la Plaça de Cánovas i el Mercat de Colón. Al carrer Nàquera tenim la Biblioteca de la Dona. Hui hi ha a Benimaclet la llibreria la Rossa, de llibres en femení.  Fa 30 anys va apareixer, assembleàriament, a València, la Casa de la Dona, que el 19 de Maig de 2018 va organitzar la primera Fira Feminista, a València, celebrada a la plaça del Carme. Hui, fem la TracaDeBarris parlant de la València feminista.

El diumenge 24 de juliol de 1955, es va celebrar una correguda de bous a València. A la graderia, hi havia una dona de 47 anys, era mundialment coneguda perquè havia publicat sis anys abans un assaig fonamental per al feminisme, «El segon sexe». La dona era Simone de Beauvoir.

Al carrer Tapineria, situat al barri del Carmen, hi havia un pis on residia l’Associació de Dones Universitàries de València, que va sorgir 1975. La seua ubicació, en un edifici alt, rodejat de solars, convidava a contemplar-ho com si fos un símbol de resistència. De fet, una estudiant i professora d’economia, autora de l’estudi històric sobre la Banca Valenciana, fou la primera alcaldessa de la ciutat de València, Clementina Ródenas. Hui la Universitat de València te més alumnes dones que homes, però als llocs més destacats encara hi ha més homes que dones. Per això el feminisme universitari continua actiu amb moviments com “Dones científiques”. El 6 de Març de 2018, Mavi Mestre es convertia en la primera Rectora de la Universitat de València, més de 500 anys d’història de la Universitat i per primera vegada, el lloc més alt, l’ocupa una dona. 

L’urbanisme pot ser feminista. Projectes com “Genera Barri” va convocar al 2017 les primeres passejades als barris amb perspectiva de génere. Visibilitzar és una peça clau del feminisme, de fet “Caminart” ha convocat passejades per el centre de València, per a conèixer els llocs on les dones més importants de la ciutat han anat trencant barreres al llarg dels segles. Per aquest motiu, a Gener de 2016, el Consell de la Dona i per la Igualtat de l’Ajuntament de València, amb la Presidència de la primera Regidora d’Igualtat Isabel Lozano i amb el consens del Govern de la Nau, van decidir canviar el nom a 36 carrers de la Ciutat de València per a que portaren el nom de dones, com Jerónima Galés, Matilde Salvador o Margarida Borràs. Ara el Consell de la Dona treballa per a que les Falles puguen ser també un àmbit d’igualtat. 

La lluita contra el masclisme ha tingut moltes formes a la nostra ciutat. A finals de la década dels 70a va haver una tancada de dones a l’Ajuntament de València per a reclamar la creació de la Llei de l’Abortament. Poc després, l’associacionisme feminista a València va cristalitzar a l’any 1978, amb la celebració de les primeres Jornades Feministes de València. Durant aquest 2018 no han parat les manifestacions, tant de rebuig cada dia que es produeix un assassinat masclista, cada dimecres primer de més a la plaça de l’Ajuntament i sobretot la macromanifestació que va donar la volta al primer anell de València, el 8 de Març. Però la lluita per la dignitat de la dona està en un punt molt feble. De fet la Comunitat Valenciana és la segona amb el major ràtio per violència de génere d’Espanya. A Juny de 2018 es va presentar l’informe per barris de Violència de Génere on destacavem els districtes amb major incidència, els Poblats Marítims, Olivereta i Rascanya.  

Tant de bó el feminisme siga, algun dia, Patrimoni Inmaterial de la Humanitat.

Traca inspirada i dedicada a la memòria de Carmen Alborch Bataller. 

Sant Pau

Hi ha persones que escoltant només unes notes de piano, ja saben el que segueix. Els constructors valencians al 1995, varen vore els camps del Pouet… per a entendren’s, de Nuevo Centro a Mislata, tot ple de canyes i horta i ells ja sabíen perfectament el que allí anava a passar.

Anem a parlar del barri que, pràcticament va nàixer a final dels anys 90a, al costat de Campanar, el barri de Sant Pau.

16.000 persones viuen a un barri amb grans finques, quasi totes noves, amb piscina interior, gimnàs, pista de tenis i jardí ben cuidat… Sant Pau representa molt bé un model que va governar els anys 90a i primera década dels 2000 tota València, pero que a este barri aconseguí la versió més pura. Alló que fou “Nou Campanar”.

Anem per parts:  

El barri de Sant Pau està dedicat en gran part a la medecina: La quantitat de clíniques médiques privades, estan per tot el barri, de l’IVI, l’Insitut Valencià del Peu, Centre d’Histología, clíniques dentals… l’Hospital Arnau de Vilanova i l’Hospital 9 d’Octubre… l’especialització médica i un creixement de la medicina privada s’ha estés per tot el barri, Sant Pau és un barri amb bata i camisa blanca.  

Sant Pau també és un barri de jardins. Per a conectar la via verda del riu Túria cap a Riba-Roja o per a continuar cap a la ciutat, al barri de Sant Pau està el Parc de Capçalera, que va apareixer al mateix temps que creixia el barri, amb grans extensions obertes, un llac interior, en definitiva, un espai verd funcional per ser bosc mediterrani, com el coetani parc de la Rambleta. Espai recurrent de presentacions, de mítins, de festes… rere fons obert on corren els gosos i fan pícnics les famílies.

Per l’altra banda del barri de Sant Pau tenim un altre jardí, el Jardí de Polífilo més poétic, com el jardí de les hespérides… i de colofó tenim el Bioparc. El gran zoológic que manté grans animals salvatges a l’horta mediterrànea de la partida de dalt. A més, si no tenim prou, ara es pot visitar una exposició itinerant de dinosaures. 

I a tot açò, a correr. A correr molt. El barri de Sant Pau ha embogit amb les sabatilles esportives i les malles: tutriatlón, crosfit valencia, fitlosophy, sprinter, corremon run, urban running… 

L’anterior barri, del que encara queden alguns carrers, deu de vore extrany, tanta obsesió médica, runner, romàntica dels jardins  i també dels grans pianos Clemente. Abans, eren simplement, uns carrers normals al costat del riu, al final de València, amb la gran, normal i quotidiana ventaja d’anar a menjar-se la mona de pascua al costat de casa.

La Llum

Farmàcia La luz, Bar La luz, Herbolisteria La Luz, Residencia Parque Luz, Cristalería Luz, Fruiteria La llum, Café la llum, Vivendes Espai Llum, Falla llumeners eccetera… Hui parlarem d’un barri amb una curta història, però amb molta identitat: El barri la llum.

Amb 5000 habitants i un 28% d’atur, el barri de la llum, només amb un poc més de 50 anys d’història, ha sapigut generar una identitat que sobrepasa els municipis. Per què diguem això? Per què formant part del barri de la Llum es pot ser de València o de Xirivella. Molta gent pensa que el terme municipal de València i el de Xirivella els separa la V-30, es a dir, el riu… i no és així. Xirivella també està en bona part al barri de la llum. Per exemple, Forma part de Xirivella el centre comercial Gran Túria o el camp de futbol del barri de la llum. Això vol dir que tenim dos centres per a persones majors al barri, un centre molt ben equipat a València i un altre a Xirivella, també vol dir que al barri de la Llum es fan les activitats com “cultura als barris”, fomentada per l’Ajuntament de València però també es celebren les festes municipals de Xirivella, vol dir per exemple, que és un barri que te estació de Valenbisi, per a rodar per la ciutat de València i, per estar en Xirivella, també te parades de Mibisi, on pots llogar una bicicleta per anar per, Aldaia, Quart de Poblet, Alaquàs i Xirivella. És a dir, dos municipis, però un mateix barri.

Al barri de la llum és on està l’antiquíssima ermita de Sant Miquel de Soternes, diuen que impulsada pel mateix Joanot Martorell. Fins a fa 60 anys només hi havien camps de creïlles i sèquies. Però al principi dels anys 60a es varen construir les primeres finques, les famoses vivendes del barri de la llum, d’accés fàcil, que podríem dir, vivenda social i que tenen unes formes irregulars, amb jardinets interiors. Una zona residencial popular a la vora del, aleshores riu nou, plan sur, V30 . De fet, el veïnat del barri va assistir a la construcció del Plan Sur, recorden quan al principi la V-30 les víes eren de doble direcció i es pregunten, a on haurà anat a parar tantíssims camions de terra que es tragueren per a fer la nova vía del riu Túria…

El barri de la llum està també vora  l’anomenada Avinguda de Castilla, que hui és l’Avinguda del Cid. Cal recordar que va ser al desarrollisme quan l’Avinguda del Cid va passar a ser una de les víes més importants de la ciutat de València, suposava l’eixida a Madrid i l’anada a l’aeroport. Per tant el barri de la llum, apareix a una zona impulsada als anys 60a, juntament amb la Fuensanta, l’Hospital General o el Centre La Misericòridia.

Però a dia de hui, la majoria del barri és pràcticament nou, amb vivendes modernes d’uns 20 o 30 anys de vida com a molt, on viu població molt diversa. El barri manté una tradició assistencial, amb la Casa Cuna de Santa Isabel o el Centre de desenvolupament infantil i atenció temprana de l’associació síndrome de down de València. Per altra banda, resulta curiós que al barri de la llum estiga l’esglèsia de la cienciologia a València que a 2015 va cumplir 30 anys i que va rebre el reconeixement per part d’aquesta fe de “Missió Ideal”.

Siga la Llum per el Santíssim Crist de la Llum o siga per La Nostra Senyora de la Llum. Siga un barri amb passareles per a creuar l’avinguda del Cid, o sense. Siga amb una falla que va arribar a tindre el casal faller dins d’un camió o siga un barri amb uns jardins que encara demanen treball i vida… Siga com siga… per molts anys barri la llum!

Beniferri

“Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes allí, vora la sèquia.
Les alqueries pobres. L’enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l’aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.”

Coral Romput – V. A. Estellés

També hi ha l’alqueria del Bisbe, l’esglesia de Santiago Apostol, rehabilitada, sempre visitada pel diumentge de rams, terra amb una història milenària, Beniferri, com un poblet amb 1100 persones. Poblet amb alcaldia pedània lligada amb Benimàmet però separats brutalment per la CV-30. Aillats per la pista d’Ademúz. Queda un brindis per la bona cuina, al seu millor restaurant, Tavella a Beniferri, entre els camins vells, de Llíria, d’Aragó, del carrer Empalme (que dona nom també a una parada de metro) … t ota una sèrie de carrers antics i de grans cases com si d’un poble de la serranía es tractara. Però no.

El 1998 va apareixer a Beniferri, un edifici de l’arquitecte internacionalment reconegut Norman Foster, amb molts panells solars que el fan eficient energéticament, un edifici pel qual hui ja han passat més de 2 milions de persones, que han generat un impacte económic d’un miler de milions d’euros, amb vora 3000 events. Al 1998 va apareixer a Beniferri, el Palau de Congresos de València.

I abraçant este nou capitalisme, començaren a crèixer hotels, entre ells, a Beniferri, l’Hotel Sorolla, de 4 estreles que compta amb 270 habitacions, i al costat, decenes d’empreses coexistint al “Sorolla center”. I amb ells, uns carrers i jardins buits, tot com una bonica maqueta, a tamany real.

A l’any 2000, al costat del jardí anomenat de Polifilo, també apareix, a Beniferri, la urbanització Puertas de Polifilo, entre l’antiga antena de telecomunicacions de Beniferri i la subestació eléctrica, unes urbanitzacions privades amb 4 piscines.

La remor dels canyars que recordava Estellés a Beniferri, ja està tapada pels sorolls del Casino Cirsa Valencia. Desde 2010, la programació d’este centre del joc, també inclou festes, events, inclús  jornades gastronómiques, com per exemple ara, de cuina madrilenya. Però sobretot màquines, campionats de cartes i molta ruleta.

Beniferri ha despertat al nou segle amb una cultura de l’oci i del negoci totalment aliena al seu territori, només vinculat a la compra i venta del terreny. Davant d’aquest impacte brutal, les iniciatives que l’actual govern municipal ha impulsat a Beniferri com Barris per l’ Ocupació i cultura als barris, pot ser queden desfasades.

Com deia Estellés: “No tenim altre remei que seguir parlant de Beniferri”.

Fuensanta

15 d’Abril de 1958, Nova York, es feia de nit i començava una Gal·la musical molt especial. Salvador Dalí, Andrés Segovia, Iturbi… La gal·la estaba organitzada i protagonitzada per la soprano Lucrecia Bori, la que va estar directora d’escena del Metropólitan de Nova York. Tots els diners recaptats, aniríen destinats a crear un barri a València per als afectats de la riuada de 1957: És el barri on hui tirem la traca, al barri de la Fuensanta (Districte de l’Olivereta, 46014, València).

50.000 dolars es recaptaren, però molts més diners es varen recaptar a subastes i a ajudes a Múrcia, tambè amb l’ajuda de l’Arquebisbe Olaetxea. En honor a la Virgen de la Fuensanta Murciana, el barri va rebre el nom de la Fuensanta.

A més de Múrcia i Lucrecia Bori, també el Rei d’Arabia Saudí o els Princeps de Mónaco donaren diners per a construir el barri i tots tenen carrers dedicats al barri de la Fuensanta.

A més, aquestes finques, apareixen quasi als mateixos anys que s’inaguren les noves instalacions de l’Hospital General de València i el centre de la Misericòrdia, que encara hui són les dos grans institucions del barri.

El barri de la Fuesanta està situat entre l’Avinguda del Cid, la de Tres Cruces i les antigues víes del tren, hui Avinguda Tres Forques. Està composat de 3500 habitants.

A la Fuensanta hi ha vora un 50% d’atur. Però és un barri amb iniciatives: Mira, per exemple, els curtmetratges de cine fets pels adolescents del barri que pots trobar a internet. Es diuen “Los Nuevos” o “En la Salida nos vemos” o tota l’acció per a integrar la població nouvinguda i l’economato que gestiona el retor Germán Padín o, per exemple, el magnífic projecte de Ràdio i Podcast de l’escola Jesús i Maria, o l’audiovisual A pie de barrio…

Més sorpreses al barri de la Fuensanta. El seu Centre de Salut ha estat pioner a Espanya en molts tipus de tractaments o per exemple tambè pots trobar que el millor bádminton de València està al pavelló de la Fuensanta.

La lluita per un barri més digne i habitable és molt costosa i cansada i ens trobem a un moment d’escasa participació. Les lluites han estat contra l’abandó que ha patit el barri als anys dels robatoris constants i ara amb els desnonaments massius i la crisi de la vivenda que ha afectat especialment a la Fuensanta amb centenars de casos. L’abundant fang que s’acumula als solars del barri, pareix  que siga de nou, el fang de la Riuada.

La Fuensanta es mereix un tracte molt més digne per part de la resta de València.

Traca dedicada a la memòria d’Antonio López Ramírez.

Campanar

Música: Gerointifada (3.0 – Orxata Sound System)

Un camp on anar per a lliurar-se del mal olor de la ciutat. Camp – a – anar. Així va començar el barri al que hui li tirem la traca: Campanar.

Ara que la població de Campanar no són 150 llauradors i llauradores que hi havia al segle XVIII, sino més d’11.000 persones. Amb una taxa d’atur del 22%.

Ara que venen les Festes d’una Verge de Campanar, més que centenària.

Ara que, paradoxa, parlant de festes i falles L’Antiga ha sobreviscut més forta guanyant en la història al Nou campanar.

Ara que sabem que l’autèntic bioparc era l’horta que per a construir el mateix bioparc es varen carregar… es a dir, el Pouet.

Ara que sabem com portaren la droga al Pouet per a especular amb els terrenys que estan prop del Carrefour de Campanar.

Ara que recordem quan Tomas Glick, vingué des de la Universitat de Harvard a admirar les cèquies de Rascanya i Tormos, a valorar el patrimoni amb el que s’estava especulant i construint, fins a amurallar amb torres d’edificis i avingudes a Campanar.

Ara que cal guanyar l’horta i la cultura de la partida de dalt, guanyar la partida de veritat, amb taules per a salvar el poc que queda.

Ara que les espigoladores salven de la pluja d’asfalt les veus de les dones de Campanar, l’horta que no veu paret entre la nit i el dia.

Ara que es vol impulsar i recuperar el nucli històric de Campanar, rehabilitar l’Alqueria del Rei i l’entorn protegit de l’antic camí del Pouet.

Ara que després de 30 anys de fer grans Avingudes, que pareixen autopistes com les del General Avilés, Maestro Rodrigo, Pio XII… ara es vol culminar el projecte dels Veïnat de pacificar el transit dins del barri.

Ara que hi ha projectes a Campanar i amb les alqueries. Projectes socials com el de l’alqueria de Ricós  on al 2019 hi haurà el primer centre municipal d’acollida a inmigrants i refugiats.

Ara que encara queda un camp – a – anar.

Hem aprés de les Campaneres i els campaners que “Tindre arrels no limita, no pesa a la vida”. Per molts anys, Campanar.

Traca dedicada a la memòria d’Eduard Pérez Lluch.