L’Amistat

Hi ha el camp de l’Algirós, el camí d’Algirós, el braç de la sèquia de Mestalla, que diguem Algirós i el Districte d’Algirós. Dins del districte d’Algirós hi ha 5 barris. Hui coneguem el barri de l’Amistat.

Situem-se. El barri de l’Amistat te forma de quadrat i el marquen 4 avingudes molt conegudes: Al nord Blasco Ibanyez. Al sud Justo i Pastor, a l’est Manuel Candela i a l’oest Cardenal Benlloch.

Curiositats. Dels més de 7000 habitants que hi ha al barri de»L’Amistat» hi ha més gent major de 80 anys, que menors de 10 anys. Hui, al barri hi ha més d’un 20% de població nascuda fora de la Unió Europea.  El major nombre d’estos habitants són asiàtics, per això vegem una gran quantitat de comerços xinesos, sobretot a l’Avinguda de Cardenal Benlloch.

L’amistat és el barri on te la seu el colectiu de lesbianes, gais, transexuals i bisexuals, Lambda València. El barri on hi ha també l’homenatge al polític socialdemócrata «Olof Palme», és, a més un barri de falles i de moros i cristians, barri de parròquia cristiana i de centre cultural islàmic, de la tradicional pastisseria Galdón o del modern bar d’esports Meltdown… L’Amistat, com el seu nom indica, ens convida a estimar la diversitat. Una diversitat que algú va voler trencar sense èxit carregant-se el ninot de la falla del barri on dos xics que es besaven.

Però la diversitat de cultures de tot el món, on més es nota al barri de l’Amistat és als restaurants, forns i bars. Amb molta qualitat, sense eixir del barri pots tastar menjar de Grècia, d’Egipte, d’Irlanda, de Brasil, d’Itàlia, … I també, com diria Begoña Rodrigo i Marta Hortelano, si vols tastar el sabor de l’elegància, has d’anar a La Salita, a per un dels seus menús degustació. Alta cuina al barri de l’Amistat.

I per què es diu barri de l’Amistat? L’amistat fou una cooperativa de vivendes que al 1928 montaren els ferroviaris de la desapareguda estació d’Aragó, per a viure junts i a prop del treball. D’aquesta cooperativa només queden ara 3 casetes i alguns noms de carrer. Això dels noms te gràcia, per què, com bona part dels ferroviaris eren del nord d’Espanya, demanaren a l’Ajuntament al 1955 que, en record de la cultura dels seus pobles d’orige, dos carrers del barri portaren el nom de gent important del nord i es varen posar els noms als carrers, de Campoamor i de l’escriptora Concha Espina.

Hui a un extrem del barri de l’Amistat tenim l’anomenat «Barri de Sant Pelegrín», un conjunt de vivendes populars, i també a l’altra banda del barri hi ha un altre grup finques conegudes amb el nom de «El Corralón».

A València, hi ha molts grups de vivendes populars distribuides per tota la ciutat, construïdes, per exemple, amb motiu de la riuada del 57. Aquestes finques mantenen la identitat per damunt dels seus propis barris, a voltes amb imatges o amb música pròpia, com és el cas del Corralón o, altrament dit, la Yecla, ací,al mateix barri de contrastos, el barri de l’Amistat.

(música de Aloy: El Corralón… Calle Yecla, pisando Justo y Pastor, barrio conocido, el Corralón…)

La Llum

Farmàcia La luz, Bar La luz, Herbolisteria La Luz, Residencia Parque Luz, Cristalería Luz, Fruiteria La llum, Café la llum, Vivendes Espai Llum, Falla llumeners eccetera… Hui parlarem d’un barri amb una curta història, però amb molta identitat: El barri la llum.

Amb 5000 habitants i un 28% d’atur, el barri de la llum, només amb un poc més de 50 anys d’història, ha sapigut generar una identitat que sobrepasa els municipis. Per què diguem això? Per què formant part del barri de la Llum es pot ser de València o de Xirivella. Molta gent pensa que el terme municipal de València i el de Xirivella els separa la V-30, es a dir, el riu… i no és així. Xirivella també està en bona part al barri de la llum. Per exemple, Forma part de Xirivella el centre comercial Gran Túria o el camp de futbol del barri de la llum. Això vol dir que tenim dos centres per a persones majors al barri, un centre molt ben equipat a València i un altre a Xirivella, també vol dir que al barri de la Llum es fan les activitats com «cultura als barris», fomentada per l’Ajuntament de València però també es celebren les festes municipals de Xirivella, vol dir per exemple, que és un barri que te estació de Valenbisi, per a rodar per la ciutat de València i, per estar en Xirivella, també te parades de Mibisi, on pots llogar una bicicleta per anar per, Aldaia, Quart de Poblet, Alaquàs i Xirivella. És a dir, dos municipis, però un mateix barri.

Al barri de la llum és on està l’antiquíssima ermita de Sant Miquel de Soternes, diuen que impulsada pel mateix Joanot Martorell. Fins a fa 60 anys només hi havien camps de creïlles i sèquies. Però al principi dels anys 60a es varen construir les primeres finques, les famoses vivendes del barri de la llum, d’accés fàcil, que podríem dir, vivenda social i que tenen unes formes irregulars, amb jardinets interiors. Una zona residencial popular a la vora del, aleshores riu nou, plan sur, V30 . De fet, el veïnat del barri va assistir a la construcció del Plan Sur, recorden quan al principi la V-30 les víes eren de doble direcció i es pregunten, a on haurà anat a parar tantíssims camions de terra que es tragueren per a fer la nova vía del riu Túria…

El barri de la llum està també vora  l’anomenada Avinguda de Castilla, que hui és l’Avinguda del Cid. Cal recordar que va ser al desarrollisme quan l’Avinguda del Cid va passar a ser una de les víes més importants de la ciutat de València, suposava l’eixida a Madrid i l’anada a l’aeroport. Per tant el barri de la llum, apareix a una zona impulsada als anys 60a, juntament amb la Fuensanta, l’Hospital General o el Centre La Misericòridia.

Però a dia de hui, la majoria del barri és pràcticament nou, amb vivendes modernes d’uns 20 o 30 anys de vida com a molt, on viu població molt diversa. El barri manté una tradició assistencial, amb la Casa Cuna de Santa Isabel o el Centre de desenvolupament infantil i atenció temprana de l’associació síndrome de down de València. Per altra banda, resulta curiós que al barri de la llum estiga l’esglèsia de la cienciologia a València que a 2015 va cumplir 30 anys i que va rebre el reconeixement per part d’aquesta fe de «Missió Ideal».

Siga la Llum per el Santíssim Crist de la Llum o siga per La Nostra Senyora de la Llum. Siga un barri amb passareles per a creuar l’avinguda del Cid, o sense. Siga amb una falla que va arribar a tindre el casal faller dins d’un camió o siga un barri amb uns jardins que encara demanen treball i vida… Siga com siga… per molts anys barri la llum!

Malva-rosa

Al 1848, per a cuidar el jardí botànic de València va vindre un biòleg francés , Felix Robillard. Com era molt inquiet, va voler crear una empresa de perfums, per a la qual necessitava plantar geranis en abundància. Felix Robillard per a la seua empresa de perfums, va plantar a la vora del mar, una planta, la malva-rosa.

Per Malva-rosa a València entenem hui, una platja i un barri.

La platja de la Malva-rosa és la que tenia a la vora Blasco Ibáñez a sa casa, és a la que arrivava el tranvia, la platja de fa un segle, més curta que ara, és la que va vore com Pepica repartia els bocates als mariners, després va fer una caseta i la seua família ha continuat fins arribar a ser el gran restaurant que te hui València per a fer-se una paella. La platja és també la que busquen els hospitals, per a tindre prop el mar, que sempre és salut. La platja de la Malva-rosa és on estava el balneari de Les Arenes, on encara recordem antigues piscines i on hui hi ha un gran Hotel. La Malva-rosa és on es fan mascletaes sicilianes, de nit i on la festa que va fer A.C.T.V. ha deixat pas a les discoteques que hi han ara vora mar. Vora mar hi ha un passeig marítim, un recorregut, dels més estimats de la ciutat, que va ser inagurat al 1993.

La malva-rosa, està pintada per Sorolla amb quadres de platja com «trista herència», on la pintura desprén humanitat i sensillesa. La platja de la malva és llum, passeig, menjar, salut, festa, foc i mar.

Però Malvarrosa, a banda de ser una platja, també és un barri obrer de València. Ho és desde que els treballadors dels astillers, de la Unión Naval de Levante, anaren a viure allí, així com els treballadors de la indústria paperera, que vivien a les anomenades cases de la paperera, una indústria   que estava on està la Patacona, una industria, que feia una espuma extranya molt gran que arrivaba fins a la platja i amb la qual jugaven els infants.

Després de la riuada varen apareixer les casetes roses, unes vivendes per a acollir als damnificats del desastre de 1957. Entre elles trobem per exemple, la història d’Antonio, que treballava replegant ferralla i que va ser desnonat i va viure amb la seua família a una tenda de campanya.

Els principis dels anys 90a varen ser molt durs a la Malvarosa. Malva-Droga, No! Cridava el veïnat, que fins i tot organitzaven patrulles per a protegir els comerços i vivendes dels atracaments dels afectats per la droga.

El barri de la Malva-rosa és resistència. Així ho demostra l’activitat parroquial de Julio Ciges, que fa els diumentge una de les poques mises que es poden escoltar en valencià a València. També Radio Malva, amb programació pròpia, fresca i amb moltes hores de qualitat. Així ho demostren els Amics de la Malva, que guanyen batalles, com ara, contra l’amiant, que fan mercats alternatius i que reivindiquen amb passió un espai cultural i biblioteca al barri de la Malvarrosa, que junt a l’activitat de les falles, equips de fútbol, escoles, Institut Geriàtric, Hospitals i l’Institut Isabel de Villena, són les proves de que res està perdut i que queda molt per fer. Endavant Malva-rosa!

 

Beniferri

«Parle de Beniferri. No tinc altre remei.
Recorde les moreres pel crepuscle, els alfalsos.
Les illes de les canyes allí, vora la sèquia.
Les alqueries pobres. L’enterrament. Les sendes.
El sol pegant de ple en la creu. El taüt.
El llatí del rector i la remor de l’aigua
i la remor que feia la brisa en els canyars.»

Coral Romput – V. A. Estellés

També hi ha l’alqueria del Bisbe, l’esglesia de Santiago Apostol, rehabilitada, sempre visitada pel diumentge de rams, terra amb una història milenària, Beniferri, com un poblet amb 1100 persones. Poblet amb alcaldia pedània lligada amb Benimàmet però separats brutalment per la CV-30. Aillats per la pista d’Ademúz. Queda un brindis per la bona cuina, al seu millor restaurant, Tavella a Beniferri, entre els camins vells, de Llíria, d’Aragó, del carrer Empalme (que dona nom també a una parada de metro) … t ota una sèrie de carrers antics i de grans cases com si d’un poble de la serranía es tractara. Però no.

El 1998 va apareixer a Beniferri, un edifici de l’arquitecte internacionalment reconegut Norman Foster, amb molts panells solars que el fan eficient energéticament, un edifici pel qual hui ja han passat més de 2 milions de persones, que han generat un impacte económic d’un miler de milions d’euros, amb vora 3000 events. Al 1998 va apareixer a Beniferri, el Palau de Congresos de València.

I abraçant este nou capitalisme, començaren a crèixer hotels, entre ells, a Beniferri, l’Hotel Sorolla, de 4 estreles que compta amb 270 habitacions, i al costat, decenes d’empreses coexistint al «Sorolla center». I amb ells, uns carrers i jardins buits, tot com una bonica maqueta, a tamany real.

A l’any 2000, al costat del jardí anomenat de Polifilo, també apareix, a Beniferri, la urbanització Puertas de Polifilo, entre l’antiga antena de telecomunicacions de Beniferri i la subestació eléctrica, unes urbanitzacions privades amb 4 piscines.

La remor dels canyars que recordava Estellés a Beniferri, ja està tapada pels sorolls del Casino Cirsa Valencia. Desde 2010, la programació d’este centre del joc, també inclou festes, events, inclús  jornades gastronómiques, com per exemple ara, de cuina madrilenya. Però sobretot màquines, campionats de cartes i molta ruleta.

Beniferri ha despertat al nou segle amb una cultura de l’oci i del negoci totalment aliena al seu territori, només vinculat a la compra i venta del terreny. Davant d’aquest impacte brutal, les iniciatives que l’actual govern municipal ha impulsat a Beniferri com Barris per l’ Ocupació i cultura als barris, pot ser queden desfasades.

Com deia Estellés: «No tenim altre remei que seguir parlant de Beniferri».

La Raiosa

Un any després de l’accident de metro de València, el 3 de Juliol de 2007, es donaren cita les autoritats municipals al parc de l’antiga estació de Jesús per inagurar una escultura indigna i vergonyant. De fet, a la samarreta d’una familiar d’una víctima de l’accident es podia llegir: «el monolito de la muerte». L’accident de metro de València ha estat, com bé diu la periodista Laura Ballester, una lluita contra l’oblit.

El barri a on va succeir l’accident, al Districte de Jesús, és el barri de la Raiosa, que compta amb 15.500 habitants i un 22% d’atur. La Rajosa és un braç de la sèquia de Favara, segurament per que se li deia la Raiosa a la zona del Convent de Sant Vicent de la Roqueta quan va entrar del Rei Jaume.

L’estructura del barri actual està totalment marcada per l’antiga estacioneta de Jesús. A finals del segle XIX el trenet era una oportunitat per a comercialitzar els productes dels pobles valencians. Tant per a l’entrada a la ciutat dels productes que després anaven amb carro per la ronda de transits com també els que seguien amb el trenet cap al Grau. La primera iniciativa fou la de contruir una linea per a transportar el carbó de Dos Aguas i el ví de les bodegues de Toris i es va construir la linea de tren cap a l’interior fins arribar a Torrent, però l’economia va canviar en poc de temps i es va decidir apostar per la taronja i reorientaren la linea fins a Vilanova de Castelló, on el cultiu de cítrics a la Ribera era molt abundant. Este és el motiu del recorregut que te la linea 1 del metro de València, que primer va cap a l’interior i després cap al sud. Per cert, quan va apareixer el metro, l’antiga estació és va convertir un lloc per a la gent gran i una biblioteca.

Hem parlat de l’accident de metro, lligat al barri de la Raiosa i tampoc hem d’oblidar el cas Baxter que va causar víctimes mortals als pacients d’hemodialisi de l’Hospital Virgen del Consuelo, també al barri.

A la Raiosa també trobem grans històries empresarials, com la de Cesar Giorgeta, madrileny del segle XIX, que va adquirir la representació  de la patent de tintes per a escriure «Ville de Paris» i a partir d’ahí, es va instalar a València i va començar una vida empresarial independent que el portaria fins a crear Tintas Samas, fabricant durant molts anys una de les tintes per a escriure més famosa d’Espanya i creant una gran fàbrica de Tinta a l’Avinguda que porta el seu nom, Giorgeta desde 1930 i que és el límit nord del barri de la Raiosa.

A tots els barris hi ha històries magnífiques, si voleu saber més del barri de la Raiosa, parleu amb Paco Domenech, de la Falla Cooperativa San Fernando-Carretera Escrivà, que porta una vida al barri i podríem continuar parlant de la Cooperativa San Fernando, del cine Rivalta, de Tràfic, de l’escola Santo Angel de la Guarda… i moltíssimes històries que hi ha al barri de la Raiosa!

Sant Francesc

El que anem a contar ara és imposible d’imaginar. Pensem en una zona pobra, amb convent i una baixada, dita de Sant Francesc, al costat d’unes casetes molt humils, el barri de pescadors, i més endavant, voríem a les dones cigarreres, unes cases per a la lactància, al costat d’un convent a Santa Catalina de Siena i una escola de Sant Vicent per a xiquets orfes. Per l’altra banda, un dels primers hospitals per a malalts mentals que fou també el lloc on començà a vores al poble valencià pregant a la Mare de Deu. Rodejant, el convent de Sant Agustí, el portal dels inocents, el portal de Sant Vicent, el portal de Russafa, i tots units per la muralla… Prou! Posseu-se el cinturó que aneu a vore la revolució i la gentrificació més bèstia que ha vist la ciutat de València, tot, al barri de Sant Francesc.

Com hem arribat a tindre hui un barri de Sant Francesc tant diferent, amb la plaça de l’Ajuntament, el carrer Colon, els edificis dels bancs, les tendes de les multinacionals…?

El canvi començà quan la Junta Revolucionària va ocupar el convent de Sant Francesc al 1835 i el va dedicar a guardar cavalls fins a que es va derribar el 1891. Per tant, va quedar un enorme solar en una zona privilegiada de la ciutat. Per què era privilegiada? Per que al 1852 es va inagurar la primera estació del Nord de trens, que no és la que coneguem hui, era una que arrivaba fins a on està l’edifici de la telefònica a l’actual plaça de l’Ajuntament. Per tant, un solar gegant, al costat d’un barri de casetes molt antigues just on arrivava el tren. El tren va entrar amb el capitalisme a la ciutat. Va començar a projectar-se, sobretot a mans de Goerlich, els edificis per als bancs, per a correus, l’Ateneu Mercantil, els teatres (el principal, el bataclan, l’eslava, el lírico…) i per suposat el monumental edifici de l’Ajuntament de València. Per cert, va resistir un poc l’antic edifici de la Fonda Espanya i es va derrivar al franquisme i eixe és el motiu pel qual vegem un horrible edifici gris al cantó del carrer de les barques, que trenca l’estética de la plaça.

La València espectacular de principis del segle XX, es començava ja a conèixer com la ciutat de les flors i per a consolidar-ho, el 14 de Gener de 1906, molts xiquets i xiquetes vares ser convidats a plantar a la plaça 400 rosals i des d’ahí, la plaça ha estat vinculada a la venta de les flors.

La plaça de l’antic Convent de Sant Francesc ha sigut capitalisme i revolució. La lluita ha arribat al nom de la plaça que s’ha dit de Isabel La Católica, de la llibertat, d’Emilio Castelar, del Caudillo, del País Valencià, que quasi es va dir del 15M i que ara es diu de l’Ajuntament. Es a dir, un barri que ha vist les revoltes populars del segle XIX, les del segle XX y les del segle XXI, com la Primavera Valenciana.

El barri de Sant Francesc és el barri on va nàixer i te l’institut al seu nom l’humanista valencià més important, Lluís Vives i és el barri on es va editar la segona part del Quijote.

(Mascleta: Senyor pirotècnic)

Hui,  Sant Francesc és un barri amb 5000 habitants i un 15% d’atur. Que serà del barri en un futur?

Pot ser es facen més carrils bici, més Festivals a la plaça per al comerç de proximitat o per la igualtat de génere, pot ser continuarà el balcó de l’Ajuntament obert, pot ser l’edifici d’Hisenda es derruirà o pot ser l’edifici de correus serà el nou museu faller, pot ser es cree, fins i tot, l’associació de Veïns i Veïnes del barri de Sant Fracesc. Siga el que siga, este barri està condemnat a que tot el que li passe no deixe indiferent a ningú.

 

Orriols

Un barri de València que quan era poble va tindre més de 20 alcaldes, on podem trobar un gran cementeri Romà, es a dir, una necrópolis, on hi ha un Monestir, que va ser una presó gegant i després s’ha convertit en la Biblioteca valenciana més gran de totes, sí, hui parlem del barri d’Orriols on, per cert, NO està l’Estadi del Llevant. Districte de Rascanya, 46019, València.

Qui ha fet el barri d’Orriols?

Bé, una alqueria que al segle XV va pertanyer a Pere d’Oriol, va deixar el senyoriu d’Oriols i per deformació va començar a dir-se Orriols.

Durant molts segles han habitat el casc antic d’Orriols algunes famílies, debotes de l’hermita de San Jeroni, que encara es pot vore i fan la festa de la Primavera per a ensenyar la història del barri el 6 de Maig. També, posteriorment varen anar a viure al barri les famílies dels presoners, en els temps de quan el Monestir de Sant Miquel dels Reis fou una pressó. També el barri el fan els antics alumnes dels Salesians, fent el 1928 una cooperativa de vivendes, cada una d’un color, que plenen de llum el carrer San Juan Bosco.

Hi ha un punt molt important al barri quan un exjugador del València i expresident del Real Mallorca,  José Barona Alcalà va construir a Orriols moltes vivendes barates, que s’han quedat el seu nom, Barona. Vivendes per les quals es va començar a parlar d’aluminosi i de pobresa.

I color als murals, participació als carrers i moltes històries narrades, gràcies a Orriols Convive o Valencia Acoge,  organitzacions que treballen amb població migrant, que al barri és d’un 30%, encara que hi ha associacions que diuen que la xifra és prou superior, a l’igual que la població del barri, que segons el cens hui és de 16.000 persones i un 40% d’atur.

Tanta xenofobia fomentada pels veritables grups ultres que a Orriols no volíen fer caritat amb extrangers al 2014, diguent que eren el perill. Va i resulta que per exemple, no eren inmigrants els components de «La Manada d’Orriols», tres condemnats recentment per violar repetidament a una xica .

Diguem que una de les grans ventatges d’Orriols és que podem trobar molts sabors diferents, només entrant en casa Ezequiel vorem l’establiment amb més diversitat de llegums de tota la ciutat, a més, carnisseries àrabs, freiduries, menjar americà, menjar de l’India… Alguns d’ells els podem vore al curtmetratge: «Orriols, perisianas de vida».

Tenim un barri que diu a la ciutat que encara queda molt per sembrar i per gaudir. Endavant Orriols!

Petxina

Juny de 1928. Una excavació al Riu Túria, i de sobte, apareix una escultura extranya i molt gran, una pedra amb forma de Petxina. Aquesta Petxina dona nom hui a un centre esportiu, un passeig i tambè a un barri, del que parlarem hui, el barri de la Petxina, que per cert, no és exàctament on es troba la pedra. On està el barri de la Petxina?

De l’antic camí de Torrent, fins a al riu, es a dir, hui, de l’Avinguda Àngel Guimerà fins a les pistes d’atletisme del parc del Túria. De l’antic camí dels Transits, fins a la Gran Via del Socorro, es a dir, hui de l’Avinguda Pérez Galdós, fins a la Gran Vía Fernando el Católico. Ací està el barri amb forma de rectangle, de la Petxina, amb 15.000 persones i un 25% d’atur. Formant part del districte d’Extramurs, el Districte 008. La Petxina és el barri on es demana el soterrament del túnel de Pérez Galdós, és allá on va desapareixer el convent del Socorro i és on està la nostra arquitectura racionalista amb la Cooperativa Santa María Micaela. 

Parlem del barri de la Petxina, parlem de l’antic escorxador, un recinte tenebrós vora riu i que ara és lluminós i vital, per què l’únic que es mata al “matadero” de València són les peces dels escacs. Parlem del Complex esportiu de la Petxina, amb la Federació Valenciana d’escacs. Com que a València ja hem transformat l’història dels escacs alguna vegada, fa poc Gustavo Martínez ha creat ací un nou esport, l’escacs móvil, el “xecball”. Un escacs sobretot per a infants que combina els esports de pilota amb el joc de taula més important del món.

La Women Tech Makers de València, s’ha celebrat a la Petxina, impulsada per dos italianes interesades en barrejar feminisme, tecnología i empresa, Roberta i Sílvia. Unes cracks que s’extranyen de per què a València montem actes i després, no participem tant com la gent que convidem de fora.

La Petxina és el barri on Vicente Barreira va saber transformar la fàbrica de cepillos en una escola d’art oberta el mateix any 57 de la riuada i que hui és una escola de disseny adaptada a la creativitat dels nostres díes.

La Petxina, recorda que forma part d’Extramurs, i per tant participa al Festival Urbà 008 i amb molta festa per què? Per què a La Petxina està el carrer Juan Llorenç, un carrer associat a la nit valenciana, un entorn on trobem llocs com el Magazine, Cayo Largo, La Edad de Oro, Pub Chocolate, una cosa rara bistro musical o el Loco. Per a festes, les de les falles del barri que este any fan anys, Palleter 50, San José-Terol 60 i Arrancapins 110. Es a dir, Música, festa i menjar. Sobretot menjar. Al barri de la Petxina es menja genial. La venganza de Malinche, pan comido, la Taula de Paula, Hippo, Easo Berri, Indian Garden, el forn Raimundo… i sobretot i per damunt de tot, les conegudísimes truites de creïlles del bar Alhambra. 

Malilla

A Malilla, quí vacil·la, pilla.  De l’arribada del Rei Jaume, que es va trobar un espai anomenat Malila, fins a la primera meitat del segle XX a Malilla, només hi havia Horta: Alqueries, Barraques, les Escoles de Malilla, tot vora el camí vell. Amb el Pla General de 1946 i amb el Pla Sur de 1957 va començar una vacil·lada urbanística. En menys de 70 anys hem passat a Malilla d’un paissatge d’horta, amb les 4 carreres que donen nom al districte, a un barri de 22.000 persones i un 27% d’atur, estructurat amb carrers rectes on l’únic irregular que recorda les antigues víes són les alqueríes que queden com la de Vilata o la barraca de Vicentet i Rafalet. No creagau que la vacil·lada urbanística a Malilla ha acabat. En aquest curs, Acciona ha comprat 2000 metres, és un exemple de les posicions que prenen Libra, Habitat, Urbem… per més de 45.000 metres quadrats de sol privat a Malilla. I la vacil·lada de construir ara vivendes unifamiliars en mig del barri, a més de la vacil·lada de tindre per començar encara una de les futures avingudes més grans de València, la Federico García Lorca. i solars, molts solars. Per això està l’Associació De Veïns i Veïnes de Malilla, que són insistents i molt dignes per a que ningú els vacil·le.

Però qui ha vacil·lat al veïnat de Malilla ha estat el retard del promés i necessari nou Centre de Salut. Lentitud, confussió i entrebancs per a una demanda tan necessària. Esperem que el promés i ja en marxa Camp de Fútbol Nou per al Malilla no tarde tant.

Recordeu, A Malilla, quí vacil·la, pilla. Cal afegir la vacil·lada que suposa que el veïnat de Malilla li toque anar a l’Hospital Peset, per què el mapa sanitari encara no està refet i no puga anar a la Nova Fe. Per cert, parlem de Malilla i de Fe…

Fé a la Parròquia a la Verge de Montserrat, Santa Cecilia, de Crist Sacerdot, a la Mesquita Averroes, al Centre Cristià evangèlic o a l’esglèsia Adventísta del sèptim día, totes a Malilla. 

I una fe, més terrenal, també en l’alumnat de l’Institut de Malilla, que ha desenvolupat una tecnologia per a poder detectar i acabar amb les lletres masclistes a la música per internet. I també una nova Fé a Malilla, en aquest cas a les 90 noves parceles d’Horts Urbans que van a dinamitzar el barri al, fa no res, estrenat parc sur. Una nova fé, ara pareix que sí, al Parc Central i amb el promés centre cultural. Una nova Fé amb la Societat Musical barri de Malilla, amb Cor, orquestra, escola de música… on la seua banda va aconseguir un primer premi al Certàmen Provincial de bandes de 2017 amb Stonage, magnífica obra encarregada per a l’ocasió a la jove compositora Sara Galiana. 

I una nova fé, amb el Club Deportivo Malilla 

per les seues magnifiques iniciatives per la convivència com els esmorçars o els aplaudiments als arbitres i sobretot per la iniciativa solidària amb dos escoles de Bamako, a l’Àfrica, que juguen amb el material que s’envia des de Malilla. I en agraïment aquestes paraules. 

Albors

Mónaco, principis dels anys 60a. Estem al vaixell de luxe de Sam Spiegel, productor de pel·lícules com el Puente sobre el rio Kwai o Lawrence d’Arabia. Al mateix vaixell trobem a Jose Antonio García, un valencià que va renunciar a estar prop de les estrelles del cinema pel seu amor a Antonia. Va tornar a València per a cassar-se amb ella i varen començar “Pinturas Jose Antonio Garcia”. En l’actualitat el seu fill, Antonio porta aquesta gran empresa del barri del que parlarem hui: El barri d’Albors. Albors era una senda antiga de la qual només queda el carrer Víctor Moya, el barri d’Albors el coneixeràs segur per què és un quadrat format per l’Avinguda del Port, Cardenal Benlloch, Just i Pastor i Manuel Candela. El mateix Doctor Manuel Candela a finals del Segle XIX va fundar l’Institut Ginecológic, que poc després seria de les Germanes de Santa Ana i que ara és l’Hospital Casa de la Salut. A més, el barri conté, l’antic i nou i fantàstic mercat d’Algirós. Al costat del Mercat trobem el Centre Cultural d’Algirós que ha estat impulsat en agraiment al barri pel mateix Jose Antonio Garcia.  Però recordem que ni el barri ni el districte és Algirós. Una confusió molt típica. Estem al Districte de Camins al Grau, barri d’Albors.

«Fue mi profesor de primero de Físicas, en la Universidad, quien tras suspender su examen, me dijo por primera vez que era disléxica. Por delante todavía me quedaba una carrera de ciencias, un doctorado de ciencias y toda una vida dedicada a las ciencias ¿Por qué? Por que me apasionan, aunque ello conlleve una gran dificultad añadida en mi caso.» Aquestes paraules són de Raquel Ibáñez Peral. Impulsora de l’Escola de la Ciència al barri d’Albors. És una escola pionera per a apasionar en la ciència vanguardista als més menuts. Però tambè sense eixir del barri trobem la Sala Carolina, amb teatre per a grans i xiquets, o la genial i creativa acadèmia d’art “Artífex” i l’Associació Valenciana de Musicoteràpia i tambè a Albors, junt al mercat, com no, el València Club de Cocina, on podem aprendre a cuinar amb qualitat en un ambient molt agradable. El barri d’Albors compta amb la presència del gran hotel Silken, tot decorat per Mariscal. És Albors, per tant, un barri molt creatiu.

«Había disfrutado callejeando por Alejandría, Buenos Aires, Dublín, La Habana, París o San Petersburgo, de la mano de Durrell, Borges, Carpentier, Proust y Dostoievski». Pero gracias a una pregunta de su nieta, sabía algo más de su calle en Valencia, Actor Llorens, cuyas aceras habían sido ampliadas en 1993 por una exitosa iniciativa vecinal. Ahora andaba rumiando propuestas para la reposición de árboles en los 24 alcorques vacíos por el embate de los coches.» Aquestes paraules són de Gustavo Vivas, un colombià-valencià, amb voluntat de dignificar tant els espais del seu orige, com els de destí. El barri d’Albors és de sempre hospitalari i va estar ja habitat per molts treballadors de la desapareguda estació d’Aragó. Hui Albors, és un barri amb 8.600 habitants i un 33% d’atur.   

Antonio García, Raquel Ibáñez i Gustavo Vivas s’han unit per a fundar fa molt poc, la que esperem siga molt exitosa, Associació de Veïns i Veïnes d’Albors. Aquesta novísima Associació te un repte important, cuidar la rehabilitació per a l’ús del barri de l’antic Xalet del carrer aben-al-abbar, un xalet ara en runes, que va ser testimoni de l’última reunió del Govern de la República d’España a València i que li espera un futur magnífic. Moltíssima sort a l’Associació i al barri d’Albors!