Categoría: València Est

Al 1848, per a cuidar el jardí botànic de València va vindre un biòleg francés , Felix Robillard. Com era molt inquiet, va voler crear una empresa de perfums, per a la qual necessitava plantar geranis en abundància. Felix Robillard per a la seua empresa de perfums, va plantar a la vora del mar, una planta, la malva-rosa.

Per Malva-rosa a València entenem hui, una platja i un barri.

La platja de la Malva-rosa és la que tenia a la vora Blasco Ibáñez a sa casa, és a la que arrivava el tranvia, la platja de fa un segle, més curta que ara, és la que va vore com Pepica repartia els bocates als mariners, després va fer una caseta i la seua família ha continuat fins arribar a ser el gran restaurant que te hui València per a fer-se una paella. La platja és també la que busquen els hospitals, per a tindre prop el mar, que sempre és salut. La platja de la Malva-rosa és on estava el balneari de Les Arenes, on encara recordem antigues piscines i on hui hi ha un gran Hotel. La Malva-rosa és on es fan mascletaes sicilianes, de nit i on la festa que va fer A.C.T.V. ha deixat pas a les discoteques que hi han ara vora mar. Vora mar hi ha un passeig marítim, un recorregut, dels més estimats de la ciutat, que va ser inagurat al 1993.

La malva-rosa, està pintada per Sorolla amb quadres de platja com «trista herència», on la pintura desprén humanitat i sensillesa. La platja de la malva és llum, passeig, menjar, salut, festa, foc i mar.

Però Malvarrosa, a banda de ser una platja, també és un barri obrer de València. Ho és desde que els treballadors dels astillers, de la Unión Naval de Levante, anaren a viure allí, així com els treballadors de la indústria paperera, que vivien a les anomenades cases de la paperera, una indústria   que estava on està la Patacona, una industria, que feia una espuma extranya molt gran que arrivaba fins a la platja i amb la qual jugaven els infants.

Després de la riuada varen apareixer les casetes roses, unes vivendes per a acollir als damnificats del desastre de 1957. Entre elles trobem per exemple, la història d’Antonio, que treballava replegant ferralla i que va ser desnonat i va viure amb la seua família a una tenda de campanya.

Els principis dels anys 90a varen ser molt durs a la Malvarosa. Malva-Droga, No! Cridava el veïnat, que fins i tot organitzaven patrulles per a protegir els comerços i vivendes dels atracaments dels afectats per la droga.

El barri de la Malva-rosa és resistència. Així ho demostra l’activitat parroquial de Julio Ciges, que fa els diumentge una de les poques mises que es poden escoltar en valencià a València. També Radio Malva, amb programació pròpia, fresca i amb moltes hores de qualitat. Així ho demostren els Amics de la Malva, que guanyen batalles, com ara, contra l’amiant, que fan mercats alternatius i que reivindiquen amb passió un espai cultural i biblioteca al barri de la Malvarrosa, que junt a l’activitat de les falles, equips de fútbol, escoles, Institut Geriàtric, Hospitals i l’Institut Isabel de Villena, són les proves de que res està perdut i que queda molt per fer. Endavant Malva-rosa!

 

Juny de 1928. Una excavació al Riu Túria, i de sobte, apareix una escultura extranya i molt gran, una pedra amb forma de Petxina. Aquesta Petxina dona nom hui a un centre esportiu, un passeig i tambè a un barri, del que parlarem hui, el barri de la Petxina, que per cert, no és exàctament on es troba la pedra. On està el barri de la Petxina?

De l’antic camí de Torrent, fins a al riu, es a dir, hui, de l’Avinguda Àngel Guimerà fins a les pistes d’atletisme del parc del Túria. De l’antic camí dels Transits, fins a la Gran Via del Socorro, es a dir, hui de l’Avinguda Pérez Galdós, fins a la Gran Vía Fernando el Católico. Ací està el barri amb forma de rectangle, de la Petxina, amb 15.000 persones i un 25% d’atur. Formant part del districte d’Extramurs, el Districte 008. La Petxina és el barri on es demana el soterrament del túnel de Pérez Galdós, és allá on va desapareixer el convent del Socorro i és on està la nostra arquitectura racionalista amb la Cooperativa Santa María Micaela. 

Parlem del barri de la Petxina, parlem de l’antic escorxador, un recinte tenebrós vora riu i que ara és lluminós i vital, per què l’únic que es mata al “matadero” de València són les peces dels escacs. Parlem del Complex esportiu de la Petxina, amb la Federació Valenciana d’escacs. Com que a València ja hem transformat l’història dels escacs alguna vegada, fa poc Gustavo Martínez ha creat ací un nou esport, l’escacs móvil, el “xecball”. Un escacs sobretot per a infants que combina els esports de pilota amb el joc de taula més important del món.

La Women Tech Makers de València, s’ha celebrat a la Petxina, impulsada per dos italianes interesades en barrejar feminisme, tecnología i empresa, Roberta i Sílvia. Unes cracks que s’extranyen de per què a València montem actes i després, no participem tant com la gent que convidem de fora.

La Petxina és el barri on Vicente Barreira va saber transformar la fàbrica de cepillos en una escola d’art oberta el mateix any 57 de la riuada i que hui és una escola de disseny adaptada a la creativitat dels nostres díes.

La Petxina, recorda que forma part d’Extramurs, i per tant participa al Festival Urbà 008 i amb molta festa per què? Per què a La Petxina està el carrer Juan Llorenç, un carrer associat a la nit valenciana, un entorn on trobem llocs com el Magazine, Cayo Largo, La Edad de Oro, Pub Chocolate, una cosa rara bistro musical o el Loco. Per a festes, les de les falles del barri que este any fan anys, Palleter 50, San José-Terol 60 i Arrancapins 110. Es a dir, Música, festa i menjar. Sobretot menjar. Al barri de la Petxina es menja genial. La venganza de Malinche, pan comido, la Taula de Paula, Hippo, Easo Berri, Indian Garden, el forn Raimundo… i sobretot i per damunt de tot, les conegudísimes truites de creïlles del bar Alhambra. 

Mónaco, principis dels anys 60a. Estem al vaixell de luxe de Sam Spiegel, productor de pel·lícules com el Puente sobre el rio Kwai o Lawrence d’Arabia. Al mateix vaixell trobem a Jose Antonio García, un valencià que va renunciar a estar prop de les estrelles del cinema pel seu amor a Antonia. Va tornar a València per a cassar-se amb ella i varen començar “Pinturas Jose Antonio Garcia”. En l’actualitat el seu fill, Antonio porta aquesta gran empresa del barri del que parlarem hui: El barri d’Albors. Albors era una senda antiga de la qual només queda el carrer Víctor Moya, el barri d’Albors el coneixeràs segur per què és un quadrat format per l’Avinguda del Port, Cardenal Benlloch, Just i Pastor i Manuel Candela. El mateix Doctor Manuel Candela a finals del Segle XIX va fundar l’Institut Ginecológic, que poc després seria de les Germanes de Santa Ana i que ara és l’Hospital Casa de la Salut. A més, el barri conté, l’antic i nou i fantàstic mercat d’Algirós. Al costat del Mercat trobem el Centre Cultural d’Algirós que ha estat impulsat en agraiment al barri pel mateix Jose Antonio Garcia.  Però recordem que ni el barri ni el districte és Algirós. Una confusió molt típica. Estem al Districte de Camins al Grau, barri d’Albors.

«Fue mi profesor de primero de Físicas, en la Universidad, quien tras suspender su examen, me dijo por primera vez que era disléxica. Por delante todavía me quedaba una carrera de ciencias, un doctorado de ciencias y toda una vida dedicada a las ciencias ¿Por qué? Por que me apasionan, aunque ello conlleve una gran dificultad añadida en mi caso.» Aquestes paraules són de Raquel Ibáñez Peral. Impulsora de l’Escola de la Ciència al barri d’Albors. És una escola pionera per a apasionar en la ciència vanguardista als més menuts. Però tambè sense eixir del barri trobem la Sala Carolina, amb teatre per a grans i xiquets, o la genial i creativa acadèmia d’art “Artífex” i l’Associació Valenciana de Musicoteràpia i tambè a Albors, junt al mercat, com no, el València Club de Cocina, on podem aprendre a cuinar amb qualitat en un ambient molt agradable. El barri d’Albors compta amb la presència del gran hotel Silken, tot decorat per Mariscal. És Albors, per tant, un barri molt creatiu.

«Había disfrutado callejeando por Alejandría, Buenos Aires, Dublín, La Habana, París o San Petersburgo, de la mano de Durrell, Borges, Carpentier, Proust y Dostoievski». Pero gracias a una pregunta de su nieta, sabía algo más de su calle en Valencia, Actor Llorens, cuyas aceras habían sido ampliadas en 1993 por una exitosa iniciativa vecinal. Ahora andaba rumiando propuestas para la reposición de árboles en los 24 alcorques vacíos por el embate de los coches.» Aquestes paraules són de Gustavo Vivas, un colombià-valencià, amb voluntat de dignificar tant els espais del seu orige, com els de destí. El barri d’Albors és de sempre hospitalari i va estar ja habitat per molts treballadors de la desapareguda estació d’Aragó. Hui Albors, és un barri amb 8.600 habitants i un 33% d’atur.   

Antonio García, Raquel Ibáñez i Gustavo Vivas s’han unit per a fundar fa molt poc, la que esperem siga molt exitosa, Associació de Veïns i Veïnes d’Albors. Aquesta novísima Associació te un repte important, cuidar la rehabilitació per a l’ús del barri de l’antic Xalet del carrer aben-al-abbar, un xalet ara en runes, que va ser testimoni de l’última reunió del Govern de la República d’España a València i que li espera un futur magnífic. Moltíssima sort a l’Associació i al barri d’Albors!

Amb 8000 habitants i un 28% d’atur, al districte dels poblats Marítims, hui tirem la traca al barri de Beteró. Per això començarem parlant d’una persona, Esteban Ballester Royo, alias «Beteró». El que fou mestre d’obres, prestamista i propietari dels terrenys amb les casetes més pobres del marítim.

Una nit de 1936, «algú que li devia diners» va portar a  Esteban el «Beteró» a la porta del cemeneteri i el va matar deixant-li el fetge fora.

«Beteró», el nom del barri,  és pel malnom d’Esteban Ballester. Alhora Esteban Ballester és tambè un carrer del barri i a més, els carrers del barri porten els noms de tota la seua família: Esteban, Amparo, José Ballester i Manuela Estellés («la beterona»). Tots de casetes baixes que queden al sud del camí del Cabanyal.

I que hi ha al nord del camí del Cabanyal?

Al nord es construiren 1000 habitatges per als afectats de la Riuada del 57, igual que a la Fuensanta, però ací amb el nom de la Verge dels mariners. És el «Grupo de viviendas Virgen del Carmen». Aquestes dos zones són hui el barri de Beteró. Sud i nord del camí que arriba al Cabanyal.

Beteró, quedava aïllat fins als anys 80a per les víes del tren. Per tant ha estat històricament un barri humil. De fet, inclús les voreres del barri arribaren per caritat als anys 50a quan es va fer l’Avinguda de l’Oest, les voreres antigues dels carrers del centre es varen traslladar per a que tingueren unes al barri de Beteró.

Ara, un moment, escolta en el que va escriure Vicente Blasco Ibáñez al diari El Pueblo amb el títol «La revolución de Valencia»: «Hay que derribar casas para abrir nuevas vías; hay que dar al pueblo otra agua; hay que hacer desaparecer los barrios antiguos…». Pareix una premonició del que anava a ser la seua pròpia Avinguda, que sí que va derrivar part de Beteró, sense arribar a afectar, per sort, al barri del Cabanyal.

Però, parlem de l’actualitat. De que te por el veïnat de Beteró? Segons diu la presidenta de l’Associació de Veïnes i Veïns: Tenen por de convertir-se en un Cabanyal 2, es a dir, que si ara, es gentrifica el Cabanyal, la pobresa torne a caure l’altra banda de les antigues víes, al barri de Beteró.

Mira, Beteró és un barri amb moltes sorpreses. Amb campionats internacionals de Hockei, amb uns cracks de Skate i, per cert, no es pergam el fantàstic ninot d’aquest any de la Falla Beteró, dedicat a l’últim Velluter de València.

Esperem que l’atenció de la ciutat no deixe caure un barri resistent com ha demostrat ser Beteró.

Traca dedicada a la memòria d’Antonio Leal Díaz.

 

Música: (Tot música de Natzaret, Banda, cor, batucada…) + El sur también existe

Bon dia! Anem als Poblats Marítims, fins a Natzaret i, si arribem, tirarem la traca. Si arribem… per que no és gens fàcil. Pensem, anar en metro: Línea 1,3,4,5,6… ei, i la 2? La 2 precisament, la que falta, és la que es suposa que arribara a Natzaret. Sí, després d’11 anys abandonada diuen que ara hi haurà diners de la Unió Europea, que en un futur… possiblement…

¿I l’estació ferroviaria de Nazaret d’interés patrimonial? Abandonada des de l’any 1983. Sumem la desaparició de la línea 3 d’autobús, substituida per la línea 95. Bé I si anarem caminant a Natzaret? Fixa’t. El pont per a creuar, estava tancat durant mesos i el varen assaltar els veïns i veïnes del Marítim per a obrir-lo definitivament a les persones. Però Felip Bens ens comenta com hui és dantesc l’espectacle en el camí de les Moreres.

Bé. Imaginem que hem arribat a Natzaret. Vegem un barri que als últims 8 anys ha perdut un 15% de població. Ara viuen vora 6000 persones. I ens trobem amb una taxa d’atur del 50%. Natzaret compta, a més, amb una de les xifres més altes d’abandonament educatiu. Hui les tres escoles del barri són CAES, centres de caràcter especial.

Si arribem tambè vorem el Port. El port de València que va furtar la platja a Natzaret al 1986 i és una amenaça encara ara per al barri. Com hauran deduit, la lluita veïnal a Natzaret és dura i incanssable. Visquen els 42 anys de la seua Associació de Veïnes i veïns! Amb victòries per exemple davant de la fàbrica d’oli Moyresa, l’enllumenament o la qualitat dels serveis bàsics.

Recentment han aconseguit un pacte per a fer el parc de la desembocadura del riu, amb les dificultats que ha posat sempre el port, amb una extensió aproximada de 86.000 metres quadrats i la ciutat esportiva del Llevant. A més, enderrocant el mur al voltant d’una antiga fàbrica. Un mur contra el barri. Cal afegir que, Nazaret és el barri que més pateix les inundacions, al 1957, 2004… a més, l’abandonat circuit de Fórmula 1 en 2007, encara afecta més donat que alguns trams ubicats al riu estan a una cota més alta que la de Natzaret.

I enmig d’aquesta situació al barri de Natzaret trobem miracles quotidians: Per exemple el recent campionat d’Espanya de Promeses paralímpiques de natació, uns equips fantàstics de Waterpolo, Festivals internacionals solidaris, i tambè trobem molta música, com la que estem escoltant en forma de banda, coral, batucada… Ganes de fer un barri digne i habitable hi ha. Pot ser el més important és arribar d’una vegada a Natzaret. Ara sí, parlem amb el Hastag #TracaDeBarris i seguim a la ràdio.