La Carrasca

A les afores de la ciutat de València està el barri de la Carrasca, que és, encara que parega màgia, un barri que ha canviat la vida a centenars de milers de persones. Res per ací, res per allà, senyores i senyors, amb tots vostés, el barri màgic de La Carrasca. 

Anem a fer junts un viatge en el temps. Imaginem un passeig per aquesta zona de l’horta fa un segle. Estem al nord de la ciutat de València, quasi tocant Alboraia. Travessem el camí de Farinós, ens trobem amb el camí, la sèquia, el molí i l’ermita de Vera, seguim el nostre camí cap al sud i ens podríem trobar com es roda una de les primeres películes a València anomenada “Huerta Valenciana” on un home i una dona festejen al costat de la Font de l’Amor, quina casualitat. Trobaríem les sendes i segurament també la Carrasca al costat de la qual hi hauría una parada del trenet. A prop estaria el cementeri del Cabanyal i algunes barraques entre la ciutat i el mar. Poc més.

Tornem al present. Per què és un barri que canvia la vida a tanta gent? Situem-se a l’antic camí d’Albalat de Tarongers. Al barri de la Carrasca. Que vegem a dia de hui? A una banda del camí tenim, la Universitat Politécnica de València i a l’altra banda el Campus de Ciencies Socials de la Universitat de València. Dos grans motors de futur de la nostra ciutat, dos universitats separades per una via del tranvia, per pocs metres, situades l’una front a l’altra, amb dos cultures i històries diferents, però les dues valorades com dos de les millors Universitats d’Espanya.

La Universitat de València – Estudi General, que compta amb més de 500 anys d’Història, va desplegar des del 1995 un campus urbà per a acollir la Facultat d’Economía, Dret, Sociologia i Antropología, que va ser conegut com “Campus de Tarongers” i ja el dia de la seua posada en funcionament, va acollir a vora 20.000 estudiants, es a dir, 5 voltes més població que tot el barri de la Carrasca. Per si fora poc, uns anys després també, aquest Campus va acollir els actuals graus de Magisteri. Aquest Campus és i ha estat un referent en nombroses lluites socials, com la igualtat de Génere. Al parc que separa els edificis de Dret, dels de Magisteri, hi ha una escultura d’Andreu Alfaro, que com ell mateix va dir, “és una gran satisfacció que la Universitat de València s’adelante a la resta i trie com a símbol del Campus de Tarongers una de les grans fites de la nostra época: el creixent protagonisme de les dones”. I tant és així, que no només amb l’escultura, aquest any 2018 hem pogut assistir a l’exposició “Tres Voltes Rebel” de Ame Soler, al primer Congrés “Dones i Universitat, sense xifres” i no només a la vanguarda social en feminisme, sinó en l’ética i l’economia a la Setmana dedicada a l’ètica en les decisions de deslocalització empresarial, o a les recents jornades de “Cannabis des d’un enfoc integral”. Pot ser ara les festes si que quedaran fora del Campus, per la valla que delimitarà la seua entrada i que costarà al voltant de 5 millons d’euros. Esperem, que cap tema conflictiu continue sense estar vetat a una facultat de Ciències Socials on, per exemple la Facultat d’Economia ja compta amb més de 50 anys d’història i on els carrers principals estan dedicats als mestres d’aquesta Universitat que van perdre la vida a mans de la banda terrorista ETA, com foren Ernest Lluch, Manuel Broseta i Francisco Tomás i Valiente.

Però ara anem cap al semàfor i creuem l’Avinguda, estem a la Universitat Politécnica de València. Ja vegem a la porta el gran bou d’osborne, no per que per allà passara cap carretera, sinó pel gran símbol publicitari que va ser, com una lliçò primera per als estudiants de Márketing. Ens anem a trobar també amb la Facultat de Belles Arts, que provablement deuria de pertanyer a la Universitat de València i no a la Politécnica, quede ahí este debat i més endavant les pistes esportives i la casa de l’alumne… Vegem una Universitat gran, amb edificis amb noms extranys d’on ixen titulars de prensa sorprenents com el recent: “Un nou videojoc per a la diabetes”, “El hormigon celular más ecológico del mundo sale de la UPV” o “Un equipo de la politécnica de Valencia en Boston gana la mayor competición universitaria de biología sintética del mundo con una impresora de bacterias” i així podríem continuar amb exemples infinits sobre arquitectura, alimentació, nanotecnologíes… Més enllà d’aquests titulars, més enllà de tindre un carrer dedicat a Jose Antonio Marina i un altre a Pedro Duque o de tindre una de les televisions universitàries més divertides amb programes com foren Zip Zip Poli o Antena Paranoica, la veritat és que la UPV és un referent d’on han eixit més de 116.000 publicacions científiques, més de 6000 tesis doctorals, 7 Premis Jaume Primer inclús 1 premi Princep d’Astúries. Tot aixó per la unió de les escoles d’Enginyers Agrónoms, industrials, camins i ports i Arquitectura, ara fa just 50 anys. I que siguen molts més anys, al barri de la Carrasca. 

Arrancapins

Arrancapins són massa coses. Aném rápid, que segur que no tindrem temps de contar-les totes. Parlem d’Arrancapins, un barri del Districte d’Extramurs, el 46008 de València, que compta amb més de 22.000 persones. Un barri més conegut per ser el de la Finca Roja, que per ser la zona per on passava el camí d’arrancapins, que anava pel carrer de Pintor Vila Prades, per això hi ha confussió amb la Falla d’Arrancapins, que està al barri de la Petxina. La finca Roja dona moltíssima identitat a un barri, una finca que fa 85 anys que va completar Eduardo Viedma per a fer vivendes higièniques, dignes i funcionals per a la classe mitjana baixa dels anys trenta, inspirades als barris obrers d’Amsterdam i de Viena i que dona dignitat a la nova població que arribava a viure a la ciutat. Aquest edifici de 8 torres es va protegir a la guerra civil amb una sirena que cridava al refugi, situada a una vivenda de Pintor Segrelles. Per tot això i més, la finca roja és la dignitat feta vivenda, o si vols, castell. Parlem del barri d’Arrancapins, però supose que el coneixes més per ser el barri d’Abastos, o del mercat d’Abastos). L’alcalde Baró de Carcer va insistir i només finalitzar la guerra civil, aquest mercat fet, com no, per l’arquitecte Goerlich, va començar a prendre forma, tardant 9 anys a construir-se. Abastos, possiblement on hi havien uns cuartells, va estar el mercat primari de València, de l’any 1948 al 81, mantenint la tradició de la tira de contar i substituit per l’actual Mercavalència. Abastos és ara un gimnàs, una biblioteca, un institut, una comisaria… Tant Abastos com la Finca Roja están al barri d’Arrancapins i també l’estació de l’AVE, Joaquín Sorolla, una estació on ara també està l’oficina del Comissionat per al Corredor Mediterrani del Govern d’Espanya, encapçalada pel valencià Josep Vicent Boira que coordina les obres d’aquest gran somni, ja més que centenari de l’arc mediterrani. A Arrancapins, ara és l’estació de l’AVE, però abans era l’estació de mercaderies, ara és l’armeria i las Salas X del carrer Cuenca amb Pérez Galdós però als anys trenta estava ahí el gran Instituto Municipal de Oncología. Abans, com deia Estellés, “aquell pas a nivell del camí de Madrid, on hi havia uns solars de blocs de pedra i l’herba”, ara hi ha l’escultura dels rellotges en record de les víctimes de l’accident de metro de 2006.

Això són els monuments d’Arrancapins.

Però el que de veritat importa a la vida són les experiències. Per això deixeu-vos emportar, a la vostra memòria per alguns d’aquests noms d’Arrancapins: el Fata Morgana, La Roxy, Cormoran o Salomé, Sala Ultramar, La llimera, el Orson, el Aceite de Mesa, El Vilaplana, La Toscana, el Hawaika, el videoclub Teles, el George best, l’espai blanc, el Cracovia, el Bola, el Iranzo, el Mey Mey, el Cruz Blanca, Augusto Salvi, Spaccta Napoli, el Nori Ikazaya, el Dulce de Leche, La Caverna, el Egunón, el Camiri, La Suprema, el Vani, La Mora, el Amarillo i les braves de “Casa Cesáreo”. Això, i molt més, és Arrancapins.

BENIMÀMET

Zygmung Baumann va morir al 2017 i va deixar escrit un llibre que s’ha publicat després de que ell morira.

El gran pensador, es va passar gran part de la seua vida explicant el món amb una metàfora: Líquid. El món que vivím es fa líquid… No te res a vore amb el canvi climàtic. Vol dir que tot te menys solidessa que en el passat, és menys consistent: Per exemple l’amor, l’art, el treball, el poder, la vida en definitiva, vivim segons Bauman en l’època líquida. Bé. L’últim llibre de Bauman, el que va deixar escrit i que s’ha publicat després de la seua mort es diu: Retropia, res de líquid, es diu retropia. Que voldrà dir?

Anem a suposar que tot aixó és per a parlar d’un barri… o un poble de València, suposem que tot això és una excusa per a parlar de Benimàmet.

Dins de Benimàmet està, la Fira de Mostres València. Un terreny de 200.000 metres quadrats que als anys seixanta va ser adquirit per 10 milions de pesetes, es a dir, al canvi d’ara, uns 60.000 euros. La Fira de Mostres és la més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. Va començar al 1917 i a dia de hui a les seues instalacions ve gent de tot el món, fins a Benimàmet, a exposicions sobre motor, ceràmica, cómic, cuina i un llarguísim etcetera. Recorda que l’ampliació de la fira està també baix sospita de corrupció. Tot ben gran, només diré que ara, a la Fira de Mostres de València cap tot Benimàmet i 10.000 persones més. Tot ben gran.

Al costat, també a Benimàmet, tenim el Velódrom Lluís Puig, fruit d’un gran somni, del propi ciclista valencià nascut en la Ribera, que va treballar per a que València acollira el mundial de ciclisme i un any abans de vore l’obra acabada, Lluís Puig va morir. Al velódrom que porta el seu nom, s’han fet mundials d’atletisme, de natació i, clar està, de ciclisme. Hui València te, per a esport i concerts, un gran Velódrom, tot ben gran.

I si fora poc, per l’altra banda, una gran carretera, la CV-30, que separa dràsticament Benimàmet de Beniferri. Una gran ferida urbanística que tanca la circumvalació a València. De Benimàmet és l’arquitecte Santiago Calatrava… Tot ben gran… i com diria Bauman, líquid. 

Però Benimàmet davant de tot açò tan gran, s’ha refugiat, s’ha trobat en allò xicotet. Per exemple, en una reproducció a escala, en miniatura del Benimàmet de fa 40 anys que va fer el veï Andrés García. Benimàmet està a les xicotetes associacions com la de comerciants, com la seua Associació de Veïns o com en la recent apareguda Acció Jove, que han conseguit un xicotet espai per a fer cineforums, exposicions, com la recent mostra d’indumentària valenciana antiga o clubs de lectura entre la gent jove, es diu, espai obert. La via del trenet, una vegada soterrat el metro, està reconvertida ara en un parc lineal que ja no separa Vies de dalt i Vies de Baix. Benimàmet, compta amb una banda de música antiga i no molt gran, però que encara es manté: la Societat Instructiva de l’Obrer Agrícola i Musical de Benimàmet. 

El refugi de Benimàmet està en els detalls, en els pintors i pintores, en les seues festes de Sant Vicent, als seus carrers de plantes baixes. En reclamar més jardins i menys infraestructures. Pot ser, el refugi de Benimàmet és deixar de ser barri i tornar a ser poble, encara que recentment, la fórmula per a dir-li siga, l’aconseguida a aquest Novembre: “Benimàmet, Entitat Local Menor”. Tot açò naix d’un moviment dit: Benimàmet Poble, que va començar al 2001 i que reclama la independència de  València.

Per tot això, Benimàmet és l’exemple de la retropía que deia el pensador Zigmun Baumann, de que allò bonic, a voltes està en tornar a les arrels, encara que siga com un refugi, front a la vida líquida i fugaç. Pot ser Baumann, quan va passar de parlar de la societat líquida per a deixar un llibre sobre la retropía, en el fons, el que volía era deixar de reflexionar sobre els velódroms gegants, sobre la Fira de Mostres de València o sobre Calatrava, i pensar més sobre Benimàmet.

Camí Real

És important la identitat d’un barri? Les identitats fortes utilitzen el verb «ser»: Diguem sóc de València, sóc de Benimaclet o sóc de Campanar, però hi ha altres identitats que són barrejes, més difuses, més marginals… Pot ser en aquestos casos acabem diguent, jo sóc de barri. I punt. Així és el barri del que parlem hui, un barri que no és ni La Torre, ni Sant Marcel·lí, ni Sant Isidre, hui parlem d’un barri del sud, amb gent de barri, al districte de Jesús, hui parlem del barri de Camí Real.

Camí Real és un barri fet a pedaços, composat de minibarris, juntats en un una barreja extranya, allò que diríem: Terra de ningú.

Hi ha diverses Associacions de Veïns com la de Sant Vicent, la de Camí Real (que està fora del barri) o la de Sant Marcel·lí, que d’una forma tangencial denúncien la ultradegradació del barri de camí real, parlem de carrers pràcticament sense asfaltar, que acaven en la vía del tren, amb finques de principis de segle, destroçades, sense pràcticament res, només deixalles. Parlem de tot el que és la vora est del carrer Sant Vicent. Un dels llocs més rebentats de la ciutat de València. 

Sí, per ací passava, encara que parega mentira, el Camí Real, ei! no Reial, és a dir, no un camí dels Reis, sinó com diu Alcover Moll, un camí que posa en comunicació les poblacions principals. En este cas, València i Madrid, passant per Almansa, aprofitant la Vía Augusta. 

Camí Real te dos ferides urbanístiques molt grans. La primera és la V-30, el Plan Sur, es a dir, el riu nou que el separa del barri de La Torre. I per l’altra banda la vía del tren, ara de l’Ave soterrat, gràcies a la lluita veïnal, però que ha generat un desert de terra abandonada, propietat d’ADIF, que dona molts problemes quan fa vent o quan plou i que fa que siga una aventura costosa creuar per anar a Sant Marcel·lí. 

Avisem que dins dels límits del barri de Camí Real també està el parc de la Rambleta i el cementeri Municipal de València. Però parlarem en un altra ocasió, per que en este cas literalment és l’altre barri.

Camí Real te uns grans protagonistes, que són els 3 centres educatius: , l’Institut Joanot Martorell i el Centre d’Educació Especial professor Sebastian Burgos i sobretot un dels centres de Formació Professional més importants de València: La ciutat de l’aprenent, amb formació en Fusta, electricitat, automoció, sanitat, Hosteleria, arts gràfiques i un llarg etcetera. De fet, un dels problemes afegits que hi ha al barri és la sobrepoblació i l’aparcament que hi ha durant els dies laborables, donat l’alta massificació dels dos centres educatius.

Recordeu el que hem dit al principi, Camí Real és un barri fet de minibarris, bé, de l’any 1978 són els edificis Europa, unes VPO molt dignes, amb pati interior i comerços i a l’altra banda de la carretera tenim un altre model de vida, més aïllat, amb gimnàs i piscina privada, amb unes altes hipoteques d’unes vivendes de cara a l’autopista. Parlem «complexe residencial de Valturia». Contradiccions, mancances i orgull. Tot això és un mateix barri, el barri de Camí Real.

LA VALÈNCIA FEMINISTA

L’única escultura dedicada al Feminisme a la ciutat de València, està a la plaça d’Enrique Granados, a Patraix. La «Libreria de Mujeres», estava entre la Plaça de Cánovas i el Mercat de Colón. Al carrer Nàquera tenim la Biblioteca de la Dona. Hui hi ha a Benimaclet la llibreria la Rossa, de llibres en femení.  Fa 30 anys va apareixer, assembleàriament, a València, la Casa de la Dona, que el 19 de Maig de 2018 va organitzar la primera Fira Feminista, a València, celebrada a la plaça del Carme. Hui, fem la TracaDeBarris parlant de la València feminista.

El diumenge 24 de juliol de 1955, es va celebrar una correguda de bous a València. A la graderia, hi havia una dona de 47 anys, era mundialment coneguda perquè havia publicat sis anys abans un assaig fonamental per al feminisme, «El segon sexe». La dona era Simone de Beauvoir.

Al carrer Tapineria, situat al barri del Carmen, hi havia un pis on residia l’Associació de Dones Universitàries de València, que va sorgir 1975. La seua ubicació, en un edifici alt, rodejat de solars, convidava a contemplar-ho com si fos un símbol de resistència. De fet, una estudiant i professora d’economia, autora de l’estudi històric sobre la Banca Valenciana, fou la primera alcaldessa de la ciutat de València, Clementina Ródenas. Hui la Universitat de València te més alumnes dones que homes, però als llocs més destacats encara hi ha més homes que dones. Per això el feminisme universitari continua actiu amb moviments com «Dones científiques». El 6 de Març de 2018, Mavi Mestre es convertia en la primera Rectora de la Universitat de València, més de 500 anys d’història de la Universitat i per primera vegada, el lloc més alt, l’ocupa una dona. 

L’urbanisme pot ser feminista. Projectes com «Genera Barri» va convocar al 2017 les primeres passejades als barris amb perspectiva de génere. Visibilitzar és una peça clau del feminisme, de fet «Caminart» ha convocat passejades per el centre de València, per a conèixer els llocs on les dones més importants de la ciutat han anat trencant barreres al llarg dels segles. Per aquest motiu, a Gener de 2016, el Consell de la Dona i per la Igualtat de l’Ajuntament de València, amb la Presidència de la primera Regidora d’Igualtat Isabel Lozano i amb el consens del Govern de la Nau, van decidir canviar el nom a 36 carrers de la Ciutat de València per a que portaren el nom de dones, com Jerónima Galés, Matilde Salvador o Margarida Borràs. Ara el Consell de la Dona treballa per a que les Falles puguen ser també un àmbit d’igualtat. 

La lluita contra el masclisme ha tingut moltes formes a la nostra ciutat. A finals de la década dels 70a va haver una tancada de dones a l’Ajuntament de València per a reclamar la creació de la Llei de l’Abortament. Poc després, l’associacionisme feminista a València va cristalitzar a l’any 1978, amb la celebració de les primeres Jornades Feministes de València. Durant aquest 2018 no han parat les manifestacions, tant de rebuig cada dia que es produeix un assassinat masclista, cada dimecres primer de més a la plaça de l’Ajuntament i sobretot la macromanifestació que va donar la volta al primer anell de València, el 8 de Març. Però la lluita per la dignitat de la dona està en un punt molt feble. De fet la Comunitat Valenciana és la segona amb el major ràtio per violència de génere d’Espanya. A Juny de 2018 es va presentar l’informe per barris de Violència de Génere on destacavem els districtes amb major incidència, els Poblats Marítims, Olivereta i Rascanya.  

Tant de bó el feminisme siga, algun dia, Patrimoni Inmaterial de la Humanitat.

Traca inspirada i dedicada a la memòria de Carmen Alborch Bataller. 

Penya-Roja

Estem al districte de Camins al Grau, a un barri al marge nord del Riu Túria, a meitat camí entre la ciutat i el mar. Aquesta zona era la partida de l’horta de Penya Roja. Per això mateix hi ha una xicoteta hermita des del segle XIX que es diu Penya Roja, que hui està dins de l’escola Ave Maria. Imaginem la zona: el riu Túria ja abandona la ciutat antiga i va cap al mar, unes terres per a les indústries, com la fàbrica de paper layana, que aprofitaven aquest espai, pràcticament deshabitat durant molts segles, només amb les cases humils del carrer Asturies, just quan es començava a dibuixar el carrer d’Eduard Boscà, en l’inici del que fou el semàfor d’Europa… Un lloc que va ser testimoni de les primeres fotografíes que es feren a València…

Tot era relativament normal en aquest barri. Però anem directament al 1990… una escultura infantil gegant va apareixer al jardí del Túria. Fou treballada per alguns polítics avispats. Colocant aquest monument per a jugar els infants, es varen adelantar sense voler, al que és el símbol de sobredimensió, de grandària i d’enormitat que va continuar premonitòriament al barri: El Gulliver. I a partir d’ahí va vindre al barri una transformació absoluta:

Alguns li han dit globalització, altres neoliberalisme o simplement “Es el mercado amigo”…

A Penya Roja hui pràcticament no hi han edificis normals o cases, sinó Torres. De fet la Torre de França és el segon edifici més alt de València amb 33 pisos i només dos metres menor que l’Hotel Hilton, que està a l’Avinguda de les Corts Valencianes. Estes podríen ser els dos grans simbols del final del mileni. Dos grans torres, enormes, rodejades d’altres torres i megaedificis.

A Penya Roja hi ha Franquícies per totes bandes… i també hi ha gastroclubs, cerealHouses, centros de entrenamiento personal, centres d’implantologia dental, hamburgueses gourmet, headquarters, surf stages, spas, Love Coachers i centres de “Integral Security”. 

Però sobretot a Penya Roja hi ha restaurants i hotels, el Barceló, el A.C., el Rei Don Jaime… i també molt bons restaurants, començant per l’arroceria Boscà 29, el restaurant la Mar, el racó del senyoret o la pequeña pulpería. Al barri de Penya Roja, també va arribar la crisi, deixant alguns baixos buits, i també l’escola 103 en barracons i ara en construcció, recordant que encara queden institucions públiques al barri com el laboratori municipal, el Poliesportiu Samaranch, hereu d’una fàbrica química o el Conservatori José Iturbi…

Pot ser tingues raó si penses que tot allò és el “no-barri”.  Pot ser conegues tot alló com “Avenida de Francia”, la zona del Aqua o allà on està el “parotet”… De fet, L’associació de Veïns d’allà es diu, “Pau-Alameda-Avenida de Francia… Estem parlant, des del carrer d’Eduard Boscà, on està la discoteca Le Premier, fins al final de l’Albereda, on està la via del tren, passant per l’avinguda de Balears, l’Alameda, l’Avinguda de França…  entre tu i  jo, recorda que això és un barri de 12.000 persones, que es diu Penya Roja.   

Camí de Vera

No, no hi ha una via oxidada, ara el camí de vera va al costat de la autovia, l’eixida a Barcelona des de València, comença en el mirador de Tarongers i continua a l’altra banda del politécnic, al costa del cementeri de Benimaclet, continua… no no continua, el Camí de Vera que dona nom al barri, està desfet és una llàstima el seu estat i s’atura de forma brusca abans d’arribar a la sèquia de vera. 

Al barri del Camí de Vera de València viuen 5400 persones… però moltes d’elles creuen que viuen a Benimaclet. No és extrany, donat que tenim al barri de Camí de Vera el Cementeri parroquial de Benimaclet, amb el seu característic marbre, també tenim l’Escola Municipal de Benimaclet, molts comerços de l’Associació de comerciants i professionals de Benimaclet o també el Mercat de llibres usats de Benimaclet, dos barris que es toquen a l’Avinguda Valladolid o a Emili Baró, els barris de Benimaclet i Camí de Vera. Estem en el punt de la ciutat on s’acaben els edificis i comença l’horta, on podem començar el camí de Farinós o on podem vore l’inici de la cultura real de la chufa i ja podem sentar-se a la fresca en l’orxateria Sariers. De fet l’horta és una gran part del barri de Camí de Vera i quan desapareixen els edificis, van apareguent les alqueries, grans. 

Al tercer dissabte de setembre, les alqueries de Camí de Vera es convertixen en escenaris pirotècnics, per demanar i agrair que no caiga pedra. Per això els llauradors porten en romeria els Sants de la pedra «Abdón i Senen» fins a l’Ermita de vera. 

Hi ha una forta cultura de la natura. De fet, tot és ecológic. No només el menjar, no. Al Camí de Vera és ecológic tot. La tintoreria ecológica, l’escoleta infantil els Donyets és de «criança ecológica»… 

Però per a reflexió ecológica, a Camí de Vera tenim l’escola Meme i sobretot el CSO l’Horta. El Centre L’Horta és un referent de la innovació, del pensament alternatiu, de l’anarquisme, de l’experimentalisme, el cooperativisme, el veganisme, el feminisme, l’antifeixisme… On podem gaudir d’un concert de Constanza Piña el proper 19 d’Octubre o compartir observacions en el grup de lectura, tot al Centre Social Okupat, l’Horta, al Camí de Vera. 

Per altra banda, tenim els edificis enormes, que alguns han anomenat «nou benimaclet» i que encara es volen ampliar per la ronda nord. Estos projectes estan en els tribunals aquestes setmanes entre Urbem i l’Ajuntament de València, on també Metrovacesa vol traure cullerada… Vorem que ocorre. Mentrestant, al barri de Camí de Vera, en aquestos carrers de poetes anònims, de parcs fets amb presupostos participatius i places interiors, on podem anar al gimnàs sparta, al gran boquerón o al cerdo crujiente a menjar… es veu passar la vida entre l’horta i la ciutat. 

Sant Pau

Hi ha persones que escoltant només unes notes de piano, ja saben el que segueix. Els constructors valencians al 1995, varen vore els camps del Pouet… per a entendren’s, de Nuevo Centro a Mislata, tot ple de canyes i horta i ells ja sabíen perfectament el que allí anava a passar.

Anem a parlar del barri que, pràcticament va nàixer a final dels anys 90a, al costat de Campanar, el barri de Sant Pau.

16.000 persones viuen a un barri amb grans finques, quasi totes noves, amb piscina interior, gimnàs, pista de tenis i jardí ben cuidat… Sant Pau representa molt bé un model que va governar els anys 90a i primera década dels 2000 tota València, pero que a este barri aconseguí la versió més pura. Alló que fou “Nou Campanar”.

Anem per parts:  

El barri de Sant Pau està dedicat en gran part a la medecina: La quantitat de clíniques médiques privades, estan per tot el barri, de l’IVI, l’Insitut Valencià del Peu, Centre d’Histología, clíniques dentals… l’Hospital Arnau de Vilanova i l’Hospital 9 d’Octubre… l’especialització médica i un creixement de la medicina privada s’ha estés per tot el barri, Sant Pau és un barri amb bata i camisa blanca.  

Sant Pau també és un barri de jardins. Per a conectar la via verda del riu Túria cap a Riba-Roja o per a continuar cap a la ciutat, al barri de Sant Pau està el Parc de Capçalera, que va apareixer al mateix temps que creixia el barri, amb grans extensions obertes, un llac interior, en definitiva, un espai verd funcional per ser bosc mediterrani, com el coetani parc de la Rambleta. Espai recurrent de presentacions, de mítins, de festes… rere fons obert on corren els gosos i fan pícnics les famílies.

Per l’altra banda del barri de Sant Pau tenim un altre jardí, el Jardí de Polífilo més poétic, com el jardí de les hespérides… i de colofó tenim el Bioparc. El gran zoológic que manté grans animals salvatges a l’horta mediterrànea de la partida de dalt. A més, si no tenim prou, ara es pot visitar una exposició itinerant de dinosaures. 

I a tot açò, a correr. A correr molt. El barri de Sant Pau ha embogit amb les sabatilles esportives i les malles: tutriatlón, crosfit valencia, fitlosophy, sprinter, corremon run, urban running… 

L’anterior barri, del que encara queden alguns carrers, deu de vore extrany, tanta obsesió médica, runner, romàntica dels jardins  i també dels grans pianos Clemente. Abans, eren simplement, uns carrers normals al costat del riu, al final de València, amb la gran, normal i quotidiana ventaja d’anar a menjar-se la mona de pascua al costat de casa.

Patraix

Patraix. Aigua. Ha plogut molt, dos mil·lenis, des de que sabem que viu gent a Patraix. Sabem que l’aigua de la sèquia de Favara, que funda un barri, que el creua, hui soterrada, li ha donat regadiu a un barri, que fou poble, que fou quartell, que fou terreny on la majoria de la població, era llauradora. Costa imaginar que l’actual barri de vora 25.000 persones, fou no fa molt una vila de 400 habitants, on la majoria d’ells vivien a l’actual plaça de Patraix, anterior Plaça Major i també plaça de la Constitució. Aigua. Al centre de la plaça Patraix hi ha, com a la majoria dels pobles, un pou, amb aigua per a beure. Aquest pou es va convertir en una font, reivindicada per l’associació de veïns, no sols per a recordar l’antic pou, si no per a donar aigua potable als veïns, on costa en algun cas, que arribe l’aigua en bones condicions.

Patraix. Pedra. Patraix és la derivació del nom “Petrarios”, que vol dir, pedreguer. Pedres antigues tenim moltes de Patraix, però no a Patraix. Les dues làpides romanes que s’han trobat al barri, estan al museu Sant Pius cinqué. El desig de l’associació de veïns és crear a l’alqueria del Marques d’Elx, un centre de recuperació de la història de Patraix i que tornen les pedres, les làpides romanes i la ceràmica islàmica que s’ha trobat a Patraix, que es coneguen les escultures de l’alqueria de Pontons, ara a la Glorieta, o destacar l’única escultura netament feminista que tenim a València, que està a Patraix, al parc d’Enrique Granados. Plaques arreu de Patraix expliquen la seua història. Pedres.

Patraix. Fusta. Un dia, la fusta que feia de pilar a una casa que dona al carrer Alcudia a Patraix, es va trencar i al caure varen eixir moltes pilotes de baqueta, donant testimoni de que també a Patraix hi havia pilota valenciana. Però la fusta a Patraix és la seua indústria, fins a ben entrat el segle XX. Mariano Garcia, Vilarrasa, Pepe Martínez, Franco Tormo… són indústries del moble, que  es nodrien de fusta provinent, en alguns casos, de selves africanes. Cal dir però, que la gran indústria de Patraix, la més moderna per al seu temps, la que més ha marcat al barri ha estat la fàbrica de seda, la batifora. 

Patraix. Foc. Per assediar amb canons València, els francesos varen estar a Patraix. També el Palleter, que amb els seus discursos va incendiar als comerciants per a la defensa de la ciutat, també es va amagar a casa de la seua amada de Patraix, també Blasco Ibanyez, incendiava a les masses des de la seu del partit Blasquista front a l’esglesia de Patraix, actual casa d’Uruguai i bar Patraix. La idea més incendiària de Patraix la va tindre Aurora López al Juny de 1928. Va convocar a la seua alqueria de l’actual carrer Bautista Corachan, una assamblea, on va asistir gent de tota la Peninsula Ibérica i de la resta d’Europa. Al Juny de 1928, a Patraix, Aurora López va celebrar la fundació de la FAI, la Federació Anarquista Ibérica, que tant relevant seria a la guerra civil.

Patraix. Aire. Patraix ara, està per a prendre l’aire, amb totes les peatonalitzacions fetes i encara per fer, l’aire de les seues Festes de la primera setmana d’Octubre. Patraix viu nous aires, uns àires que venen d’un canvi a la ciutat. De Patraix és l’alcalde Joan Ribó, a Patraix ha començat a mirar la ciutat, esperant respostes. Patraix, d’on ve l’aigua, la pedra, la fusta, el foc i l’aire.

El Cabanyal – Canyamelar

El Cabanyal-Canyamelar és un barri, on ara viuen 20.000 persones, però abans del segle XX, Poble nou de la mar, que així es deia el Cabanyal-Canyamelar, era una vila independent amb més de 1200 barraques, humils, una al costat de l’altra i totes enfront de la mar. Un cabanyal allunyat de la ciutat, que va patir uns incendis devasatadors al llarg del segle XIX. Els incendis del segle XIX, varen coincidir amb l’aparició d’una burgesia romàntica a la ciutat, una burgesia que va fer apareixer casetes modernistes, revestides de ceràmica nostra i colorida, al costat del mar fent renàixer de forma romàntica, un barri nou, però amb un sabor nostàlgic, o millor dit, melancòlic.    

Aquest sentiment impregna molts llibres que parlen del Cabanyal. Són moltíssims els llibres que s’han escrit sobre la vida d’un únic barri de la ciutat de València, entre ells, L’Esperit del Cabanyal, Llagrimes vora mar. Guerra, posguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) A través de la memòria, Historia del Cabanyal. Poble nou de la mar (1238 – 1897), El món mariner del Cabanyal, Relaixos del Cabanyal, Houses From El Cabanyal i un llarg etc… El Cabanyal desperta un món sentimental que es reflexa a molts espais, no només a les cases. 

Però al mateix temps, el Cabanyal és un barri dur, en molts sentits d’aquesta metàfora, dur. Amb una realitat dura, d’un 38% atur i una població amb unes mancances molt considerables. Amb molt de treball social per fer, amb les diverses poblacions, de pobles gitanos, romanesos, mediterranis, àrabs, latino-americans… viuen en unes condicions millorables on la pobresa s’acumula a l’interior del barri, on difícilment es veu. Són històries que recorden les de Josepa, Vicenta, Antònia i Rosa, Maria, Francesca… algunes de les habitants de l’antic poble nou de la mar… l’actual Cabanyal i en aquest cas, Canyamelar. 

El Cabanyal també és una zona de festes i això també genera els seus particulars conflictes… que ha voltes es solucionarien fàcilment vallant els solars on van a parar els cotxes, els cubates i la música de matinada, com els que hi ha al Carrer Drassanes pel voltant del número 50. 

Tot el món ha vist i ha llegit, inclús ha patit, les amenaces, del que va ser les ànsies per a que l’Avinguda Blasco Ibányez tocara el mar, el que hauria trencat un barri. Pot ser a finals del segle XX, el Cabanyal ha patit el seu particular incendi, social i ara vegem com torna a renàixer. Fruit d’aquest renàiximent ha anat el Cabanyal Íntim, el No hay nada mejor que 27 amigos, la posada en marxa del Teatre Musical el Cabanyal, el Calamar, la Fábrica de Hielo i un llarg etcetera. 

El Cabanyal és l’olor del mar, la llum de la platja, la música de la festa, tant del mític ACTV, fins a les cornetes de la Setmana Santa Marinera, però sobretot el Cabanyal es menja. Podem llegir la seua cuina a «La Cuina del Cabanyal – Ed. Drassana – Felip Bens i Marisa Villalba – 2014», podem comprar al mercat del Cabanyal, fent una tapa a la tasca del Tio Pepe o unes anxoves a Casa Montaña… 

Realment, ahí està el Cap de França, tocant al Grau, el Canyamelar i el Cabanyal… Encara que s’ha fet conegut i popular que el nostre renàixer es diu Cabanyal.