Categoría: Per quartils

Tots els barris de València

La Russafa Històrica

Russafa

15 frases sobre la història per a entendre Russafa. Gràcies al Grup Harca, a Cesar Jimenez i als pocs històriadors que han estudiat a fons Russafa.

1) A les afores de la ciutat, fa uns 1000 anys el governador musulmà, es va fer un jardinet, un lloc per a descansar. Així es deia i així va començar: Russafa. De fet, al món hi ha encara 4 llocs que es diuen, pel mateix motiu Russafa. Un aprop de Damasc, un al costat de Bagdad i un altra Russafa a prop de Córdova. Són les 4 Russafes que hi hagueren i estan encara.

2) El primer Hipster de Russafa fou en l’època musulmana: Muhàmmad ibn Ghàlib, el Russafer, el valencià. Va escriure: S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir / o és que algú ha dit el nom de València? /Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella / em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents. /Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set, / la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.

3) Jaume Ier va prometre l’alqueria, es a dir el poble, de russafa als Templers, molts anys abans inclús de conquerir València.

4) Russafa no era com ara, Russafa era enorme en extensió, arribava fins a l’albufera.

5) Un any després de l’entrada del Jaume Ier a València, en el mateix lloc que ara està, es va colocar la parròquia en honor a San Valero i a Sant Vicent Martir. Simbolisme cristià pur i dur de reafirmació front a l’islam.

6) Al Convent de franciscanes descalces de Nostra Senyora dels Àngels és on provablement Abu al Hamlat, va rendir la ciutat de València al Rei Jaume Ier, sí, a Russafa.

7) On ara està el punt on s’acaba el carrer colón i comença el carrer Xàtiva, més o menys per el Primark. Ahí hi havia una porta en la muralla de València, una porta que es deia, el Portal de Russafa.

8) Russafa també era coneguda com la “Terra del Ganxo” i és que estava plena de séquies, canals i marjals, pels quals els russafers es desplaçaven amb barquetes ajudats amb uns ganxos o perxes com les que encara s’utilitzen en l’Albufera.

9) Alerta, a l’any 1830 es crea l’Ajuntament de Russafa, que va durar fins el 1877, es a dir, 40 anys d’Ajuntament.

10) A meitat del segle XIX, València va decidir tirar la muralla i Russafa es va oposar a aquesta decisió. Com a compensació Russafa va solicitar la gestió de les restes de la muralla.

11) Anem a finals del segle XIX, es va crear un Mercat estable, de ferro i fusta, en la mateixa Plaça Major, on tradicionalment s’aplegaven els tendals dels venedors, als peus de l’església de Sant Valero, d’esta forma comença en serio, el Mercat de Russafa.

12) Russafa hui no s’entén sense l’eixample i el primer gran projecte d’eixample, d’agrandar la ciutat i sanejar-la, el va fer un personatge al segle XVIII que si aneu per Russafa sí vos sonarà: Matias Perelló.

13) En 1919 comença l’escola més històrica del barri de Russafa, el grupo Balmes, una escola amb un refugi contra els bombardejos de la Guerra Civil.

14) L’edifici més famós de Russafa és la plaça de bous de València, una plaça creada a benefici de l’hospital general de València, creada també per la Junta de l’hospital general.

15) Per últim, cal parlar de les Naus de Ribes, de Demetrio Ribes, el que fou el Físic, matemàtic, que amb 27 anys va ser nomenat l’arquitecte de la Compañia de Hierro del Norte de España, que va projectar l’estació del Nord de València i que va fer unes Naus a la vora del tren que hui són una part important del futur i dels somnis del barri de Russafa.

Gràcies Harca, Baydal, Esquilache, gràcies jimenez i Visca la història de Russafa!

Tendetes

És com un secret, no ho sap la resta de València. Però ves i pregunta, si vas al barri que hi ha al costat de l’antic hospital la Fe, pregunta, que encara que les cases siguen irregulars, de diferents époques, i no tinguen una estructura de cap tipus, tot el món allà ho sap. Viuen al barri de Tendetes, no hi ha dubte, el veïnat ho sap, però la resta de València no. Anem a destapar el secret de com és el barri de Tendetes.

El barri de tendetes és molt antic, era un antic poblat, com el calvari, prop del poble de Campanar, però d’aquelles tendetes ja no queda pràcticament res. Són els pobles a l’altra banda del riu, al costat del camí vell de Paterna, del camí de Burjassot, per on hui passa l’Avinguda de Burjassot, el carrer Padre Ferri o el carrer Joaquín Ballester.

Podríem saber més del barri de Tendetes si llegirem un llibre dedicat al barri, escrit per Lorenzo Bastos que es diu “Este es mi barrio”, però pot ser per mantindre el secret del barri, el llibre no s’ha publicat. Lorenzo Bastos ha replegat la història del barri i només tenim un testimoni. Si anem al centre de persones majors de Tendetes, un centre molt digne, vorem un mapa del barri a l’any 1949, fet per Lorenzo Bastos, amb una gran nostàlgia, de la vida de quan ell fou un xiquet i el mapa, fixat tu, està al seu centre de jubilats. Com és la vida… Tota una vida recordant un barri, un barri que la resta de València desconeix.

Podem pensar que la resta de la ciutat desconeix Tendetes amb un exemple clar. Si aneu al costat de l’escola Oficial d’Idiomes, on hi ha prop una gasolinera, voreu, com una xicoteta rotonda on hi ha un portalet. Un arc de rajola que era de l’antiga torreta de Tendetes. Però inclús hi ha la mentira allà de, primer, estar fora del barri de Tendetes i, segón, creure que és d’un Molí de Marxalenes. L’únic record històric que la ciutat coneix de Tendetes, i és un desastre com ho coneguem. Pot ser siga per a mantindre el secret i no destapar sospites, de que, a poca distància hi ha un barri amb un gran orgull, però sense ganes d’aparentar.

Aquest barri és un barri de molta vivenda popular. Tant les VPO del costat de l’antiga Fe, com el grup de vivendes de San Juan Bosco, el grup de vivendes de la Mare de Deu, de l’any 1948, que són iguals i del mateix moment que les vivendes antigues de Sant Marcel·lí i les que foren construides i sortejades per l’esglesia a Patraix. Totes aquestes vivendes, separades de la ciutat, totes preparades per a ser un barri pobre. Pot ser Tendetes estaba destinat a ser un barri pobre… però no. Que estiga pegat al riu, en la riuada del 57 fou una desgràcia, però hui està pegat al jardí més gran de València. Pot ser Tendetes tinga un exemple de com la vivenda de protecció oficial pot ser un lloc de dignitat i emancipació si està barrejada amb moltes coses.

El Prop, unes dependències de la Generalitat que estan al barri de Tendetes, amb grans edificis, acaben d’estrenar ara la nova Agència Tributària Valenciana, dirigida per Sonia Díaz.  L’antic Hospital la Fe, ara tancat, la qual cosa va ser un colp molt fort per al barri, tant a nivell de comoditat per anar al metge, com per als comerços del barri… Ara es reposarà amb el futur nou centre mèdic Ernest Lluch.

Quí no coneix el Teatre i cines Flumen? Quan aneu als cines d’estiu més famosos de la ciutat de València, esteu al barri de Tendetes. Qué dic cine? Ara al Flumen fan espectacles de tot tipus. Al Flumen, pati i costat de l’escola San Juan Bosco, podeu vore la Zarzuela de Luisa Fernanda, o l’espectacle dedicat a Conchita Piquer o el Virgo de Visanteta. Pot ser siga, reviscuda la nostàlgia dels anys 50a que tenia l’escriptor del barri Lorenzo Bastos, la que també es reflexe a la programació actual del teatre Flumen, que està al barri des de l’any 1958.

La falla Avinguda Burjassot-Joaquín Ballester, que fa setmanes culturals en defensa del valencià o la societat musical Tendetes dirigida per una dona, Patricia Rosaleñ, son mostres d’un barri que es resisteix a ser un barri més, vulgar de la ciutat. No, Tendetes és un secret per a descobrir, que la resta de la ciutat anem sense saber-ho, però que allà, el veïnat, guarda amb orgull una identitat que ens fa millor ciutat.     

Sant Antoni

Fa molts anys, l’entrada a la ciutat de València per les Torres de Serrans era també un ritual. De ben és sabut que quedar-se a la lluna de València, era arribar tard, quedar-se empanat, i això volia dir que una vegada ja s’havien tancat les portes de la ciutat no podia entrar fins al dia següent. La gent que venia de Sagunt, del Camp de Morvedre, de Castelló, de Catalunya i d’Aragó que entraven pels camins que coneguem hui com l’Avinguda Constitució, el Camí de Montcada o el carrer Sagunt, era gent que feien molts kilómetres amb moltes penúries i ja fa més de 700 anys, hi havia un lloc de repós abans d’entrar a la ciutat. Parlem d’una olivera i un pou, un bon lloc de descans que va ser durant segles el pou amb una campaneta. I ahí, en aquest punt comença la llegenda del barri de Sant Antoni, dels animals, Sant Antoni del Porquet, per la tradició que es va fer de posar una branqueta de la olivera als animals, per a donar-lis sort. D’ahí la parròquia, d’ahí tot una tradició: “Si algú no pot parlar bé, o no té la llengua prou neta, Sant Antoni té un remei: beure l’aigua de la campaneta”. D’ahí tota una història i tot un barri.

I arriba el 17 de Gener i s’ompli el barri de Sant Antoni, de cavalls, de pardals, de gosos, de gats, de porcs, d’animals de granja i d’animals de companyia, des de 1953 la companyia de Sant Antoni organitza aquesta peculiar benedicció colectiva d’animals que s’ha fet tan popular. Cal dir que la de Sant Antoni no és la única parròquia del barri, també està la de San Lázaro, amb la parròquia més menuda i renovada. La religió al barri de Sant Antoni no acaba ahí, per que per tota la ciutat és ben sabut que en el cantó entre l’Avinguda Primado Reig i el carrer Sagunt està una de les escoles religioses més importants de la ciutat de València, tant en extensió com en quantitat d’alumnat, estem parlant clar, dels Salesians de San Joan Bosco, que també innoven en educació com recentment la posada en marxa d’un ScapeRoom Matemàtic, combinant este popular joc amb les matemàtiques del batxiller científic. La innovació ve de lluny en Salesianos i molts recordem els populars teatres en anglés.

I a pocs metres trobem l’escola, molt esportiva, Luz Casanova. I com no, citar una tercera escola al barri, per fi ampliada, com es l’escola Max Aub, sempre cridanera amb les pintades als murs i activa al seu interior. 

Però Sant Antoni, a banda de ser camins per a entrar a València i escoles, també, sense dubte ha sigut un barri de fàbriques, el que fou l’antiga carretera de Barcelona, va ser un lloc, primer d’artesans i poc després d’industries, com la de “Hilos y trenzados de yute” o també la desgraciada indústria “bombas ideal”, que a 1910, poc després de la seua inaguració la fàbrica, amb 40 treballadors de les válvules de vapor a dins, es va enfonsar, matant a molts treballadors. Com estem parlant del barri Sant Antoni de València i de indústria, parlem d’Agustí Trigo. Segurament no conegues a esta persona, bé, va ser alcalde de València l’any 1931, va ser un redactor del primer esborrany d’Estatut Valencià, va ser un científic reconegut… però sobretot és conegut per inventar i crear la fàbrica al barri de Sant Antoni de Trinaranjus. Per cert, a l’inici Trinaranjus, aquesta beguda, que començà al barri de Sant Antoni es deia Orangina. En este repàs del barri de Sant Antoni, molt històric, no pot faltar Maximilià Thous, amb escultura i Avinguda inclosa, l’escriptor de la lletra de l’himne per a l’exposició Regional, hui himne oficial de la Comunitat Valenciana, el famós “Per ofrenar” que va estar escrit a Madrid i musicat pel mestre Serrano. Ahí també es fa l’homenatge cada any.

I a tota esta història li contrasta un barri amb finques noves, però amb cara desgastada, un barri en obres, amb molts baixos comercials buits, amb oficines del Govern d’Espanya per a inmigrants, amb cartells ininteligibles, amb carrers passejats com el carrer Bilbao i tendes com la peixcateria La Barca o la tenda de menjars italians “La abuela vuela”. El barri de Sant Antoni, un barri d’antics camins, un barri de grans avingudes entre l’Avinguda Constitució, Primado Reig, el carrer Sagunt o les vies del tranvia. Camins i carrers que ens recorden que València també és hui un lloc de pas per a molta gent i, a més, en el cas de la barriada de Sant Antoni, al districte de Saïdia, 10.000 persones han decidit quedar-se i plenar-lo de vida cada día. 

Vara de Quart

Qué és un barri normal? Vara de Quart. Vara de Quart, encara que la gent diu Tres Forques, que és la part de les finques, la part de les Avingudes Archiduque Carlos i Tres Forques, això és també Vara de Quart. Normal. Vara de Quart és tan normal que la parroquia de Santa Teresa Jornet pareix una finca més, si no te fixes, en Vara de Quart, tot pareixen finques. Per exemple, la pérgola per a fer concerts de la plaça Doctor Lluch, tan demanada per l’Associació de Veïns, pareix una estructura més, funcional, per a un barri funcional, que serà més digne amb el futur nou Centre de Salut. Un barri amb tendes normals, com “Mas que protes”, de nutrició esportiva, amb restaurants normals com “l’incontro” o amb tendes de xinos com HiperPatraix. Vara de Quart és tremendament normal. I Visca, visca la normalitat, la funcionalitat, la gent que passeja al gos en un solar, visquen els bars on de matí fan el café en llet i les vesprades hi han taules amb quintos i braves, visquen les escoles com la pública de Vara de Quart, que es diu Ciutat de Bolonia i que està entre finques, amb l’amiant retirat per a més dignitat i salut, amb murals i que visca, que visca la normalitat de Vara de Quart.

Però tot te la seua part especial, tooot a la vida, no hi ha ninguna persona normal. Tu que eres, normal, o com els altres? Inclús el barri més benvolgudament normal, com Vara de Quart, destaca per alguna cosa i ací, encara que hi haja un bon club ciclista guanyador de premis que es diu Vara de Quart o inclús la tenda de bicicletas Esteban, ací, en Vara de Quart estem en el barri del cotxe, inclús l’Avinguda Tres Cruces li diuen l’Avinguda de l’Automóvil. És pràcticament un barri dedicat al cotxe. Començant per tots els concesionaris de Opel, de Toyota, de cotxes de luxe de DS, de Alfa Romeo, de Kia i més, molt més. No poden faltar aleshores varies gasolineres i com no, un grapat de tallers mecànics, i també pots passar la ITV, també al barri de Vara Quart, el barri del cotxe, dels solars per a aparcar, de les tendes de cotxe d’ocasió, de les grans avingudes… I si hi ha un barri a València on podia tindre un accident un taxi colpejant a un über, eixe barri és Vara de Quart. No sabem si per això, per aquesta mania del cotxe, li falta transport públic.

Creuem l’Avinguda i ja estem. Ja estem al polígon industrial més gran de València.    

Visca la normalitat del Polígon d’asfalt de Vara de Quart! Visca la gent de vida dura, de menú de macarrons al Valle Novo, de baladre i no de parcs, dels taxis de les 6 del matí. Visquen els treballadors d’oficina marginada, amb empreses d’aromes alimentaris com Ceylan, de les caixes enormes que se descarreguen al Makro, de la gent abraçant-se a la porta del tanatori memora, dels operadors de telefonia… Pregunta’t, pregunta’t si algun dia la ciutat de València podria viure si no anara ningú a Vara de Quart? Allí està el barri, sense metro, ni tranvia, ni parcs, ni restaurants d’etiqueta, ni turistes, ni visites culturals, on fins i tot les coses boniques que te l’Ajuntament allí estan guardades en un mega magatzem.       

València no només se menja els aliments de Makro i Mercadona que se guarden en Vara de Quart, també se menja la informació que allí s’elabora i allí estan, gegants, els dos diaris més importants valencians, El Levante i Las Provincias, escrits i impresos des del pur asfalt d’oficina que no mira al mar, de grans redaccions, tots en fila, contant la ciutat, les comarques i els pobles a cada hora… fent també Tele i ràdio, a la 97.7, des de Vara de Quart, per i per a València, cada día preocupats per si internet és una amenaça o una oportunitat, i tan preocupats per internet que fan Levante plus per a vore si amb una mena de Netflix de la informació, la gent paga per una cosa tan poc valorada i hiperbarata com hui és la informació.

De fet, és normal. De fet, internet a València va començar a Vara de Quart.

Era el 19 de Setembre de 1996 quan es va instalar a Vara de Quart la primera arqueta de la xarxa de telecomunicacions per cable de la ciutat de València.

Si creuem les víes del tren, ens trobem abandonada, allà perduda, una torreta de la Valenciana, l’antiga empresa elèctrica, que ens recorda com erem nosaltres fa un segle, quan començarem a ser normals, a estimar la normalitat, a Vara de Quart.

L’Hort de Senabre

És el barri de la vitalitat i també és la València més secreta, el barri pel que no passa ni un sol turista i la València més moderna, la més tranquila i la més enèrgica… Hui caminem pel barri de l’Hort de Senabre.

Anem diréctament al cor del barri de l’hort de Senabre, al carrer Litógrafo Pasqual Abad, trobarem un solar, que vol ser un parquing… però no, ens trobem un diamant, el nostre museu del Prado del Graffitti, un espai de murals inmensos, d’una qualitat enorme, que cada cert temps va canviant, pintat per grafiters de tot el món que han pintat allí, tot impulsat per Miedo 12, Duque. Això és l’Hort de Senabre, el barri del dibuixant Paco Roca, un barri amb els somnis a la porta de casa, amb la plaça Julio Verne i el Carrer Beethoven, on per cert, està l’art de Gracia Gráfica i si el disseny valencià ja de per sí és bo, a l’Hort de Senabre tenim una de les empreses de disseny millors que hi han “cul de sac”.

Estàs al barri de L’Hort de Senrabre si vas pels carrer Carters, Gaspar Aguilar, el bulevar de Tomás de Villarroya i la parada de metro de patraix, ahí, entre el carrer Santander, Llanera de Ranes, el carrer Pedrones, l’Avinguda Primer de Maig… Inclús els carrers que han canviat de nom, com General Barroso, que ara es diu Jerónima Galés, s’ha acollit molt bé i, per a consolidar el canvi de nom, li han dedicat este any la falla infantil a aquesta impresora medieval valenciana, Jerónima Galés.   

La llàstima és que no se sàpiga que l’Hort de Senabre és un barri enorme, de 17.000 persones. Pareix ser que això de que l’associació de veïns tinga molt poqueta gent, que l’associació de la Creu Coberta estiga a l’Hort de Senabre i que la gent pense que la plaça Segovia és la Creu Coberta, que l’hort de Senabre original, el parc de l’actual plaça Santi Suárez, estiga fora del barri, que el grup de Facebook del barri es diga “barri de la Valvanera”, que els xaletets de la previsora, casetes obreres dignes que se conserven com a tresor del barri, no facen honor al nom… Res, total, que ningú sap qué és l’Hort de Senabre.

I si, no és tot fantàstic, clar, com la vida, els avions passen per damunt encara hui, falta millorar la neteja, falten places per als alumnes d’institut, hi ha zones abandonades, com les fabriquetes de marques de bellet i la llàstima de l’ignorat cementeri britànic, realment propietat britànica… i no hi ha conciència de barri, més bé, la resta de València pareix no saber molt bé, que ahí hi ha un tressor, en forma de barri gran, amb moltes finques i molta vida.

Un barri nou, però que ja pot dir que guarda les històries quotidianes del bar cuenca, del videoclub rados, de l’Associació Alter, del Centre Social Senabre, de ser el barri del recordat canódrom, de les mascletaes de la plaça Segovia, del pub brasas i del restaurant Barbados, del gimnàs Zamora, els churros de casa piloto, ara també de les celebracions de la India, i tot contemplat per l’antiga olivera del parc d’Escultor Frechina que no s’ha mogut d’allí. L’Hort de Senabre és vitalitat i tranquilitat, a vore quí ho supera!

En Corts

Passa cada divendres per la nit: Els carrers estan plens i resulta impossible aparcar per que tot el món vol anar a sopar, vore un concert, una galeria d’art o un parell d’obres de microteatre i la música sona i hi ha molta llum: Això és Russafa. Però hui parlem del barri que és just el contrari, la cara B del barri hipster, viu i de moda, hui parlem del barri que està a l’altra banda de l’Avinguda de Peris i Valero. Anem a entrar al barri d’En Corts i el que anem a vore, no és tan lluminós.

El barri d’En Corts és un quadrat format per les avingudes Peris i Valero, Ausias March, La Plata i el Carrer de Zapadores. Aquest quadrat, com si fora un sandwich està tallat per l’Avinguda Doctor Waskman. Zapadores o la Plata, son dos noms que a València no sonen massa bé. Però el barri se diu En Corts per que En Corts era la carrera de la Font d’En Corts, Francesc d’en Corts, un senyor del segle XV Valencià amb la zona per on passava l’aigua, la Font d’En Corts. En Corts està dins del districte de Quatre carreres: La Carrera del riu, ara Montolivet, En Corts, Sant Lluís i Malilla. Per això hi ha confussió i la carrera Sant Lluís passa per En Corts i en Corts per Sant Lluís i està tot barrejat, barris, carrers i topònims… De fet l’associació de Veïns d’En Corts no és precissament la del barri, sinó la del camí, que no està al barri, quin lio! 

Siga com siga, al barri d’En Corts viuen 12.000 persones. De fet, quasi per demografia i per estil podríen arrivar a ser dos barris, el nord de l’Avinguda Doctor Waskman, que hi ha unes casetes com de poble que no coneix pràcticament ningú, de fet, moltes d’elles estan abandonades. Alguns arquitectes vanguardistes les gasten per a fer experiments o diréctament ens revelen escenes d’un passat que teníem oblidat, com la casa de màquines de cosir Singer. Estem en un barri fred, amb voreres estretes, amb solars, amb runes, inclús amb un graffiti gran que literalment diu: «Me aburro». Ja simplement per aquesta frialtat, podríem dir que estem a la cara B, la cara oposada a Russafa. Però anem al Sud de Doctor Waskman, allò que podem anomenar «La Plata». La Plata és una zona que als anys 80a ja va estar colpejada per la crisi i que, malgrat les finques que es van fer noves, no ha aconseguit generar un moviment diferent. És molt curiós el debat que s’ha generat últimament intentant recuperar el per qué es diu la Plata, algú diu que és per una dona mítica que li deien la Plata, però segurament te a vore amb les misions dels anys 40a dels salesians i el record dels conqueridors españols, en homenatge al mar del plata. Els anys 40a i la mitificació de la història d’Espanya, van molt lligats. però de inmigració va la cosa i tota la festa de diversitat que és la multiculturalitat a Russafa, al barri d’En Corts és un autèntic drama. Al mig del barri d’En Corts, està el famós CIE de Zapadores. L’alegría de que la inmigració és diversitat, cultura i intercanvi, es torna drama en el barri d’En Corts. Ací són histories molt dures, no per el que fan els inmigrants, sinó pel que fem amb ells. El CIE de València sol tindre al any al voltant d’uns 1000 inmigrants, els mal anomenats «sense papers» que són retinguts i que es porten al CIE per una falta administrativa i que són retinguts uns 60 díes en una mena de pressó, amb l’únic motiu de no tindre els papers en regla i que posteriorment són deportats, normalment fletant avions a païssos africants o de latino-america. Les condicions dels CIE de Zapadores, del barri d’En Corts, no són, ni de lluny les millors. El Ministeri va a destinar una partida de 33’6 millons d’euros per a reformar els CIE, entre ells, el de València, que com podem vore des de fora, s’està caiguent. De fet cal recordar la plaga de chilches de 2016 o les denúncies de maltractes per part de la policia de 5 inmigrants, les condicions de la higiene femenina, les faltes de seguretat o la presència de menors al centre han estat denunciades continuament per la plataforma CIES NO, que a València es concentra l’últim dimarts de cada mes des de fa uns 10 anys, a la porta del CIE, al barri d’En Corts. Fan més intervencions, com recentment llegir un manifest al concert de Nacho Vegas en València. Si t’interesa la falta de Drets Humans a la nostra ciutat, pots informar-te mes vegent el documental, que està complet a Youtube, que es diu «La Puerta Azul». Passar per aquesta porta, que es la última imatge en llibertat que veuen d’Europa milers de persones, impresiona moltíssim. Recordem que el documental a Youtube es diu «La Puerta Azul». La inmigració no només és una qüestió de diversitat, hui a València també és desigualtat. Tant de bó, la ciutat mire més a l’altra banda de Peris i Valero, allà on deien la terra del ganxo, un barri que, estant al costat de Russafa, hui és tot el contrari, el barri d’En Corts. 

Jaume Roig

No sé si mai s’ha parlat com a barri, de Jaume Roig. Molta atenció per qué pot ser siga esta la primera vegada que es fa.

Comencem. Al barride Jaume Roig està una de les zones més romàntiques de la ciutat com són les cases dels periodistes: aquella cooperativa de vivendes barates i un poc apartades de la ciutat a principis del segle XX. Barates i apartades, quí ho anava a dir hui. Estem parlant dels chaletets que hi han entre Viveros i Blasco Ibáñez, al costat del Rectorat. Fa anys eren una comunitat molt cohesionada, inclús el carrer Bernat i Baldoví es tancava per la nit. Eren un conjunt de vivendes populars, amb carrers valencians com Joanot Martorell o l’Avinguda del Botànic Cavanilles o este de Bernat i Baldoví. Una curiositat, l’arquitecte fou Eduardo Viedma, el mateix de la Finca Rotja, un exemple més de la construcció digna i artística, sense perdre el caràcter popular. Be, resulta que ara tenen un preu altíssim.

Alguna de les casetes dels periodistes hui és una acadèmia d’idiomes, i és que Jaume Roig és un barri amb moltes acadèmies d’idiomes, hispania, english house i moltes més… Inclús està a Jaume Roig el American Institut, recolzat per algunes universitats americanes… Però per damunt de tot, el barri de Jaume Roig és conegut per una institució concreta vinculada als idiomes, el colegi Alemany. Esta escola està en peu amb la colaboració del Govern alemany, de fet, l’ampliació del Colegi Alemany que està en marxa ara mateix està finançada pel Ministeri de Relacions Exteriors de la República Federal Alemanya. El Colegi Alemany és el centre geogràfic del barri de Jaume Roig de València, curiosament construit pel Govern Alemany. A banda de tindre al costat la Universitat de València, és interessant com els carrers de Jaume Roig hi ha molts vinculats a l’educació, a professors i alumnes. 

El que sí que hi ha molt a Jaume Roig són finques molt altes, de luxe dels anys setanta, es a dir, finques, que als anys setanta eren de luxe i ara, estan un poc decadents, però que encara mantenen un cert aire pretenciós, amb porteries, ara sense porters, d’entrades de pàrquings fets de pedra, d’escales circulars, de jardins interiors, de passatges comercials, escultures de pedra, perruqueríes de senyora, boutiques i agències de viatges, parlem entre altres, de les Residències Luz, que estan també al barri de Jaume Roig. Hi ha just en mig, com la galia d’Astèrix i Obelix, una alqueria que encara es manté, just al mig de tot aquest ambient: Hui és la societat gastronòmica la Murta, inclús conserva un hortet i posa un cartell, que més que un rotul de carrer, parèix un crit des del passat, diu: Camí vell de Benimaclet.

També, al barri de Jaume Roig, està l’Institut d’investigacions biomèdiques. Ho sumem per tant a allò que sabem ja, que el barri de Jaume Roig és el de les casetes dels periodístes i és també on està el Colegi Alemany, espere que estigues situat més o menys.

Ara ve la part important… quí viu a aquest barri? quin tipus de persones? Per exemple, no hi ha pràcticament inmigració. En tot el barri, que te 6500 persones, no arriben a 30 veïns asiatics, quan altres barris tenen una proporció 5 vegades superior com a mínim. Per altra banda és un barri que ha votat masivament a la dreta. 2800 vots varen anar a partits de la dreta i 700 varen anar a l’esquerra, es a dir, 2800 a 700 en les eleccions de 2015 on precissament l’esquerra va guanyar la ciutat. Pot ser siga l’únic barri que hi ha pràcticament la mateixa població en totes les franges d’edat, es a dir, els mateixos menors de 10 anys que majors de 75 anys. Al centre del barri hi ha l’esglesia de Sant Isidoro de les Carmelites, una esglèsia dels anys seixanta, on podem vore inclús 4 confesionaris funcionant al mateix temps. Famílies passejant, floristeries i boutiques.    

La pregunta que em faig és… Per que mai es parla de Jaume Roig com a barri? Per què no es qüestiona si hi ha o no associació de veïns, per què no hi han allí procesos participatius, per què quan parlem de barris parlem de Benimaclet, Sant Marcel·lí o Russafa, que són també microsocietats dins de València, i no ho fem de Jaume Roig? Per tant, açò ens porta a la pregunta més important de totes: De que parlem quan parlem de barri? Qué és una identitat de barri? Pareix ser que no és només el nom gegràfic o administratiu d’una part concreta de la ciutat. Pareix que vol dir alguna cosa més… Pensem un moment per què sempre hem parlat de Malilla o Patraix com a barris i mai de Jaume Roig? Espere que vos agrade la pregunta.

Sant Llorenç

Maig de 2005, jugaven al ciutat de València el Llevant contra el Málaga quan en un moment, el jugador del Málaga Duda va quedarse amb el baló asoles davant de la porteria i va fallar el gol. Per qué? Per que diu que va vore un fantasma. Un fantasma a la porteria del Llevant. Molt s’ha especulat, fins i tot en “Cuarto Milenio” sobre quin era el fantasma que va vore Duda i li va fer fallar el gol, podríen ser els espectres dels aficionats que havien mort seguint al Llevant… Però no, hem descobert quin era el fantasma que va vore el jugador del Málaga abans de fallar el gol: El fantasma era Sant Llorenç.

Hui parlarem d’un barri fantasma, al districte de Rascanya a València, amb una població de 10.000 habitants i unes propietats peculiars, hui parlarem del barri de Sant Llorenç.

Tot el món pensa que el camp del Llevant està en Orriols, però no, com si es tractara d’un moviment fantasma, el ciutat de València on juga el equip granota es troba realment al barri de Sant Llorenç. Aquest estadi cumplix ara 50 anys. Ha portat molts noms l’estadi quan va deixar de dir-se Stadium i Vallejo i va ser Antonio Román, el Nou Estadi i ara el ciutat de València, encara que els fantasmes d’internet volen que es canvie el nom a Orriols, tot el món li diu Orriols, però realment està als Horts de Sant Llorenç.

El barri de Sant Llorenç és on està l’avinguda Alfahuir i està tallat dràsticament per la ronda nord. Això fa que hi hagen dos barris realment, una meitat és pràcticament tota horta i l’altra són edificis residencials, per això podríem dir, de fet, que son també dos barris fantasmes, pràcticament sense gent als seus camins i carrers, excepte quan juga el Llevant. Hi ha carrers fantasmes com el de Manuel Azaña, que és on està el Centre Comercial Arena, al barri de Sant Llorenç.

A l’any 2000 l’alcaldessa Rita Barberà va inagurar el jardí d’Orriols, un jardí públic molt esportiu, amb pistes de tenis i zones infantils. Aquella inaguració del jardí fou com una premonició, com un encanteri del que en aquells carrers anava a passar. En pocs anys a partir de l’any 2000, varen començar a creixer al voltant del parc, zones residencials com Alfahuir, jardines de Orriols i demés edificis amb tanques, jardins i piscina privada, de fet, en google maps es pot comprovar com al barri de Sant Llorenç hi han més de 8 grans piscines privades en molt poc d’espai. Si li haguerem de posar un nom a aquest moviment el podríem anomenar el moviment “nou”. Es tractava de fer al costat dels barris tradicionals, uns altres més privilegiats, més benestants. Pot ser fou una fantasmada, però varen començar a a aparèixer els “Nou Patraix”, “Nou Campanar”, “Nova Malilla” i en este cas, en el cas del barri de Sant Llorenç, el que es va conèixer com “Nou Orriols”. De fet, encara trobem falles que porten aquestos noms de nou seguit del nom del barri, encara que hem de dir que en el cas de la falla de nou orriols, que han pujat fins aconseguir el segon premi de la secció primera, han sigut molt més sostenibles i mesurats que els seus companys de “Nou Campanar”.

A esta part residencial del barri de Sant Llorenç podem trobar per exemple com són les inmobiliaries i promotores qui fan concursos de dibuix infantil o altres activitats al barri. Com ha dit recentment el promotor Ignacio Pareja: “Ya no se vende solo una casa, se vende un estilo de vida.”. Hem passat de les finques residencials de Sant Llorenç anomenades jardines de orriols a la nova promoció “Alfahuir Garden”. Possiblement Sant Llorenç també hi haguera al seu moment molt de constructor fantasma, no ho sabem. El que sí que sabem és que això és només una meitat del barri.

L’altra meitat és la part nord de la ronda nord, l’eixida a Alboraia, és a dir, l’horta. L’horta de Sant Llorenç està actualment protegida contra la construcció urbanística per la Llei de l’Horta, per tant, segurament es quede tal qual està ara. L’única manifestació d’aquesta zona recenment és l’abundant aparició del mosquit tigre en estiu. En aquesta part de Sant Llorenç també estan les cotxeres de Metrovalència, una zona un poc fantasmagòrica, just on s’acaba la ciutat.

Els fantasmes no tenen per que ser roïns. De fet, varen ajudar al Llevant a que Duda fallara aquell gol cantat. El que no se sabía es que en este cas es tractava del fantasma que és l’esperit i nom d’un barri amb tota una forma de vida, on està l’estadi del Llevant, en este cas, el de Sant Llorenç.

Botànic

Si un dia es trovaren Amelie i Amparito Roca a València, on aniríen?

El més segur és que les dos quedaren al mateix barri, un barri d’extramurs de la ciutat de València, al barri del botànic.

Amelie segurament, dubtaria entre tantes propostes que li agraden i voldria portar a Amparito a la pastisseria “Paladar fi”, i caminar xarrant vegent per fora tendes com el “almacen de dientes”, els dissenyadors digitals “moments”, o entrar a prendre alguna cosa rodejada de gats en el passatge dels Gats, que per pocs euros pots passar una estona acaronant gatets i prenent un café. Tot això al barri del botànic. Davant mateix del jardí botànic segurament entraríen a fer alguna compra de nadal a: “Botànic, café y te de origen”. Si es fa l’hora de dinar Amelie pot portar a Amparito Roca a dinar a La Greta, que és barat i bo, i si no, segur que proposaria anar al restaurant vegetaria AnaEva o al Bocatame o a la Malaquita, que estan ben a prop. Però segurament Amelie dubta, i pensa que una vegada ja, al barri del botànic, també es pot entrar al mateix jardí botànic i fer una volta vegent aquesta meravella que tenim a València, amb hivernacles, cactus, arbres inmensos i bonsais. Amelie i Amparito, entrant al jardí igual hagueren vist un concert del Cromàtic Jazz (el festival de jazz del botànic) o hagueren vist la molt bona exposició que hi ha sobre la serra gelada, a l’entrada del parc. Amelie i Amparito tenen un molt bon barri per caminar, i també per a ballar, per exemple al Black Bottom o a “Dança Botànic”, per això segur, que, en este passeig que estan fent Amelie i Amparito Roca per el barri del botànic, segur que la francesa voldria portar a la valenciana a exit, un escape Room o al cubo de baco, que es una tenda de vins o a vore la remodelació participativa i els murals de la plaça de Rojas Clemente, o entrar a la llibreria infantil leolo, amb edicions grans del “Principito”…

Però ja està bé. Amparito Roca s’ha fartat, i vol ensenyar-li ella el barri del botànic a Amelie. El barri del botànic que va de l’antic i recordat Institut Obrer fins a la societat coral el micalet, més que centenària, amb el record a la música del mestre Salvador Giner, i pot ser Amparito li diria de ser unes de les tres reines magues de la desfilada que organitza la societat coral. Amparito tastaria els formatges de la Mantequeria Mossi i potaria a Amelie a les innumerables tendes de indumentària fallera, i entrarien a fer-se un esmorçar al bar del mercat de Rojas Clemente i Amparito li diu que això que tenen al costat, és la “Casa caritat”, una ONG de principis del segle XX, que dona llit i taula a qui no te res, i entraríen al jardí botànic de nou, i li explicaria qui fou Cavanilles i li contaria que el jardí botànic fou protagonista dels primers “Salvems” dels anys 90a, “Salvem el botànic” i no sabem si inspirats per això, aquest parc hui, dona nom a un carrer, a un barri i al pacte del govern valencià. Ah! i la lluita es va guanyar i no es construirà el gratacels al solar de jesuites que haguera matat el parc del botànic. A la placeta front del jardí botànic abans es posava un mercat i de ben segur que Amparito portaria a Amelie a que flipara en la tenda de Flores Lliso, que desde 1886 alegren la nostra ciutat. Amparito li ensenyaria la gran tradició fallera, de les falles de Borrull, d’en plom i la casa de la verge i el grupo escolar Cervantes… Amparito Roca li contaria a Amelie com el barri del Botànic encara manté algunes de les moltes fusteries que hi havien, just per que era on descarregaven la fusta del riu Túria i la preparaven per entrar a la ciutat. Tot això, segurament li contaria Amparito Roca a Amelie.

Les dos, podran discutir o estimar-se, però estan d’acord en una cosa, que si compartiren pis a València, ho farien al barri del botànic. 

Faitanar

Vos presente als protagonistes d’aquesta història, són tres, el net del coeter, l’exconseller i actual presidiari Rafael Blasco, i l’actual Consellera d’Obres Públiques, Maria José Salvador. La història és la d’un barri de València, misteriós i desconegut: El barri de Faitanar. 

El segle XX ha destrosat la cultura milenaria de Faitanar. Fa 100 anys, el coeter era el propietari de l’última alqueria del camí de la Perrina, prop del camí vell de Torrent… La seua alqueria estava prop de la sequia de Faitanar. L’alqueria del coeter encara està en peu, entre València i Paiporta. Hui encara viu a l’alqueria el seu net, que fa dinars familiars i conta com els terrenys ja estan mal venuts i mal comprats i amb resignació mira les instalacions que te davant de casa: El Centre de Formació Folgado, que és un gran centre de formació professional que ha transformat els terrenys de l’horta precisament per a fer formació professional agrícola i de jardinería, però també de mecánica. Cada vegada, els responsables de Folgado compren més camps i van deixant sense llaurar, la poca horta que queda a Faitanar. Damunt Faitanar està aïllat, per un costat està la carretera CV-400, per l’altre la V-30 i per un altre la via del tren a Torrent. Tres grans barreres, tres murs que deixen un terreny desconegut per a la gent de la resta de la ciutat: Faitanar. En Faitanar hi ha gasolineres per a camions, una fàbrica de formigó, totes les alqueries defensades per gosos que lladren on els camins són carreteres i les carreteres són camins amb molt poca iluminació, i tot això que fa que el terreny siga més inóspit.   

Anem amb el segon protagonista de la història: l’ex-Conseller de la Generalitat Valenciana i actual resident de la pressó de Picassent: Rafael Blasco. Al 2001, l’ex-conseller va presentar un projecte de Benestar social per al barri de Faitanar. Un projecte urbanístic gegant, un projecte de 2800 vivendes económiques, en grans torres, 18 promocions que albergaríen a gent de mitjana edat. Un projecte que amb el pas del temps ha promogut i ha destrossat empreses, que ha generat deutes amb el famós constructor Enrique Ortiz o que ha deixat aïllat als vora 500 habitants que han començat a viure allí: Al barri de Faitanar, Rafael Blasco, va crear Sociopolis.

Faitanar va vore com Sociopolis es va dormir durant la crisi, va deixar de viure. Fou un somni convertit en un espai de grues i buit durant vora 10 anys. Ací entra la tercera protagonista del barri de Faitanar, l’actual Consellera d’Habitatge i Obres Públiques de la Generalitat, Maria José Salvador. Faitanar és una equació pràcticament impossible. Cal dir que Maria José Salvador ha conegut Faitanar des de l’inici del seu mandat, per que no ho hem dit abans, però a Faitanar està també la central dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, des d’on es controla tota la circulació ferroviaria del metro de València. Tot això al barri de Faitanar.

Maria José Salvador, tenia, en Faitanar, un problema diavólic per a resoldre, un barri per a transformar amb un troç d’horta abandonat, unes parades del metro sense adaptar, uns edificis com sociopolis sense transport públic, ni carreteres i uns edificis paralitzats: Tot un repte per a la Consellera: Reviure un barri desconegut, menyspreat per la ciutat i condemnat a mort: El barri de Faitanar.

La pregunta: Que hagueres fet tu si estigueres en la pell de la Consellera Salvador per a salvar un barri pràcticament mort, com Faitanar? Ella ha considerat que tornar a la humanització passa pels següents passos: Passar de 30 a 200 horts urbans, fer una via ciclista i peatonal que conecte Faitanar amb Sant Marcel·lí, creuant la V-30, conectar millor l’accés a sociopolis dignificant la carretera 407 i sobretot, protegir l’horta de Faitanar per a que no puguen instalar-se indústries i es continue llaurant l’horta. I tot això amb coordinació amb els regidors i l’alcalde de València. El temps dirà si està en allò correcte.

Sociopolis s’ha convertit també en un espai experimental per a l’ecologisme, per exemple, amb el tractament d’aigües, mitjançant la técnica de modelització del sulfur, també en un espai de recollida de fem des de casa, unes pistes esportives amb llum inteligent i on els horts urbans han recuperat els cebers històrics i es fan jornades i tallers per aprendre a llaurar. Pot ser això ha fet que entitats com Sedajazz s’instalen a Faitanar i pot ser tot això genere esperances en un lloc que les havia perdut totes. No sabem si, com diu Per l’Horta, requalificar terrenys d’horta per a fer horts urbans, és un canvi que pareix absurd, però és més profund del que pareix. Es tracta de passar d’un model tradicional de l’horta com a forma de vida, a un model on plantar tomates i carxofes entra a ser un entreteniment més, que ha de competir al mercat global dels passatemps, amb Netflix, els centres comercials, les classes de pilates, el crossfit…