Categoría: València Nord

No se sap molt bé si parlem d’un passeig o d’un parking que es plena quan juga el València, que es buida quan hi ha una marató, un parking que mai deuria de ser-ho, per que ha sigut i és el passeig més històric i un dels més bonics de la nostra ciutat. Hui parlem del Passeig de l’Albereda. “Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars. Creue les nits. Evoque les baranes del riu… No hi havia a València dos cames com les teues”. 

El Prado de València li deien, d’una València ja castelllanitzada i proposada al poder borbònic, on al segle deset i dihuit, Rodrigo Ponce de León mana plantar dos columnes de “Alamos” al costa del riu i fou la Alameda, en valencià diguem l’Albereda. Es a dir, hem d’imaginar-se un prat on inclús es varen fer bous, una esplanada… amb una hermita, la hermita de la soletat, de fet li deien també el passeig de la soletat. Hem d’imaginar-se un espai obert, amb molta llum, que estava predestinat per a viure magnífiques històries. 

Segur que et venen al cap les dues torretes que hi han a l’Albereda, estan dedicades a Sant Felip i Sant Jaume. Tan menudes, però han sigut testimoni de la història, als seus peus han vist desfilar i practicar a l’exercit, borbònic i republicà, dos torretes molt característiques, amb escuts borbònics, que encara estan i que hui una d’elles és la seu de Valenbici i que hauràs de visitar si vols usar Valenbici. 

L’Albereda sobretot ha sigut de molts arbres i hui és un monument espectacular, no només amb els ficus australians i les històries de la condesa de Ripalda, també amb arbres que provenen de les cordilleres africanes més inhóspites, de palmeres californianes, d’arbres fósils i, per supost, el més alt de tots l’eucalipte roig que fa vora 35 metres d’alçada. Arbres monumentals que acompanyen un passeig de llum. De fet l’Ajuntament de València ha proposat nombroses rutes per l’Albereda i els seus arbres. (Julio Iglesias)

L’albereda ha viscut des de les històries més romàntiques de la condesa de Ripalda, del desaparegut Palau de Ripalda,  passant pels cuadres de Pinazo, amb la classe alta passejant i concertant matrimonis, fins als actuals cocktels dels pubs i els edificis rics com la Pagoda, que ens recorda a Zaplana i el famós sostre on aparegueren els papers més compromesos de l’expresident de la Generalitat. Eixa barreja de la classe alta la trobem vivint al passeig de l’Albereda.   

Després de la última reforma de Goerlich al 1932, ara a l’inici d’este 2020 l’Ajuntament demana una pluja de idees per a reordenar els cotxes, donar valor a les escultures de Moliner i Cabanilles entre altres… a l’Albereda. Dessitgem molta sort a l’arquitecte i assessor David Estal per a dignificar l’Albereda, que mai més siga un parking. 

I sí… la batalla de flors, la Fira de Juliol, l’exposició Regional, tot això ha sigut l’albereda, la cabalgata de reis i les carreres populars, el Llevant, la visita del Papa Joan Pau II i els grans concerts dels anys 80a, els esmorçars populars de la pérgola… “i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep”.

La ciutat de València ha multiplicat per quatre la població en només un segle, de 200.000 fins al vora 800.000 habitants que som hui. Però hi ha 1000 habitants que no, que viuen en un lloc on des de fa moltíssims anys són sempre mil habitants i no sols és que mantenen el ser mil habitants, també mantenen la vida en l’horta, en cases baixes, al voltant del camí de Montcada i moltes més coses que els fan ser resistents a la pedania de la ciutat de València anomenada Benifaraig.

Benifaraig viu baix l’atenta mirada de Santa Maria Magdalena, tant a la parròquia, al cementeri com a les fabriquetes. Aquesta dona que simbolitza la contradicció, està molt bé que siga tan present a Benifaraig, per que estem en una pedania contradictòria. Pareix molt menuda, però no ho és, perque pots passejar moltíssim per l’horta de taronjes, de carxofes, de cebes… I pareixen que siguen carrers molt allunyats de la ciutat gran, però no, estem a 2 minuts de Torrefiel.

Benifaraig és una pedania històrica, per exemple, allà al final tenim una barbaritat abandonada. La casa de la Serena, una casa, castell, enorme, on hi havia una placa a l’entrada amb una dona amb cua de peix, una sirena que dona nom a la casa senyorial, que hui està en runes i és una autèntica vergonya. 

Vergonyes però també orgulls a Benifaraig: El casinet popular que és l’antiga cooperativa agrícola San José, un lloc modernitzat al servei del poble, al igual que el jardí infantil de la plaça del Greco, són un orgull i atenció! Una curiositat: S’han pogut fer les obres a Benifaraig gràcies a 4 habitants. 4 habitants qualsevols, perque s’han fet per la Diputació amb una subvenció per a pobles amb més de mil habitants i Benifaraig te 1004 habitants. Per això, cada família és important a Benifaraig. 

Per tant: horta, tranquilitat i un bon lloc per a repensar la vida. Tranquilitat sí, però molta marxa també a Benifaraig: Mira per exemple la vida que hi ha a la seua escola Manuel González Martí i els seus projectes amb l’Àfrica, els animals i sobretot al seu pati tremendament enorme. Molta marxa en el club de gossos Huracán de Benifaraig on fan jocs, formació i concursos per a gossos de competició en un espai molt gran també. Marxa a les festes de Bous, que participen de la gran tradició bouera de l’horta nord. I no hem de deixar-se la Universitat Popular, el cassal de gent major, els forns i també de dir que Benifaraig és una de les pedaníes on millor han funcionat els pressupostos participatius, Ah! i ens falta una última sorpresa!

Al 2011 es crea La Societat Musical Amics de la Música de Benifaraig, i ja han creat una escola de música, han participat en el Certàmen de bandes de València i atenció que a setembre de 2019 varen anar a tocar a Colombia. De fet podem escoltar el Paquito el Chocolatero pels carrers de la Paipa, tocat per la banda de Benifaraig. Tot una sorpresa per a aquesta resistència de 1000 habitants que tenim a la nostra ciutat, que es diu, Benifaraig.

Somiem. Imaginem que fa pocs anys que han caigut les muralles de València i que d’ací poc vindrà l’Exposició, allò més gran que vorà la ciutat de València. Estem a l’any 1893, un any per a somniar la ciutat. Per això es projectà un gran barri, idílic, fantàstic, un barri amb moltes casetes i molts jardinets, com a les grans ciutats europees, un gran somni. Aquell barri que es va somniar a principis dels segle XX a la nostra ciutat tractava de construir tota l’actual Avinguda Blasco Ibáñez amb casetes i jardins, per això li varen posar el nom a este barri de Ciutat Jardí. 

 

Però el projecte del que parlem, aquest somni, mai es va arribar a fer i es va rebutjar definitivament el 1966. Al barri, es va quedar el nom, i en lloc de chaletets, es varen construir unes torres d’edificis enormes. El passeig de València al mar que anava a projectar Casimiro Meseguer, que hui diguem l’Avinguda Blasco Ibáñez anava a contindre també la Fira València i una amplia ciutat universitària… Però res de res.

 

Res del tot tampoc, per que queden unes poquetes casetes que sí que es varen construir del projecte original i allí hi ha una curiositat, que a més de contindre la Casa d’Asturies, tenim un conjunt d’escoletes infantils de 0 a 3 anys, que són de les més innovadores de tota València, introduint els idiomes extrangers, l’agricultura, la pràctica musical… eixes casetes són el que queda de primer barri anomenat “Ciutat Jardí”. Per cert, la innovació educativa no s’acaba ahí, a l’escola Explorador Andrés, del barri, tenen uns projectes d’informàtica espectaculars. 

 

A vore, açò de Ciutat Jardí, no ha calat molt entre el veïnat, de fet, molta gent ho coneix com la zona de Blasco Ibáñez, el centre social més proper és el de l’Amistat, la zona de festa es diu “El Cedro” o Plaça Honduras, la Universitat Popular és diu Algirós i algun comerç es diu Aiora… Per tant, com es pot vore, açò de Ciutat Jardí només l’ha començat a utilitzar l’Associació de Veïns, que sí que es diu Ciutat Jardí, recuperant el nom oficial i original d’un barri al que ara viuen més de 12.000 persones. 

 

A Ciutat Jardí, la festa és permanent sobretot per estar al costat de la Universitat. Quí no coneix la Sala de concerts Matisse, ara reprogramada amb una barreja de molts estils musicals, o la Sala Wah Wah, Nature, el Asesino, la Peligro, a mès de les discoteques de Blasco Ibañez, que per situar-se, estan a l’altura dels antics estudis de Radio Nou, es a dir, de Rumbo, Miniclub… Locals al voltant de la plaça del Cedro, on s’acumulen bars amb moltíssims universitaris, per que molts d’ells viuen a Ciutat Jardí, en pisos compartits. Destaca nou al barri, un local de festa molt trencador que es diu Oh My Game, una iniciativa valenciana que barreja festa, hamburgueses i videojocs. 

 

Tot este ambient de festa nocturna ha produit molesties en alguns veïns i es va crear l’Associació de Veïns Ciutat Jardí, sobretot per a actuar contra el Botelló. Demanen descansar sense soroll i varen aconseguir al 2015 que es tancara el parc del Cedro i fins i tot ha mogut a l’Ajuntamen fa poc a fer la proposta de crear la figura de l’alcalde de nit. Els Joves volen que s’arriben a solucions conjuntes. Estarem atents al barri que antígament fou un somni i que ara necessita conciliar la son i la vida, al barri de Ciutat Jardí!

 

Parlarem de Poble Nou, una pedania del nord de València, però abans, presentarem una idea: El que direm el quart anell de València, un anell de protecció. Qué vol dir el quart anell de València? València és una ciutat feta amb cercles, amb circumferències, la primera de les quals és l’antiga muralla, es a dir, hui Guillem de Castro, carrer Colón, carrer Xàtiva eccetera, El segón anell és el que es coneixia per Trànsits, es a dir, per exemple les avingudes com Pérez Galdós i després tenim el tercer anell, fet per la Ronda Nord i el Bulevar sud, tres anells al qual se li pot posar un quart anell. Un quart anell que noés per a la movilitat, el quart anell és un anell cultural, el quart anell de València és tot allò que tenen en comú les pedanies de València entre elles. A l’oest Beniferri i Benimàmet, al sud El saler, el Palmar, Pinedo… i al Nord Benifaraig, Carpesa i la que ens ocupa hui, Poble Nou. Les Pedanies de València guarden l’horta, les construccions com les alqueries i les barraques, les sequies, guarden els animals, guarden els espais naturals i l’aire net. Ademés de tot això, el quart anell de València, te uns coneixements, uns valors de vida, es a dir, un saber que porta milers d’anys allà. Visca el quart anell de València i visca Poble Nou.

Poble Nou és una pedania amb 800 habitants, amb una extensió que a València ciutat podríen ocupar perfectament 40.000 persones. La màgia de les Pedanies i la protecció de l’Horta ha fet que Poble Nou siga un espai verd, amb moltes alqueries desperdigades i amb un nucli principal al voltant del Camí de Montcada. Una hermita on es celebren les festes de San Bernat i Santa Ana a Setembre i un ajuntament pedani. No hi ha ni un supermercat.

Poble Nou és l’horta valenciana. A banda de l’arrós, la taronja i la xufa, a València sabem mollt bé el que és l’horta valenciana. L’horta valenciana, sobretot a Poble Nou, esta feta de carxofes, creïlles i cebes, moltes cebes. Josep Pla deia que la gastronomia, es a dir, el que hem menjat, és el paissatge posat en un plat i es te plat, de l’horta valenciana a Poble Nou és el bollit valencià.

Poble Nou són els animals. Són els gosos, els pardals, el só dels galls dins dels corrals i sobretot són els cavalls guardats en el club equestre de València, un centre gegant de Poble Nou. Guarden els cavalls de la policia local de València, fan classes d’equitació i també fan, atenció, una cosa nova i molt interessant, l’equinoteràpia, teràpia amb els cavalls. Funciona per qué és igual que caminar, funciona pel contacte emocional amb el cavall, pels moviments i per la sensació que li dona als xiquets i als adults que la practiquen, amb un equip de 15 persones que hi ha al club equestre de València, tot això a Poble Nou.

A Poble Nou hi ha pocs serveis públics. Un autobús, es a dir, una sola linea, que passa a voltes cada 40 minuts… això és extrany estant al costat de València. També hi ha una consulta de metge, que fa festa en vacances i un ajuntament amb un espai d’activitats on de vegades es fa ioga. Cal dir que el que té és que és un Ajuntament pedani, per tant, molt a demanar i poc a decidir. Cal prestar molta més atenció a les Pedanies des dels poders públics, és una evidència.

Per últim, no estariem a Poble Nou si no parlàrem de diners, els diners que costa cada casa, que els habitants bé que ho saben, per que els terrenys d’horta estan protegits i no es pot construir i els diners també que costen les ferramentes del camp per a llaurar i els pocs diners que donen les plantacions, com algunes que són ara ademés kakis o menjar per a cavalls, ademés de les carxofes creïlles i cebes que parlàvem abans. Els diners que no estan al Poble Nou per què no hi ha banc… I els diners que fan algunes alqueríes que s’han reconvertit en espais per a celebrar festes i contractar paelles colectives i guanyar-se millor la vida.

Tot això és Poble Nou, parlar de diners, d’animals, de l’horta, del patrimoni i el saber i de la nostra cultura que la guardem al Quart Anell de València.

Fa molts anys, l’entrada a la ciutat de València per les Torres de Serrans era també un ritual. De ben és sabut que quedar-se a la lluna de València, era arribar tard, quedar-se empanat, i això volia dir que una vegada ja s’havien tancat les portes de la ciutat no podia entrar fins al dia següent. La gent que venia de Sagunt, del Camp de Morvedre, de Castelló, de Catalunya i d’Aragó que entraven pels camins que coneguem hui com l’Avinguda Constitució, el Camí de Montcada o el carrer Sagunt, era gent que feien molts kilómetres amb moltes penúries i ja fa més de 700 anys, hi havia un lloc de repós abans d’entrar a la ciutat. Parlem d’una olivera i un pou, un bon lloc de descans que va ser durant segles el pou amb una campaneta. I ahí, en aquest punt comença la llegenda del barri de Sant Antoni, dels animals, Sant Antoni del Porquet, per la tradició que es va fer de posar una branqueta de la olivera als animals, per a donar-lis sort. D’ahí la parròquia, d’ahí tot una tradició: “Si algú no pot parlar bé, o no té la llengua prou neta, Sant Antoni té un remei: beure l’aigua de la campaneta”. D’ahí tota una història i tot un barri.

I arriba el 17 de Gener i s’ompli el barri de Sant Antoni, de cavalls, de pardals, de gosos, de gats, de porcs, d’animals de granja i d’animals de companyia, des de 1953 la companyia de Sant Antoni organitza aquesta peculiar benedicció colectiva d’animals que s’ha fet tan popular. Cal dir que la de Sant Antoni no és la única parròquia del barri, també està la de San Lázaro, amb la parròquia més menuda i renovada. La religió al barri de Sant Antoni no acaba ahí, per que per tota la ciutat és ben sabut que en el cantó entre l’Avinguda Primado Reig i el carrer Sagunt està una de les escoles religioses més importants de la ciutat de València, tant en extensió com en quantitat d’alumnat, estem parlant clar, dels Salesians de San Joan Bosco, que també innoven en educació com recentment la posada en marxa d’un ScapeRoom Matemàtic, combinant este popular joc amb les matemàtiques del batxiller científic. La innovació ve de lluny en Salesianos i molts recordem els populars teatres en anglés.

I a pocs metres trobem l’escola, molt esportiva, Luz Casanova. I com no, citar una tercera escola al barri, per fi ampliada, com es l’escola Max Aub, sempre cridanera amb les pintades als murs i activa al seu interior. 

Però Sant Antoni, a banda de ser camins per a entrar a València i escoles, també, sense dubte ha sigut un barri de fàbriques, el que fou l’antiga carretera de Barcelona, va ser un lloc, primer d’artesans i poc després d’industries, com la de “Hilos y trenzados de yute” o també la desgraciada indústria “bombas ideal”, que a 1910, poc després de la seua inaguració la fàbrica, amb 40 treballadors de les válvules de vapor a dins, es va enfonsar, matant a molts treballadors. Com estem parlant del barri Sant Antoni de València i de indústria, parlem d’Agustí Trigo. Segurament no conegues a esta persona, bé, va ser alcalde de València l’any 1931, va ser un redactor del primer esborrany d’Estatut Valencià, va ser un científic reconegut… però sobretot és conegut per inventar i crear la fàbrica al barri de Sant Antoni de Trinaranjus. Per cert, a l’inici Trinaranjus, aquesta beguda, que començà al barri de Sant Antoni es deia Orangina. En este repàs del barri de Sant Antoni, molt històric, no pot faltar Maximilià Thous, amb escultura i Avinguda inclosa, l’escriptor de la lletra de l’himne per a l’exposició Regional, hui himne oficial de la Comunitat Valenciana, el famós “Per ofrenar” que va estar escrit a Madrid i musicat pel mestre Serrano. Ahí també es fa l’homenatge cada any.

I a tota esta història li contrasta un barri amb finques noves, però amb cara desgastada, un barri en obres, amb molts baixos comercials buits, amb oficines del Govern d’Espanya per a inmigrants, amb cartells ininteligibles, amb carrers passejats com el carrer Bilbao i tendes com la peixcateria La Barca o la tenda de menjars italians “La abuela vuela”. El barri de Sant Antoni, un barri d’antics camins, un barri de grans avingudes entre l’Avinguda Constitució, Primado Reig, el carrer Sagunt o les vies del tranvia. Camins i carrers que ens recorden que València també és hui un lloc de pas per a molta gent i, a més, en el cas de la barriada de Sant Antoni, al districte de Saïdia, 10.000 persones han decidit quedar-se i plenar-lo de vida cada día. 

No sé si mai s’ha parlat com a barri, de Jaume Roig. Molta atenció per qué pot ser siga esta la primera vegada que es fa.

Comencem. Al barride Jaume Roig està una de les zones més romàntiques de la ciutat com són les cases dels periodistes: aquella cooperativa de vivendes barates i un poc apartades de la ciutat a principis del segle XX. Barates i apartades, quí ho anava a dir hui. Estem parlant dels chaletets que hi han entre Viveros i Blasco Ibáñez, al costat del Rectorat. Fa anys eren una comunitat molt cohesionada, inclús el carrer Bernat i Baldoví es tancava per la nit. Eren un conjunt de vivendes populars, amb carrers valencians com Joanot Martorell o l’Avinguda del Botànic Cavanilles o este de Bernat i Baldoví. Una curiositat, l’arquitecte fou Eduardo Viedma, el mateix de la Finca Rotja, un exemple més de la construcció digna i artística, sense perdre el caràcter popular. Be, resulta que ara tenen un preu altíssim.

Alguna de les casetes dels periodistes hui és una acadèmia d’idiomes, i és que Jaume Roig és un barri amb moltes acadèmies d’idiomes, hispania, english house i moltes més… Inclús està a Jaume Roig el American Institut, recolzat per algunes universitats americanes… Però per damunt de tot, el barri de Jaume Roig és conegut per una institució concreta vinculada als idiomes, el colegi Alemany. Esta escola està en peu amb la colaboració del Govern alemany, de fet, l’ampliació del Colegi Alemany que està en marxa ara mateix està finançada pel Ministeri de Relacions Exteriors de la República Federal Alemanya. El Colegi Alemany és el centre geogràfic del barri de Jaume Roig de València, curiosament construit pel Govern Alemany. A banda de tindre al costat la Universitat de València, és interessant com els carrers de Jaume Roig hi ha molts vinculats a l’educació, a professors i alumnes. 

El que sí que hi ha molt a Jaume Roig són finques molt altes, de luxe dels anys setanta, es a dir, finques, que als anys setanta eren de luxe i ara, estan un poc decadents, però que encara mantenen un cert aire pretenciós, amb porteries, ara sense porters, d’entrades de pàrquings fets de pedra, d’escales circulars, de jardins interiors, de passatges comercials, escultures de pedra, perruqueríes de senyora, boutiques i agències de viatges, parlem entre altres, de les Residències Luz, que estan també al barri de Jaume Roig. Hi ha just en mig, com la galia d’Astèrix i Obelix, una alqueria que encara es manté, just al mig de tot aquest ambient: Hui és la societat gastronòmica la Murta, inclús conserva un hortet i posa un cartell, que més que un rotul de carrer, parèix un crit des del passat, diu: Camí vell de Benimaclet.

També, al barri de Jaume Roig, està l’Institut d’investigacions biomèdiques. Ho sumem per tant a allò que sabem ja, que el barri de Jaume Roig és el de les casetes dels periodístes i és també on està el Colegi Alemany, espere que estigues situat més o menys.

Ara ve la part important… quí viu a aquest barri? quin tipus de persones? Per exemple, no hi ha pràcticament inmigració. En tot el barri, que te 6500 persones, no arriben a 30 veïns asiatics, quan altres barris tenen una proporció 5 vegades superior com a mínim. Per altra banda és un barri que ha votat masivament a la dreta. 2800 vots varen anar a partits de la dreta i 700 varen anar a l’esquerra, es a dir, 2800 a 700 en les eleccions de 2015 on precissament l’esquerra va guanyar la ciutat. Pot ser siga l’únic barri que hi ha pràcticament la mateixa població en totes les franges d’edat, es a dir, els mateixos menors de 10 anys que majors de 75 anys. Al centre del barri hi ha l’esglesia de Sant Isidoro de les Carmelites, una esglèsia dels anys seixanta, on podem vore inclús 4 confesionaris funcionant al mateix temps. Famílies passejant, floristeries i boutiques.    

La pregunta que em faig és… Per que mai es parla de Jaume Roig com a barri? Per què no es qüestiona si hi ha o no associació de veïns, per què no hi han allí procesos participatius, per què quan parlem de barris parlem de Benimaclet, Sant Marcel·lí o Russafa, que són també microsocietats dins de València, i no ho fem de Jaume Roig? Per tant, açò ens porta a la pregunta més important de totes: De que parlem quan parlem de barri? Qué és una identitat de barri? Pareix ser que no és només el nom gegràfic o administratiu d’una part concreta de la ciutat. Pareix que vol dir alguna cosa més… Pensem un moment per què sempre hem parlat de Malilla o Patraix com a barris i mai de Jaume Roig? Espere que vos agrade la pregunta.

Maig de 2005, jugaven al ciutat de València el Llevant contra el Málaga quan en un moment, el jugador del Málaga Duda va quedarse amb el baló asoles davant de la porteria i va fallar el gol. Per qué? Per que diu que va vore un fantasma. Un fantasma a la porteria del Llevant. Molt s’ha especulat, fins i tot en “Cuarto Milenio” sobre quin era el fantasma que va vore Duda i li va fer fallar el gol, podríen ser els espectres dels aficionats que havien mort seguint al Llevant… Però no, hem descobert quin era el fantasma que va vore el jugador del Málaga abans de fallar el gol: El fantasma era Sant Llorenç.

Hui parlarem d’un barri fantasma, al districte de Rascanya a València, amb una població de 10.000 habitants i unes propietats peculiars, hui parlarem del barri de Sant Llorenç.

Tot el món pensa que el camp del Llevant està en Orriols, però no, com si es tractara d’un moviment fantasma, el ciutat de València on juga el equip granota es troba realment al barri de Sant Llorenç. Aquest estadi cumplix ara 50 anys. Ha portat molts noms l’estadi quan va deixar de dir-se Stadium i Vallejo i va ser Antonio Román, el Nou Estadi i ara el ciutat de València, encara que els fantasmes d’internet volen que es canvie el nom a Orriols, tot el món li diu Orriols, però realment està als Horts de Sant Llorenç.

El barri de Sant Llorenç és on està l’avinguda Alfahuir i està tallat dràsticament per la ronda nord. Això fa que hi hagen dos barris realment, una meitat és pràcticament tota horta i l’altra són edificis residencials, per això podríem dir, de fet, que son també dos barris fantasmes, pràcticament sense gent als seus camins i carrers, excepte quan juga el Llevant. Hi ha carrers fantasmes com el de Manuel Azaña, que és on està el Centre Comercial Arena, al barri de Sant Llorenç.

A l’any 2000 l’alcaldessa Rita Barberà va inagurar el jardí d’Orriols, un jardí públic molt esportiu, amb pistes de tenis i zones infantils. Aquella inaguració del jardí fou com una premonició, com un encanteri del que en aquells carrers anava a passar. En pocs anys a partir de l’any 2000, varen començar a creixer al voltant del parc, zones residencials com Alfahuir, jardines de Orriols i demés edificis amb tanques, jardins i piscina privada, de fet, en google maps es pot comprovar com al barri de Sant Llorenç hi han més de 8 grans piscines privades en molt poc d’espai. Si li haguerem de posar un nom a aquest moviment el podríem anomenar el moviment “nou”. Es tractava de fer al costat dels barris tradicionals, uns altres més privilegiats, més benestants. Pot ser fou una fantasmada, però varen començar a a aparèixer els “Nou Patraix”, “Nou Campanar”, “Nova Malilla” i en este cas, en el cas del barri de Sant Llorenç, el que es va conèixer com “Nou Orriols”. De fet, encara trobem falles que porten aquestos noms de nou seguit del nom del barri, encara que hem de dir que en el cas de la falla de nou orriols, que han pujat fins aconseguir el segon premi de la secció primera, han sigut molt més sostenibles i mesurats que els seus companys de “Nou Campanar”.

A esta part residencial del barri de Sant Llorenç podem trobar per exemple com són les inmobiliaries i promotores qui fan concursos de dibuix infantil o altres activitats al barri. Com ha dit recentment el promotor Ignacio Pareja: “Ya no se vende solo una casa, se vende un estilo de vida.”. Hem passat de les finques residencials de Sant Llorenç anomenades jardines de orriols a la nova promoció “Alfahuir Garden”. Possiblement Sant Llorenç també hi haguera al seu moment molt de constructor fantasma, no ho sabem. El que sí que sabem és que això és només una meitat del barri.

L’altra meitat és la part nord de la ronda nord, l’eixida a Alboraia, és a dir, l’horta. L’horta de Sant Llorenç està actualment protegida contra la construcció urbanística per la Llei de l’Horta, per tant, segurament es quede tal qual està ara. L’única manifestació d’aquesta zona recenment és l’abundant aparició del mosquit tigre en estiu. En aquesta part de Sant Llorenç també estan les cotxeres de Metrovalència, una zona un poc fantasmagòrica, just on s’acaba la ciutat.

Els fantasmes no tenen per que ser roïns. De fet, varen ajudar al Llevant a que Duda fallara aquell gol cantat. El que no se sabía es que en este cas es tractava del fantasma que és l’esperit i nom d’un barri amb tota una forma de vida, on està l’estadi del Llevant, en este cas, el de Sant Llorenç.

A les afores de la ciutat de València està el barri de la Carrasca, que és, encara que parega màgia, un barri que ha canviat la vida a centenars de milers de persones. Res per ací, res per allà, senyores i senyors, amb tots vostés, el barri màgic de La Carrasca. 

Anem a fer junts un viatge en el temps. Imaginem un passeig per aquesta zona de l’horta fa un segle. Estem al nord de la ciutat de València, quasi tocant Alboraia. Travessem el camí de Farinós, ens trobem amb el camí, la sèquia, el molí i l’ermita de Vera, seguim el nostre camí cap al sud i ens podríem trobar com es roda una de les primeres películes a València anomenada “Huerta Valenciana” on un home i una dona festejen al costat de la Font de l’Amor, quina casualitat. Trobaríem les sendes i segurament també la Carrasca al costat de la qual hi hauría una parada del trenet. A prop estaria el cementeri del Cabanyal i algunes barraques entre la ciutat i el mar. Poc més.

Tornem al present. Per què és un barri que canvia la vida a tanta gent? Situem-se a l’antic camí d’Albalat de Tarongers. Al barri de la Carrasca. Que vegem a dia de hui? A una banda del camí tenim, la Universitat Politécnica de València i a l’altra banda el Campus de Ciencies Socials de la Universitat de València. Dos grans motors de futur de la nostra ciutat, dos universitats separades per una via del tranvia, per pocs metres, situades l’una front a l’altra, amb dos cultures i històries diferents, però les dues valorades com dos de les millors Universitats d’Espanya.

La Universitat de València – Estudi General, que compta amb més de 500 anys d’Història, va desplegar des del 1995 un campus urbà per a acollir la Facultat d’Economía, Dret, Sociologia i Antropología, que va ser conegut com “Campus de Tarongers” i ja el dia de la seua posada en funcionament, va acollir a vora 20.000 estudiants, es a dir, 5 voltes més població que tot el barri de la Carrasca. Per si fora poc, uns anys després també, aquest Campus va acollir els actuals graus de Magisteri. Aquest Campus és i ha estat un referent en nombroses lluites socials, com la igualtat de Génere. Al parc que separa els edificis de Dret, dels de Magisteri, hi ha una escultura d’Andreu Alfaro, que com ell mateix va dir, “és una gran satisfacció que la Universitat de València s’adelante a la resta i trie com a símbol del Campus de Tarongers una de les grans fites de la nostra época: el creixent protagonisme de les dones”. I tant és així, que no només amb l’escultura, aquest any 2018 hem pogut assistir a l’exposició “Tres Voltes Rebel” de Ame Soler, al primer Congrés “Dones i Universitat, sense xifres” i no només a la vanguarda social en feminisme, sinó en l’ética i l’economia a la Setmana dedicada a l’ètica en les decisions de deslocalització empresarial, o a les recents jornades de “Cannabis des d’un enfoc integral”. Pot ser ara les festes si que quedaran fora del Campus, per la valla que delimitarà la seua entrada i que costarà al voltant de 5 millons d’euros. Esperem, que cap tema conflictiu continue sense estar vetat a una facultat de Ciències Socials on, per exemple la Facultat d’Economia ja compta amb més de 50 anys d’història i on els carrers principals estan dedicats als mestres d’aquesta Universitat que van perdre la vida a mans de la banda terrorista ETA, com foren Ernest Lluch, Manuel Broseta i Francisco Tomás i Valiente.

Però ara anem cap al semàfor i creuem l’Avinguda, estem a la Universitat Politécnica de València. Ja vegem a la porta el gran bou d’osborne, no per que per allà passara cap carretera, sinó pel gran símbol publicitari que va ser, com una lliçò primera per als estudiants de Márketing. Ens anem a trobar també amb la Facultat de Belles Arts, que provablement deuria de pertanyer a la Universitat de València i no a la Politécnica, quede ahí este debat i més endavant les pistes esportives i la casa de l’alumne… Vegem una Universitat gran, amb edificis amb noms extranys d’on ixen titulars de prensa sorprenents com el recent: “Un nou videojoc per a la diabetes”, “El hormigon celular más ecológico del mundo sale de la UPV” o “Un equipo de la politécnica de Valencia en Boston gana la mayor competición universitaria de biología sintética del mundo con una impresora de bacterias” i així podríem continuar amb exemples infinits sobre arquitectura, alimentació, nanotecnologíes… Més enllà d’aquests titulars, més enllà de tindre un carrer dedicat a Jose Antonio Marina i un altre a Pedro Duque o de tindre una de les televisions universitàries més divertides amb programes com foren Zip Zip Poli o Antena Paranoica, la veritat és que la UPV és un referent d’on han eixit més de 116.000 publicacions científiques, més de 6000 tesis doctorals, 7 Premis Jaume Primer inclús 1 premi Princep d’Astúries. Tot aixó per la unió de les escoles d’Enginyers Agrónoms, industrials, camins i ports i Arquitectura, ara fa just 50 anys. I que siguen molts més anys, al barri de la Carrasca. 

No, no hi ha una via oxidada, ara el camí de vera va al costat de la autovia, l’eixida a Barcelona des de València, comença en el mirador de Tarongers i continua a l’altra banda del politécnic, al costa del cementeri de Benimaclet, continua… no no continua, el Camí de Vera que dona nom al barri, està desfet és una llàstima el seu estat i s’atura de forma brusca abans d’arribar a la sèquia de vera. 

Al barri del Camí de Vera de València viuen 5400 persones… però moltes d’elles creuen que viuen a Benimaclet. No és extrany, donat que tenim al barri de Camí de Vera el Cementeri parroquial de Benimaclet, amb el seu característic marbre, també tenim l’Escola Municipal de Benimaclet, molts comerços de l’Associació de comerciants i professionals de Benimaclet o també el Mercat de llibres usats de Benimaclet, dos barris que es toquen a l’Avinguda Valladolid o a Emili Baró, els barris de Benimaclet i Camí de Vera. Estem en el punt de la ciutat on s’acaben els edificis i comença l’horta, on podem començar el camí de Farinós o on podem vore l’inici de la cultura real de la chufa i ja podem sentar-se a la fresca en l’orxateria Sariers. De fet l’horta és una gran part del barri de Camí de Vera i quan desapareixen els edificis, van apareguent les alqueries, grans. 

Al tercer dissabte de setembre, les alqueries de Camí de Vera es convertixen en escenaris pirotècnics, per demanar i agrair que no caiga pedra. Per això els llauradors porten en romeria els Sants de la pedra «Abdón i Senen» fins a l’Ermita de vera. 

Hi ha una forta cultura de la natura. De fet, tot és ecológic. No només el menjar, no. Al Camí de Vera és ecológic tot. La tintoreria ecológica, l’escoleta infantil els Donyets és de «criança ecológica»… 

Però per a reflexió ecológica, a Camí de Vera tenim l’escola Meme i sobretot el CSO l’Horta. El Centre L’Horta és un referent de la innovació, del pensament alternatiu, de l’anarquisme, de l’experimentalisme, el cooperativisme, el veganisme, el feminisme, l’antifeixisme… On podem gaudir d’un concert de Constanza Piña el proper 19 d’Octubre o compartir observacions en el grup de lectura, tot al Centre Social Okupat, l’Horta, al Camí de Vera. 

Per altra banda, tenim els edificis enormes, que alguns han anomenat «nou benimaclet» i que encara es volen ampliar per la ronda nord. Estos projectes estan en els tribunals aquestes setmanes entre Urbem i l’Ajuntament de València, on també Metrovacesa vol traure cullerada… Vorem que ocorre. Mentrestant, al barri de Camí de Vera, en aquestos carrers de poetes anònims, de parcs fets amb presupostos participatius i places interiors, on podem anar al gimnàs sparta, al gran boquerón o al cerdo crujiente a menjar… es veu passar la vida entre l’horta i la ciutat.