Categoría: Per quartils

No se sap molt bé si parlem d’un passeig o d’un parking que es plena quan juga el València, que es buida quan hi ha una marató, un parking que mai deuria de ser-ho, per que ha sigut i és el passeig més històric i un dels més bonics de la nostra ciutat. Hui parlem del Passeig de l’Albereda. “Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars. Creue les nits. Evoque les baranes del riu… No hi havia a València dos cames com les teues”. 

El Prado de València li deien, d’una València ja castelllanitzada i proposada al poder borbònic, on al segle deset i dihuit, Rodrigo Ponce de León mana plantar dos columnes de “Alamos” al costa del riu i fou la Alameda, en valencià diguem l’Albereda. Es a dir, hem d’imaginar-se un prat on inclús es varen fer bous, una esplanada… amb una hermita, la hermita de la soletat, de fet li deien també el passeig de la soletat. Hem d’imaginar-se un espai obert, amb molta llum, que estava predestinat per a viure magnífiques històries. 

Segur que et venen al cap les dues torretes que hi han a l’Albereda, estan dedicades a Sant Felip i Sant Jaume. Tan menudes, però han sigut testimoni de la història, als seus peus han vist desfilar i practicar a l’exercit, borbònic i republicà, dos torretes molt característiques, amb escuts borbònics, que encara estan i que hui una d’elles és la seu de Valenbici i que hauràs de visitar si vols usar Valenbici. 

L’Albereda sobretot ha sigut de molts arbres i hui és un monument espectacular, no només amb els ficus australians i les històries de la condesa de Ripalda, també amb arbres que provenen de les cordilleres africanes més inhóspites, de palmeres californianes, d’arbres fósils i, per supost, el més alt de tots l’eucalipte roig que fa vora 35 metres d’alçada. Arbres monumentals que acompanyen un passeig de llum. De fet l’Ajuntament de València ha proposat nombroses rutes per l’Albereda i els seus arbres. (Julio Iglesias)

L’albereda ha viscut des de les històries més romàntiques de la condesa de Ripalda, del desaparegut Palau de Ripalda,  passant pels cuadres de Pinazo, amb la classe alta passejant i concertant matrimonis, fins als actuals cocktels dels pubs i els edificis rics com la Pagoda, que ens recorda a Zaplana i el famós sostre on aparegueren els papers més compromesos de l’expresident de la Generalitat. Eixa barreja de la classe alta la trobem vivint al passeig de l’Albereda.   

Després de la última reforma de Goerlich al 1932, ara a l’inici d’este 2020 l’Ajuntament demana una pluja de idees per a reordenar els cotxes, donar valor a les escultures de Moliner i Cabanilles entre altres… a l’Albereda. Dessitgem molta sort a l’arquitecte i assessor David Estal per a dignificar l’Albereda, que mai més siga un parking. 

I sí… la batalla de flors, la Fira de Juliol, l’exposició Regional, tot això ha sigut l’albereda, la cabalgata de reis i les carreres populars, el Llevant, la visita del Papa Joan Pau II i els grans concerts dels anys 80a, els esmorçars populars de la pérgola… “i evoques l’Albereda, les granotes del riu, les carcasses obrint-se en el cel de la fira, tota València en flames la nit de Sant Josep”.

La ciutat de València ha multiplicat per quatre la població en només un segle, de 200.000 fins al vora 800.000 habitants que som hui. Però hi ha 1000 habitants que no, que viuen en un lloc on des de fa moltíssims anys són sempre mil habitants i no sols és que mantenen el ser mil habitants, també mantenen la vida en l’horta, en cases baixes, al voltant del camí de Montcada i moltes més coses que els fan ser resistents a la pedania de la ciutat de València anomenada Benifaraig.

Benifaraig viu baix l’atenta mirada de Santa Maria Magdalena, tant a la parròquia, al cementeri com a les fabriquetes. Aquesta dona que simbolitza la contradicció, està molt bé que siga tan present a Benifaraig, per que estem en una pedania contradictòria. Pareix molt menuda, però no ho és, perque pots passejar moltíssim per l’horta de taronjes, de carxofes, de cebes… I pareixen que siguen carrers molt allunyats de la ciutat gran, però no, estem a 2 minuts de Torrefiel.

Benifaraig és una pedania històrica, per exemple, allà al final tenim una barbaritat abandonada. La casa de la Serena, una casa, castell, enorme, on hi havia una placa a l’entrada amb una dona amb cua de peix, una sirena que dona nom a la casa senyorial, que hui està en runes i és una autèntica vergonya. 

Vergonyes però també orgulls a Benifaraig: El casinet popular que és l’antiga cooperativa agrícola San José, un lloc modernitzat al servei del poble, al igual que el jardí infantil de la plaça del Greco, són un orgull i atenció! Una curiositat: S’han pogut fer les obres a Benifaraig gràcies a 4 habitants. 4 habitants qualsevols, perque s’han fet per la Diputació amb una subvenció per a pobles amb més de mil habitants i Benifaraig te 1004 habitants. Per això, cada família és important a Benifaraig. 

Per tant: horta, tranquilitat i un bon lloc per a repensar la vida. Tranquilitat sí, però molta marxa també a Benifaraig: Mira per exemple la vida que hi ha a la seua escola Manuel González Martí i els seus projectes amb l’Àfrica, els animals i sobretot al seu pati tremendament enorme. Molta marxa en el club de gossos Huracán de Benifaraig on fan jocs, formació i concursos per a gossos de competició en un espai molt gran també. Marxa a les festes de Bous, que participen de la gran tradició bouera de l’horta nord. I no hem de deixar-se la Universitat Popular, el cassal de gent major, els forns i també de dir que Benifaraig és una de les pedaníes on millor han funcionat els pressupostos participatius, Ah! i ens falta una última sorpresa!

Al 2011 es crea La Societat Musical Amics de la Música de Benifaraig, i ja han creat una escola de música, han participat en el Certàmen de bandes de València i atenció que a setembre de 2019 varen anar a tocar a Colombia. De fet podem escoltar el Paquito el Chocolatero pels carrers de la Paipa, tocat per la banda de Benifaraig. Tot una sorpresa per a aquesta resistència de 1000 habitants que tenim a la nostra ciutat, que es diu, Benifaraig.

Somiem. Imaginem que fa pocs anys que han caigut les muralles de València i que d’ací poc vindrà l’Exposició, allò més gran que vorà la ciutat de València. Estem a l’any 1893, un any per a somniar la ciutat. Per això es projectà un gran barri, idílic, fantàstic, un barri amb moltes casetes i molts jardinets, com a les grans ciutats europees, un gran somni. Aquell barri que es va somniar a principis dels segle XX a la nostra ciutat tractava de construir tota l’actual Avinguda Blasco Ibáñez amb casetes i jardins, per això li varen posar el nom a este barri de Ciutat Jardí. 

Però el projecte del que parlem, aquest somni, mai es va arribar a fer i es va rebutjar definitivament el 1966. Al barri, es va quedar el nom, i en lloc de chaletets, es varen construir unes torres d’edificis enormes. El passeig de València al mar que anava a projectar Casimiro Meseguer, que hui diguem l’Avinguda Blasco Ibáñez anava a contindre també la Fira València i una amplia ciutat universitària… Però res de res.

Res del tot tampoc, per que queden unes poquetes casetes que sí que es varen construir del projecte original i allí hi ha una curiositat, que a més de contindre la Casa d’Asturies, tenim un conjunt d’escoletes infantils de 0 a 3 anys, que són de les més innovadores de tota València, introduint els idiomes extrangers, l’agricultura, la pràctica musical… eixes casetes són el que queda de primer barri anomenat “Ciutat Jardí”. Per cert, la innovació educativa no s’acaba ahí, a l’escola Explorador Andrés, del barri, tenen uns projectes d’informàtica espectaculars. 

A vore, açò de Ciutat Jardí, no ha calat molt entre el veïnat, de fet, molta gent ho coneix com la zona de Blasco Ibáñez, el centre social més proper és el de l’Amistat, la zona de festa es diu “El Cedro” o Plaça Honduras, la Universitat Popular és diu Algirós i algun comerç es diu Aiora… Per tant, com es pot vore, açò de Ciutat Jardí només l’ha començat a utilitzar l’Associació de Veïns, que sí que es diu Ciutat Jardí, recuperant el nom oficial i original d’un barri al que ara viuen més de 12.000 persones. 

A Ciutat Jardí, la festa és permanent sobretot per estar al costat de la Universitat. Quí no coneix la Sala de concerts Matisse, ara reprogramada amb una barreja de molts estils musicals, o la Sala Wah Wah, Nature, el Asesino, la Peligro, a mès de les discoteques de Blasco Ibañez, que per situar-se, estan a l’altura dels antics estudis de Radio Nou, es a dir, de Rumbo, Miniclub… Locals al voltant de la plaça del Cedro, on s’acumulen bars amb moltíssims universitaris, per que molts d’ells viuen a Ciutat Jardí, en pisos compartits. Destaca nou al barri, un local de festa molt trencador que es diu Oh My Game, una iniciativa valenciana que barreja festa, hamburgueses i videojocs. 

Tot este ambient de festa nocturna ha produit molesties en alguns veïns i es va crear l’Associació de Veïns Ciutat Jardí, sobretot per a actuar contra el Botelló. Demanen descansar sense soroll i varen aconseguir al 2015 que es tancara el parc del Cedro i fins i tot ha mogut a l’Ajuntamen fa poc a fer la proposta de crear la figura de l’alcalde de nit. Els Joves volen que s’arriben a solucions conjuntes. Estarem atents al barri que antígament fou un somni i que ara necessita conciliar la son i la vida, al barri de Ciutat Jardí!

Parlarem de Poble Nou, una pedania del nord de València, però abans, presentarem una idea: El que direm el quart anell de València, un anell de protecció. Qué vol dir el quart anell de València? València és una ciutat feta amb cercles, amb circumferències, la primera de les quals és l’antiga muralla, es a dir, hui Guillem de Castro, carrer Colón, carrer Xàtiva eccetera, El segón anell és el que es coneixia per Trànsits, es a dir, per exemple les avingudes com Pérez Galdós i després tenim el tercer anell, fet per la Ronda Nord i el Bulevar sud, tres anells al qual se li pot posar un quart anell. Un quart anell que noés per a la movilitat, el quart anell és un anell cultural, el quart anell de València és tot allò que tenen en comú les pedanies de València entre elles. A l’oest Beniferri i Benimàmet, al sud El saler, el Palmar, Pinedo… i al Nord Benifaraig, Carpesa i la que ens ocupa hui, Poble Nou. Les Pedanies de València guarden l’horta, les construccions com les alqueries i les barraques, les sequies, guarden els animals, guarden els espais naturals i l’aire net. Ademés de tot això, el quart anell de València, te uns coneixements, uns valors de vida, es a dir, un saber que porta milers d’anys allà. Visca el quart anell de València i visca Poble Nou.

Poble Nou és una pedania amb 800 habitants, amb una extensió que a València ciutat podríen ocupar perfectament 40.000 persones. La màgia de les Pedanies i la protecció de l’Horta ha fet que Poble Nou siga un espai verd, amb moltes alqueries desperdigades i amb un nucli principal al voltant del Camí de Montcada. Una hermita on es celebren les festes de San Bernat i Santa Ana a Setembre i un ajuntament pedani. No hi ha ni un supermercat.

Poble Nou és l’horta valenciana. A banda de l’arrós, la taronja i la xufa, a València sabem mollt bé el que és l’horta valenciana. L’horta valenciana, sobretot a Poble Nou, esta feta de carxofes, creïlles i cebes, moltes cebes. Josep Pla deia que la gastronomia, es a dir, el que hem menjat, és el paissatge posat en un plat i es te plat, de l’horta valenciana a Poble Nou és el bollit valencià.

Poble Nou són els animals. Són els gosos, els pardals, el só dels galls dins dels corrals i sobretot són els cavalls guardats en el club equestre de València, un centre gegant de Poble Nou. Guarden els cavalls de la policia local de València, fan classes d’equitació i també fan, atenció, una cosa nova i molt interessant, l’equinoteràpia, teràpia amb els cavalls. Funciona per qué és igual que caminar, funciona pel contacte emocional amb el cavall, pels moviments i per la sensació que li dona als xiquets i als adults que la practiquen, amb un equip de 15 persones que hi ha al club equestre de València, tot això a Poble Nou.

A Poble Nou hi ha pocs serveis públics. Un autobús, es a dir, una sola linea, que passa a voltes cada 40 minuts… això és extrany estant al costat de València. També hi ha una consulta de metge, que fa festa en vacances i un ajuntament amb un espai d’activitats on de vegades es fa ioga. Cal dir que el que té és que és un Ajuntament pedani, per tant, molt a demanar i poc a decidir. Cal prestar molta més atenció a les Pedanies des dels poders públics, és una evidència.

Per últim, no estariem a Poble Nou si no parlàrem de diners, els diners que costa cada casa, que els habitants bé que ho saben, per que els terrenys d’horta estan protegits i no es pot construir i els diners també que costen les ferramentes del camp per a llaurar i els pocs diners que donen les plantacions, com algunes que són ara ademés kakis o menjar per a cavalls, ademés de les carxofes creïlles i cebes que parlàvem abans. Els diners que no estan al Poble Nou per què no hi ha banc… I els diners que fan algunes alqueríes que s’han reconvertit en espais per a celebrar festes i contractar paelles colectives i guanyar-se millor la vida.

Tot això és Poble Nou, parlar de diners, d’animals, de l’horta, del patrimoni i el saber i de la nostra cultura que la guardem al Quart Anell de València.