Categoría: València Est

Conta la llegenda que Pedro Aleixandre era un caballer valencià que va eixir fa molts segles a les croades, el capturaren els musulmans i s’espapà. Exhauste, es deixà caure al costat d’una olivera al camp i es despertà amb una aparició de la Verge, al costat del Riu, a València, a l’horta de Russafa. En record, la parròquia del “monte de olivos”, i fins a hui, un barri de més de 20.000 persones que diguem Montolivet. 

Entre l’Avinguda de la Plata i la de Peris i Valero i entre el carrer de Sapadors i el riu hi ha Montolivet, tan conegut per el centre d’especialitats mèdiques, un centre d’especialitats amb molts metges i molts pacients que venen de moltes parts de la ciutat a la sanitat pública. 

Un barri de Montolivet amb edificis importants. A Montolivet està l’edifici on s’han format moltíssimes generacions de mestres valencians i valencianes, es a dir, hi ha l’edifici de sempre de Magisteri, ¿com és possible que un edifici tan mal fet, haja tingut tanta repercussió en la vida de tanta gent? Ara ja està retirat, bé, encara hi ha en ell les classes del Master de formació del professorat, però s’han desmantelat 9 edificis d’este mític centre del barri de Montolivet. 

L’escola de Magisteri, el centre d’especialitats mèdiques de Montolivet i no ens oblidem del Museu faller, que està en l’antic convent, l’antiga presó militar, pegat a la parròquia de montolivet. Museu faller que es pot visitar per internet en versió 3D a la mateixa web. 

Mestres, metges i falles son alguns dels exemples del que aporta Montolivet a València. Però encara no hem parlat del que veritablement és Montolivet. És una illa de classe obrera en mig de barris rics i nou rics amb l’avinguda de França, la Ciutat de les Arts, l’Avinguda Antic Regne o el jardí del riu a molts pocs metres. És una illa de classe obrera que veu com l’exposició del ninot ha de fer-se en la part rica, com la seua gent lluita en contra dels solars degradats, en favor de la propera parada de metro a l’Avinguda Amando Granell. Una classe treballadora a Montolivet que li agrada anar a menjar al J&M unes calderetes, als bars que envolten el carrer Lluís Oliag, uns plats de cullera a la Taberna Fabianos, uns pastisets a Montesol o uns dolços alemanys a Peters Delicatessa i molts més que nutrixen un gran barri proletari de València com és Montolivet. 

Montolivet compta amb mercat, compta amb tres parròquies molt curioses, compta amb Associació de Veïns i Veïnes, compta amb una classe obrera de xicotets comerços, compta amb el record de l’horta, de la riuà i ara recentment ha vist passar la marató per davant i ha deixat el nom d’una plaça, la de la Marató en record dels més de 30 anys d’este esdeveniment ja valencià, tot això a un barri modern i obrer, tot això a Montolivet. 

 

 

Islas Canarias, Lebón, Trafalgar, l’Avinguda del Port, Illes Balears… Pot ser conegues estes zones de València… Totes elles formen un barri que es diu La Creu del Grau.

 Atenció a estos comentaris: “Paso todos los días por la calle Siete Aguas. Sería genial poder entrar y ver como se ha detenido el tiempo allí dentro. Me dijeron q CIVSA era una fábrica de licores y tb de confección, no lo tengo claro”… “no he encontrado datos de esta fábrica”… “En la misma Creu del Grau, en cuatro de sus lados hay figuras de santos que no estan identificados”… Estos són alguns dels comentaris constants a internet on la gent parla del barri de la Creu del Grau de València, un barri amb molta història i poca memòria. 

Pot ser la industria més coneguda del barri de la Creu del Grau fou Gas Lebon. El Marques de Campo va portar el gas a València a mitjans del segle XIX, la demanda que necessitava la ciutat va fer que es feren uns grans dipòsits al barri de la Creu del Grau. Uns diposits que varen durar des de 1867 fins a la decada de 1980, durant un segle el barri va ser, literalment, la llum de València, És recomanable, visitar ara el parc infantil que guarda la megaestructura d’un diposit de gas i si mires a terra, per tota la ciutat encara queden ròtuls de Gas Lebon.

Però la Creu del Grau és molt més que CIVSA, Gas Lebon i demés industries… La Creu del Grau és el barri on està Islas Canàrias, o millor dit, “La Pequeña Andorra”, es a dir, una zona que es va fer famosa fa unes décades per tindre tendes d’electrodomèstics, de roba, per tindre ferreteries, els típics “Todo a cien”… quí no ha anat a Islas Canarias… a València? Ahí on està una xicoteta Andorra dins de la nostra ciutat… 

Tant les grans alqueries que hi havien fa mil anys, com les industries que hi havien fa cent anys, com les tendes d’articles molt barats que hi havien fa unes décades, han desaparegut al barri de la Creu del Grau, i ara només queden les restes… 

Però resistint, amagat al barri de la Creu del Grau, al carrer Trafalgar, està encara, el club de natació més antic de València. Des de 1931, hi ha qui va a nadar al Club de natació Delfín. També trobem al mig de tanta finca, el Centre Budista de València, amb una gran casa de jardí on es pot practicar Yoga tibetà, meditació Shine, Lo jong i moltíssimes més activitats orientals de meditació i relaxació… Ah! I també trobaràs el Centre Esportiu de La Creu del Grau, està dedicat a l’Halterofilia, on s’han arribat a fer campionats d’Espanya d’alçar peses. 

L’Avinguda del Port, que amb tot allò de la Copa Amèrica i del circuit de Formula 1, a principis dels 2000, va tindre un impuls de renovació, guarda en un cantonet la Creu del Grau, una Creu humil, no molt gran, però que dona nom a un barri de 15.000 persones en moltíssimes històries, un tresor per als i per a les periodistes.

Russafa

15 frases sobre la història per a entendre Russafa. Gràcies al Grup Harca, a Cesar Jimenez i als pocs històriadors que han estudiat a fons Russafa.

1) A les afores de la ciutat, fa uns 1000 anys el governador musulmà, es va fer un jardinet, un lloc per a descansar. Així es deia i així va començar: Russafa. De fet, al món hi ha encara 4 llocs que es diuen, pel mateix motiu Russafa. Un aprop de Damasc, un al costat de Bagdad i un altra Russafa a prop de Córdova. Són les 4 Russafes que hi hagueren i estan encara.

2) El primer Hipster de Russafa fou en l’època musulmana: Muhàmmad ibn Ghàlib, el Russafer, el valencià. Va escriure: S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir / o és que algú ha dit el nom de València? /Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella / em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents. /Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set, / la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.

3) Jaume Ier va prometre l’alqueria, es a dir el poble, de russafa als Templers, molts anys abans inclús de conquerir València.

4) Russafa no era com ara, Russafa era enorme en extensió, arribava fins a l’albufera.

5) Un any després de l’entrada del Jaume Ier a València, en el mateix lloc que ara està, es va colocar la parròquia en honor a San Valero i a Sant Vicent Martir. Simbolisme cristià pur i dur de reafirmació front a l’islam.

6) Al Convent de franciscanes descalces de Nostra Senyora dels Àngels és on provablement Abu al Hamlat, va rendir la ciutat de València al Rei Jaume Ier, sí, a Russafa.

7) On ara està el punt on s’acaba el carrer colón i comença el carrer Xàtiva, més o menys per el Primark. Ahí hi havia una porta en la muralla de València, una porta que es deia, el Portal de Russafa.

8) Russafa també era coneguda com la “Terra del Ganxo” i és que estava plena de séquies, canals i marjals, pels quals els russafers es desplaçaven amb barquetes ajudats amb uns ganxos o perxes com les que encara s’utilitzen en l’Albufera.

9) Alerta, a l’any 1830 es crea l’Ajuntament de Russafa, que va durar fins el 1877, es a dir, 40 anys d’Ajuntament.

10) A meitat del segle XIX, València va decidir tirar la muralla i Russafa es va oposar a aquesta decisió. Com a compensació Russafa va solicitar la gestió de les restes de la muralla.

11) Anem a finals del segle XIX, es va crear un Mercat estable, de ferro i fusta, en la mateixa Plaça Major, on tradicionalment s’aplegaven els tendals dels venedors, als peus de l’església de Sant Valero, d’esta forma comença en serio, el Mercat de Russafa.

12) Russafa hui no s’entén sense l’eixample i el primer gran projecte d’eixample, d’agrandar la ciutat i sanejar-la, el va fer un personatge al segle XVIII que si aneu per Russafa sí vos sonarà: Matias Perelló.

13) En 1919 comença l’escola més històrica del barri de Russafa, el grupo Balmes, una escola amb un refugi contra els bombardejos de la Guerra Civil.

14) L’edifici més famós de Russafa és la plaça de bous de València, una plaça creada a benefici de l’hospital general de València, creada també per la Junta de l’hospital general.

15) Per últim, cal parlar de les Naus de Ribes, de Demetrio Ribes, el que fou el Físic, matemàtic, que amb 27 anys va ser nomenat l’arquitecte de la Compañia de Hierro del Norte de España, que va projectar l’estació del Nord de València i que va fer unes Naus a la vora del tren que hui són una part important del futur i dels somnis del barri de Russafa.

Gràcies Harca, Baydal, Esquilache, gràcies jimenez i Visca la història de Russafa!

És com un secret, no ho sap la resta de València. Però ves i pregunta, si vas al barri que hi ha al costat de l’antic hospital la Fe, pregunta, que encara que les cases siguen irregulars, de diferents époques, i no tinguen una estructura de cap tipus, tot el món allà ho sap. Viuen al barri de Tendetes, no hi ha dubte, el veïnat ho sap, però la resta de València no. Anem a destapar el secret de com és el barri de Tendetes.

El barri de tendetes és molt antic, era un antic poblat, com el calvari, prop del poble de Campanar, però d’aquelles tendetes ja no queda pràcticament res. Són els pobles a l’altra banda del riu, al costat del camí vell de Paterna, del camí de Burjassot, per on hui passa l’Avinguda de Burjassot, el carrer Padre Ferri o el carrer Joaquín Ballester.

Podríem saber més del barri de Tendetes si llegirem un llibre dedicat al barri, escrit per Lorenzo Bastos que es diu “Este es mi barrio”, però pot ser per mantindre el secret del barri, el llibre no s’ha publicat. Lorenzo Bastos ha replegat la història del barri i només tenim un testimoni. Si anem al centre de persones majors de Tendetes, un centre molt digne, vorem un mapa del barri a l’any 1949, fet per Lorenzo Bastos, amb una gran nostàlgia, de la vida de quan ell fou un xiquet i el mapa, fixat tu, està al seu centre de jubilats. Com és la vida… Tota una vida recordant un barri, un barri que la resta de València desconeix.

Podem pensar que la resta de la ciutat desconeix Tendetes amb un exemple clar. Si aneu al costat de l’escola Oficial d’Idiomes, on hi ha prop una gasolinera, voreu, com una xicoteta rotonda on hi ha un portalet. Un arc de rajola que era de l’antiga torreta de Tendetes. Però inclús hi ha la mentira allà de, primer, estar fora del barri de Tendetes i, segón, creure que és d’un Molí de Marxalenes. L’únic record històric que la ciutat coneix de Tendetes, i és un desastre com ho coneguem. Pot ser siga per a mantindre el secret i no destapar sospites, de que, a poca distància hi ha un barri amb un gran orgull, però sense ganes d’aparentar.

Aquest barri és un barri de molta vivenda popular. Tant les VPO del costat de l’antiga Fe, com el grup de vivendes de San Juan Bosco, el grup de vivendes de la Mare de Deu, de l’any 1948, que són iguals i del mateix moment que les vivendes antigues de Sant Marcel·lí i les que foren construides i sortejades per l’esglesia a Patraix. Totes aquestes vivendes, separades de la ciutat, totes preparades per a ser un barri pobre. Pot ser Tendetes estaba destinat a ser un barri pobre… però no. Que estiga pegat al riu, en la riuada del 57 fou una desgràcia, però hui està pegat al jardí més gran de València. Pot ser Tendetes tinga un exemple de com la vivenda de protecció oficial pot ser un lloc de dignitat i emancipació si està barrejada amb moltes coses.

El Prop, unes dependències de la Generalitat que estan al barri de Tendetes, amb grans edificis, acaben d’estrenar ara la nova Agència Tributària Valenciana, dirigida per Sonia Díaz.  L’antic Hospital la Fe, ara tancat, la qual cosa va ser un colp molt fort per al barri, tant a nivell de comoditat per anar al metge, com per als comerços del barri… Ara es reposarà amb el futur nou centre mèdic Ernest Lluch.

Quí no coneix el Teatre i cines Flumen? Quan aneu als cines d’estiu més famosos de la ciutat de València, esteu al barri de Tendetes. Qué dic cine? Ara al Flumen fan espectacles de tot tipus. Al Flumen, pati i costat de l’escola San Juan Bosco, podeu vore la Zarzuela de Luisa Fernanda, o l’espectacle dedicat a Conchita Piquer o el Virgo de Visanteta. Pot ser siga, reviscuda la nostàlgia dels anys 50a que tenia l’escriptor del barri Lorenzo Bastos, la que també es reflexe a la programació actual del teatre Flumen, que està al barri des de l’any 1958.

La falla Avinguda Burjassot-Joaquín Ballester, que fa setmanes culturals en defensa del valencià o la societat musical Tendetes dirigida per una dona, Patricia Rosaleñ, son mostres d’un barri que es resisteix a ser un barri més, vulgar de la ciutat. No, Tendetes és un secret per a descobrir, que la resta de la ciutat anem sense saber-ho, però que allà, el veïnat, guarda amb orgull una identitat que ens fa millor ciutat.     

Passa cada divendres per la nit: Els carrers estan plens i resulta impossible aparcar per que tot el món vol anar a sopar, vore un concert, una galeria d’art o un parell d’obres de microteatre i la música sona i hi ha molta llum: Això és Russafa. Però hui parlem del barri que és just el contrari, la cara B del barri hipster, viu i de moda, hui parlem del barri que està a l’altra banda de l’Avinguda de Peris i Valero. Anem a entrar al barri d’En Corts i el que anem a vore, no és tan lluminós.

El barri d’En Corts és un quadrat format per les avingudes Peris i Valero, Ausias March, La Plata i el Carrer de Zapadores. Aquest quadrat, com si fora un sandwich està tallat per l’Avinguda Doctor Waskman. Zapadores o la Plata, son dos noms que a València no sonen massa bé. Però el barri se diu En Corts per que En Corts era la carrera de la Font d’En Corts, Francesc d’en Corts, un senyor del segle XV Valencià amb la zona per on passava l’aigua, la Font d’En Corts. En Corts està dins del districte de Quatre carreres: La Carrera del riu, ara Montolivet, En Corts, Sant Lluís i Malilla. Per això hi ha confussió i la carrera Sant Lluís passa per En Corts i en Corts per Sant Lluís i està tot barrejat, barris, carrers i topònims… De fet l’associació de Veïns d’En Corts no és precissament la del barri, sinó la del camí, que no està al barri, quin lio! 

Siga com siga, al barri d’En Corts viuen 12.000 persones. De fet, quasi per demografia i per estil podríen arrivar a ser dos barris, el nord de l’Avinguda Doctor Waskman, que hi ha unes casetes com de poble que no coneix pràcticament ningú, de fet, moltes d’elles estan abandonades. Alguns arquitectes vanguardistes les gasten per a fer experiments o diréctament ens revelen escenes d’un passat que teníem oblidat, com la casa de màquines de cosir Singer. Estem en un barri fred, amb voreres estretes, amb solars, amb runes, inclús amb un graffiti gran que literalment diu: «Me aburro». Ja simplement per aquesta frialtat, podríem dir que estem a la cara B, la cara oposada a Russafa. Però anem al Sud de Doctor Waskman, allò que podem anomenar «La Plata». La Plata és una zona que als anys 80a ja va estar colpejada per la crisi i que, malgrat les finques que es van fer noves, no ha aconseguit generar un moviment diferent. És molt curiós el debat que s’ha generat últimament intentant recuperar el per qué es diu la Plata, algú diu que és per una dona mítica que li deien la Plata, però segurament te a vore amb les misions dels anys 40a dels salesians i el record dels conqueridors españols, en homenatge al mar del plata. Els anys 40a i la mitificació de la història d’Espanya, van molt lligats. però de inmigració va la cosa i tota la festa de diversitat que és la multiculturalitat a Russafa, al barri d’En Corts és un autèntic drama. Al mig del barri d’En Corts, està el famós CIE de Zapadores. L’alegría de que la inmigració és diversitat, cultura i intercanvi, es torna drama en el barri d’En Corts. Ací són histories molt dures, no per el que fan els inmigrants, sinó pel que fem amb ells. El CIE de València sol tindre al any al voltant d’uns 1000 inmigrants, els mal anomenats «sense papers» que són retinguts i que es porten al CIE per una falta administrativa i que són retinguts uns 60 díes en una mena de pressó, amb l’únic motiu de no tindre els papers en regla i que posteriorment són deportats, normalment fletant avions a païssos africants o de latino-america. Les condicions dels CIE de Zapadores, del barri d’En Corts, no són, ni de lluny les millors. El Ministeri va a destinar una partida de 33’6 millons d’euros per a reformar els CIE, entre ells, el de València, que com podem vore des de fora, s’està caiguent. De fet cal recordar la plaga de chilches de 2016 o les denúncies de maltractes per part de la policia de 5 inmigrants, les condicions de la higiene femenina, les faltes de seguretat o la presència de menors al centre han estat denunciades continuament per la plataforma CIES NO, que a València es concentra l’últim dimarts de cada mes des de fa uns 10 anys, a la porta del CIE, al barri d’En Corts. Fan més intervencions, com recentment llegir un manifest al concert de Nacho Vegas en València. Si t’interesa la falta de Drets Humans a la nostra ciutat, pots informar-te mes vegent el documental, que està complet a Youtube, que es diu «La Puerta Azul». Passar per aquesta porta, que es la última imatge en llibertat que veuen d’Europa milers de persones, impresiona moltíssim. Recordem que el documental a Youtube es diu «La Puerta Azul». La inmigració no només és una qüestió de diversitat, hui a València també és desigualtat. Tant de bó, la ciutat mire més a l’altra banda de Peris i Valero, allà on deien la terra del ganxo, un barri que, estant al costat de Russafa, hui és tot el contrari, el barri d’En Corts. 

Si un dia es trovaren Amelie i Amparito Roca a València, on aniríen?

El més segur és que les dos quedaren al mateix barri, un barri d’extramurs de la ciutat de València, al barri del botànic.

Amelie segurament, dubtaria entre tantes propostes que li agraden i voldria portar a Amparito a la pastisseria “Paladar fi”, i caminar xarrant vegent per fora tendes com el “almacen de dientes”, els dissenyadors digitals “moments”, o entrar a prendre alguna cosa rodejada de gats en el passatge dels Gats, que per pocs euros pots passar una estona acaronant gatets i prenent un café. Tot això al barri del botànic. Davant mateix del jardí botànic segurament entraríen a fer alguna compra de nadal a: “Botànic, café y te de origen”. Si es fa l’hora de dinar Amelie pot portar a Amparito Roca a dinar a La Greta, que és barat i bo, i si no, segur que proposaria anar al restaurant vegetaria AnaEva o al Bocatame o a la Malaquita, que estan ben a prop. Però segurament Amelie dubta, i pensa que una vegada ja, al barri del botànic, també es pot entrar al mateix jardí botànic i fer una volta vegent aquesta meravella que tenim a València, amb hivernacles, cactus, arbres inmensos i bonsais. Amelie i Amparito, entrant al jardí igual hagueren vist un concert del Cromàtic Jazz (el festival de jazz del botànic) o hagueren vist la molt bona exposició que hi ha sobre la serra gelada, a l’entrada del parc. Amelie i Amparito tenen un molt bon barri per caminar, i també per a ballar, per exemple al Black Bottom o a “Dança Botànic”, per això segur, que, en este passeig que estan fent Amelie i Amparito Roca per el barri del botànic, segur que la francesa voldria portar a la valenciana a exit, un escape Room o al cubo de baco, que es una tenda de vins o a vore la remodelació participativa i els murals de la plaça de Rojas Clemente, o entrar a la llibreria infantil leolo, amb edicions grans del “Principito”…

Però ja està bé. Amparito Roca s’ha fartat, i vol ensenyar-li ella el barri del botànic a Amelie. El barri del botànic que va de l’antic i recordat Institut Obrer fins a la societat coral el micalet, més que centenària, amb el record a la música del mestre Salvador Giner, i pot ser Amparito li diria de ser unes de les tres reines magues de la desfilada que organitza la societat coral. Amparito tastaria els formatges de la Mantequeria Mossi i potaria a Amelie a les innumerables tendes de indumentària fallera, i entrarien a fer-se un esmorçar al bar del mercat de Rojas Clemente i Amparito li diu que això que tenen al costat, és la “Casa caritat”, una ONG de principis del segle XX, que dona llit i taula a qui no te res, i entraríen al jardí botànic de nou, i li explicaria qui fou Cavanilles i li contaria que el jardí botànic fou protagonista dels primers “Salvems” dels anys 90a, “Salvem el botànic” i no sabem si inspirats per això, aquest parc hui, dona nom a un carrer, a un barri i al pacte del govern valencià. Ah! i la lluita es va guanyar i no es construirà el gratacels al solar de jesuites que haguera matat el parc del botànic. A la placeta front del jardí botànic abans es posava un mercat i de ben segur que Amparito portaria a Amelie a que flipara en la tenda de Flores Lliso, que desde 1886 alegren la nostra ciutat. Amparito li ensenyaria la gran tradició fallera, de les falles de Borrull, d’en plom i la casa de la verge i el grupo escolar Cervantes… Amparito Roca li contaria a Amelie com el barri del Botànic encara manté algunes de les moltes fusteries que hi havien, just per que era on descarregaven la fusta del riu Túria i la preparaven per entrar a la ciutat. Tot això, segurament li contaria Amparito Roca a Amelie.

Les dos, podran discutir o estimar-se, però estan d’acord en una cosa, que si compartiren pis a València, ho farien al barri del botànic. 

Estem al districte de Camins al Grau, a un barri al marge nord del Riu Túria, a meitat camí entre la ciutat i el mar. Aquesta zona era la partida de l’horta de Penya Roja. Per això mateix hi ha una xicoteta hermita des del segle XIX que es diu Penya Roja, que hui està dins de l’escola Ave Maria. Imaginem la zona: el riu Túria ja abandona la ciutat antiga i va cap al mar, unes terres per a les indústries, com la fàbrica de paper layana, que aprofitaven aquest espai, pràcticament deshabitat durant molts segles, només amb les cases humils del carrer Asturies, just quan es començava a dibuixar el carrer d’Eduard Boscà, en l’inici del que fou el semàfor d’Europa… Un lloc que va ser testimoni de les primeres fotografíes que es feren a València…

Tot era relativament normal en aquest barri. Però anem directament al 1990… una escultura infantil gegant va apareixer al jardí del Túria. Fou treballada per alguns polítics avispats. Colocant aquest monument per a jugar els infants, es varen adelantar sense voler, al que és el símbol de sobredimensió, de grandària i d’enormitat que va continuar premonitòriament al barri: El Gulliver. I a partir d’ahí va vindre al barri una transformació absoluta:

Alguns li han dit globalització, altres neoliberalisme o simplement “Es el mercado amigo”…

A Penya Roja hui pràcticament no hi han edificis normals o cases, sinó Torres. De fet la Torre de França és el segon edifici més alt de València amb 33 pisos i només dos metres menor que l’Hotel Hilton, que està a l’Avinguda de les Corts Valencianes. Estes podríen ser els dos grans simbols del final del mileni. Dos grans torres, enormes, rodejades d’altres torres i megaedificis.

A Penya Roja hi ha Franquícies per totes bandes… i també hi ha gastroclubs, cerealHouses, centros de entrenamiento personal, centres d’implantologia dental, hamburgueses gourmet, headquarters, surf stages, spas, Love Coachers i centres de “Integral Security”. 

Però sobretot a Penya Roja hi ha restaurants i hotels, el Barceló, el A.C., el Rei Don Jaime… i també molt bons restaurants, començant per l’arroceria Boscà 29, el restaurant la Mar, el racó del senyoret o la pequeña pulpería. Al barri de Penya Roja, també va arribar la crisi, deixant alguns baixos buits, i també l’escola 103 en barracons i ara en construcció, recordant que encara queden institucions públiques al barri com el laboratori municipal, el Poliesportiu Samaranch, hereu d’una fàbrica química o el Conservatori José Iturbi…

Pot ser tingues raó si penses que tot allò és el “no-barri”.  Pot ser conegues tot alló com “Avenida de Francia”, la zona del Aqua o allà on està el “parotet”… De fet, L’associació de Veïns d’allà es diu, “Pau-Alameda-Avenida de Francia… Estem parlant, des del carrer d’Eduard Boscà, on està la discoteca Le Premier, fins al final de l’Albereda, on està la via del tren, passant per l’avinguda de Balears, l’Alameda, l’Avinguda de França…  entre tu i  jo, recorda que això és un barri de 12.000 persones, que es diu Penya Roja.   

El Cabanyal-Canyamelar és un barri, on ara viuen 20.000 persones, però abans del segle XX, Poble nou de la mar, que així es deia el Cabanyal-Canyamelar, era una vila independent amb més de 1200 barraques, humils, una al costat de l’altra i totes enfront de la mar. Un cabanyal allunyat de la ciutat, que va patir uns incendis devasatadors al llarg del segle XIX. Els incendis del segle XIX, varen coincidir amb l’aparició d’una burgesia romàntica a la ciutat, una burgesia que va fer apareixer casetes modernistes, revestides de ceràmica nostra i colorida, al costat del mar fent renàixer de forma romàntica, un barri nou, però amb un sabor nostàlgic, o millor dit, melancòlic.    

Aquest sentiment impregna molts llibres que parlen del Cabanyal. Són moltíssims els llibres que s’han escrit sobre la vida d’un únic barri de la ciutat de València, entre ells, L’Esperit del Cabanyal, Llagrimes vora mar. Guerra, posguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) A través de la memòria, Historia del Cabanyal. Poble nou de la mar (1238 – 1897), El món mariner del Cabanyal, Relaixos del Cabanyal, Houses From El Cabanyal i un llarg etc… El Cabanyal desperta un món sentimental que es reflexa a molts espais, no només a les cases. 

Però al mateix temps, el Cabanyal és un barri dur, en molts sentits d’aquesta metàfora, dur. Amb una realitat dura, d’un 38% atur i una població amb unes mancances molt considerables. Amb molt de treball social per fer, amb les diverses poblacions, de pobles gitanos, romanesos, mediterranis, àrabs, latino-americans… viuen en unes condicions millorables on la pobresa s’acumula a l’interior del barri, on difícilment es veu. Són històries que recorden les de Josepa, Vicenta, Antònia i Rosa, Maria, Francesca… algunes de les habitants de l’antic poble nou de la mar… l’actual Cabanyal i en aquest cas, Canyamelar. 

El Cabanyal també és una zona de festes i això també genera els seus particulars conflictes… que ha voltes es solucionarien fàcilment vallant els solars on van a parar els cotxes, els cubates i la música de matinada, com els que hi ha al Carrer Drassanes pel voltant del número 50. 

Tot el món ha vist i ha llegit, inclús ha patit, les amenaces, del que va ser les ànsies per a que l’Avinguda Blasco Ibányez tocara el mar, el que hauria trencat un barri. Pot ser a finals del segle XX, el Cabanyal ha patit el seu particular incendi, social i ara vegem com torna a renàixer. Fruit d’aquest renàiximent ha anat el Cabanyal Íntim, el No hay nada mejor que 27 amigos, la posada en marxa del Teatre Musical el Cabanyal, el Calamar, la Fábrica de Hielo i un llarg etcetera. 

El Cabanyal és l’olor del mar, la llum de la platja, la música de la festa, tant del mític ACTV, fins a les cornetes de la Setmana Santa Marinera, però sobretot el Cabanyal es menja. Podem llegir la seua cuina a «La Cuina del Cabanyal – Ed. Drassana – Felip Bens i Marisa Villalba – 2014», podem comprar al mercat del Cabanyal, fent una tapa a la tasca del Tio Pepe o unes anxoves a Casa Montaña… 

Realment, ahí està el Cap de França, tocant al Grau, el Canyamelar i el Cabanyal… Encara que s’ha fet conegut i popular que el nostre renàixer es diu Cabanyal. 

Hi ha el camp de l’Algirós, el camí d’Algirós, el braç de la sèquia de Mestalla, que diguem Algirós i el Districte d’Algirós. Dins del districte d’Algirós hi ha 5 barris. Hui coneguem el barri de l’Amistat.

Situem-se. El barri de l’Amistat te forma de quadrat i el marquen 4 avingudes molt conegudes: Al nord Blasco Ibanyez. Al sud Justo i Pastor, a l’est Manuel Candela i a l’oest Cardenal Benlloch.

Curiositats. Dels més de 7000 habitants que hi ha al barri de»L’Amistat» hi ha més gent major de 80 anys, que menors de 10 anys. Hui, al barri hi ha més d’un 20% de població nascuda fora de la Unió Europea.  El major nombre d’estos habitants són asiàtics, per això vegem una gran quantitat de comerços xinesos, sobretot a l’Avinguda de Cardenal Benlloch.

L’amistat és el barri on te la seu el colectiu de lesbianes, gais, transexuals i bisexuals, Lambda València. El barri on hi ha també l’homenatge al polític socialdemócrata «Olof Palme», és, a més un barri de falles i de moros i cristians, barri de parròquia cristiana i de centre cultural islàmic, de la tradicional pastisseria Galdón o del modern bar d’esports Meltdown… L’Amistat, com el seu nom indica, ens convida a estimar la diversitat. Una diversitat que algú va voler trencar sense èxit carregant-se el ninot de la falla del barri on dos xics que es besaven.

Però la diversitat de cultures de tot el món, on més es nota al barri de l’Amistat és als restaurants, forns i bars. Amb molta qualitat, sense eixir del barri pots tastar menjar de Grècia, d’Egipte, d’Irlanda, de Brasil, d’Itàlia, … I també, com diria Begoña Rodrigo i Marta Hortelano, si vols tastar el sabor de l’elegància, has d’anar a La Salita, a per un dels seus menús degustació. Alta cuina al barri de l’Amistat.

I per què es diu barri de l’Amistat? L’amistat fou una cooperativa de vivendes que al 1928 montaren els ferroviaris de la desapareguda estació d’Aragó, per a viure junts i a prop del treball. D’aquesta cooperativa només queden ara 3 casetes i alguns noms de carrer. Això dels noms te gràcia, per què, com bona part dels ferroviaris eren del nord d’Espanya, demanaren a l’Ajuntament al 1955 que, en record de la cultura dels seus pobles d’orige, dos carrers del barri portaren el nom de gent important del nord i es varen posar els noms als carrers, de Campoamor i de l’escriptora Concha Espina.

Hui a un extrem del barri de l’Amistat tenim l’anomenat «Barri de Sant Pelegrín», un conjunt de vivendes populars, i també a l’altra banda del barri hi ha un altre grup finques conegudes amb el nom de «El Corralón».

A València, hi ha molts grups de vivendes populars distribuides per tota la ciutat, construïdes, per exemple, amb motiu de la riuada del 57. Aquestes finques mantenen la identitat per damunt dels seus propis barris, a voltes amb imatges o amb música pròpia, com és el cas del Corralón o, altrament dit, la Yecla, ací,al mateix barri de contrastos, el barri de l’Amistat.

(música de Aloy: El Corralón… Calle Yecla, pisando Justo y Pastor, barrio conocido, el Corralón…)