tracadebarris

Poble Nou

Parlarem de Poble Nou, una pedania del nord de València, però abans, presentarem una idea: El que direm el quart anell de València, un anell de protecció. Qué vol dir el quart anell de València? València és una ciutat feta amb cercles, amb circumferències, la primera de les quals és l’antiga muralla, es a dir, hui Guillem de Castro, carrer Colón, carrer Xàtiva eccetera, El segón anell és el que es coneixia per Trànsits, es a dir, per exemple les avingudes com Pérez Galdós i després tenim el tercer anell, fet per la Ronda Nord i el Bulevar sud, tres anells al qual se li pot posar un quart anell. Un quart anell que noés per a la movilitat, el quart anell és un anell cultural, el quart anell de València és tot allò que tenen en comú les pedanies de València entre elles. A l’oest Beniferri i Benimàmet, al sud El saler, el Palmar, Pinedo… i al Nord Benifaraig, Carpesa i la que ens ocupa hui, Poble Nou. Les Pedanies de València guarden l’horta, les construccions com les alqueries i les barraques, les sequies, guarden els animals, guarden els espais naturals i l’aire net. Ademés de tot això, el quart anell de València, te uns coneixements, uns valors de vida, es a dir, un saber que porta milers d’anys allà. Visca el quart anell de València i visca Poble Nou.

Poble Nou és una pedania amb 800 habitants, amb una extensió que a València ciutat podríen ocupar perfectament 40.000 persones. La màgia de les Pedanies i la protecció de l’Horta ha fet que Poble Nou siga un espai verd, amb moltes alqueries desperdigades i amb un nucli principal al voltant del Camí de Montcada. Una hermita on es celebren les festes de San Bernat i Santa Ana a Setembre i un ajuntament pedani. No hi ha ni un supermercat.

Poble Nou és l’horta valenciana. A banda de l’arrós, la taronja i la xufa, a València sabem mollt bé el que és l’horta valenciana. L’horta valenciana, sobretot a Poble Nou, esta feta de carxofes, creïlles i cebes, moltes cebes. Josep Pla deia que la gastronomia, es a dir, el que hem menjat, és el paissatge posat en un plat i es te plat, de l’horta valenciana a Poble Nou és el bollit valencià.

Poble Nou són els animals. Són els gosos, els pardals, el só dels galls dins dels corrals i sobretot són els cavalls guardats en el club equestre de València, un centre gegant de Poble Nou. Guarden els cavalls de la policia local de València, fan classes d’equitació i també fan, atenció, una cosa nova i molt interessant, l’equinoteràpia, teràpia amb els cavalls. Funciona per qué és igual que caminar, funciona pel contacte emocional amb el cavall, pels moviments i per la sensació que li dona als xiquets i als adults que la practiquen, amb un equip de 15 persones que hi ha al club equestre de València, tot això a Poble Nou.

A Poble Nou hi ha pocs serveis públics. Un autobús, es a dir, una sola linea, que passa a voltes cada 40 minuts… això és extrany estant al costat de València. També hi ha una consulta de metge, que fa festa en vacances i un ajuntament amb un espai d’activitats on de vegades es fa ioga. Cal dir que el que té és que és un Ajuntament pedani, per tant, molt a demanar i poc a decidir. Cal prestar molta més atenció a les Pedanies des dels poders públics, és una evidència.

Per últim, no estariem a Poble Nou si no parlàrem de diners, els diners que costa cada casa, que els habitants bé que ho saben, per que els terrenys d’horta estan protegits i no es pot construir i els diners també que costen les ferramentes del camp per a llaurar i els pocs diners que donen les plantacions, com algunes que són ara ademés kakis o menjar per a cavalls, ademés de les carxofes creïlles i cebes que parlàvem abans. Els diners que no estan al Poble Nou per què no hi ha banc… I els diners que fan algunes alqueríes que s’han reconvertit en espais per a celebrar festes i contractar paelles colectives i guanyar-se millor la vida.

Tot això és Poble Nou, parlar de diners, d’animals, de l’horta, del patrimoni i el saber i de la nostra cultura que la guardem al Quart Anell de València.

LLIBRES SOBRE BARRIS

El dia del llibre també és un bon dia per parlar de llibres sobre barris de València. No penses que són pocs, són moltíssims els llibres fets sobre els nostres barris. Per això, a banda de viurel’s i passejar-los, els barris també es poden llegir. Anem a recomanar alguns llibres. Si llegim sobre València, és evident que hem de començar pel clàssic de Manuel Sanchis Guarner, el llibre anomenat “La ciudad de València”, fa poc s’ha reeditat per IRTA. És el llibre més famós sobre la història de la nostra ciutat i va, des de la València Romana, fins al segle XX. Però al mateix temps, és un llibre que parla molt del centre de la ciutat i poc de la resta de València.

Per això ens calen molts més llibres per a entendre la nostra ciutat a dia de hui. Per exemple: d’ací poc anunciem que s’editarà un llibre fet per José Navarro sobre el barri de la Creu Coberta, un llibre amb moltes sorpreses sobre la història d’un barri que fou popular a principis del segle XX, però que actualment no te res a vore en com era la Creu Coberta fa només 50 anys.

Al costat del barri de La Creu Coberta està el barri de Sant Marcel·lí. Per a celebrar els 50 anys del barri, Àngel Vidal va escriure un magnífic llibre per a reflexar els primers 25 anys del barri de Sant Marcel·lí. Un llibre amb fotografies entranyables d’unes vivendes humils, amb les històries del primer veïnat del barri, quan estaven aïllats de la resta de la ciutat. El llibre es diu “Sant Marcel·lí: de huerta a ciudad”, escrit per Ángel Vidal Tornero. Però Sant Marcel·lí a partir de l’any 1975 es va convertir en un barri molt lluitador que va anar millorant la seua qualitat de vida i va començar un periode que ens porta fins al barri magnífic que és ara. Tot això va quedar escrit a un altre llibre editat al 2017 que es diu: “El barri que vam imaginar: Cartografia de la lluita veïnal a Sant Marcel·lí, on Yaiza, Aida i Tono Vizcaino, en companyia de molta més gent, escrigueren per a que es puga passejar Sant Marcel·lí amb un altra mirada, un barri tan sorprenent com desconegut de València.

Hi ha molts més llibres sobre barris, per exemple, un llibre enorme és el que va fer Ignasi Mangue sobre Marxalenes: “De alquería islàmica a barrio de la ciudad”. És com una enciclopèdia de la història del que ara és el barri de Marxalenes i que te la peculiaritat de contar l’altra ciutat, la València oblidada, es a dir, la que està a l’altra banda del riu.

També voldria recomanar un llibre molt emocionant sobre el barri de Campanar, un llibre homenatge a Eduard Pérez Lluch, que és un homenatge també als barris que forern horta i sèquies i que ara són finques enormes, es diu “quan la ciutat aplega a l’horta”.

Hi ha llibres més tècnics, com el llibre que es va fer a Patraix “de poble a barri”, on podem descobrir la fundació de la Federació Anarquista Ibérica o els discursos de Blasco Ibanyez a la plaça de Patraix.

Cada llibre sobre un barri és diferent, hi ha llibres més personals com el que va escriure Jose Francisco Ballester al barri d’Orriols, “su historia y su gente” que parla amb una mirada més religiosa o per exemple, hi ha també el llibre dedicat al barri de Torre, amb un repàs per els personatges més peculiars, es diu “Caminando por la Vega de la Torre” de Jose Gonzalbo.

Podriem seguir amb altres llibres com “Paseando por vías y caminos”, dedicat a Russafa o el llibre sobre Pinedo “més de cent anys d’història”, però acabem amb un llibre de cuina i barri, el llibre “La cuina del Cabanyal” de Marisa Villalba i Felip Bens, un llibre per a llegir, passejar i menjar. Bon profit i bona lectura de barris!

Russafa

Russafa pot ser siga un parc d’atraccions i al mateix temps una bombolla dins de València… Hi ha opinions per a tots els gustos sobre el que li ha passat, però concretament…Qué és Russafa? Començarem amb el sabor. A que fa gust? Russafa són els buñols i xurros tradicionals, amb un nom que fa honor al barri, el Contraste. Russafa son tendes de pakis, la madalena del forn dels Borratxos, els cereals que pots emportar-te a granel en Biosofia, els menjars per emportar de Arrozar-se o de Doña Petrona sempre cuina de mercat. Russafa, per tant, és el famossísim MERCAT DE RUSSAFA amb els productes naturalísims de cayena o les taronjes del camp al plat, las carnes argentinas de Adrián, les delicatessen de Zurita, el mediterrani de el greco o el pa de la tahoneta.

Russafa és cuina. I per això es fa la meditació abans de cuinar a l’institut macrobiòtic, però Russafa, si vols també són els ous trufats de Bocart i un brunch al Dulce de leche, les tapes de clásicas y creativas, la casa Pepe, els gelats italians de Brustolón, el gelat artesanal de Soler. I alta cuina a la carta del boccamada, del Canalla Bistró de Ricard Camarena, Russafa és la finestra, el vermut de la Pizarra, les verdures del Malmo i de Coopenaghe, les cervesses de Simon Boccanegra, les pizzes gourmet de interno mediterraneo, el peix a la brasa de la cooperativa del mar, els mojitos que es feien a la fusteria, inclús les creilles fregides son creatives a Russafa si aneu a la Patatona.

Russafa, és hipster, vintage, de moda i tot per exemple, per els objectes absolutament imprescindibles per a la supervivència contemporànea de la tenda gnomo, la modernitat de Diseño 43, les manualitats de batallón i de lokita botones i la modernitat de cada cosa del Kowalski.

Hem dit moda? La moda a Russafa son els vestits de la Ruzafa Fashion Week, la sastrería Africana de Bissap, els bigots pentinats a Frankie mustache, els productes naturals i orgànics per a la perruqueria A Pelo i els tatuatges hiperromàntics de dermatopía.

Però hi ha més, hi ha molt més, per que ara Russafa és el barri dels teatres, del microteatre, de les marionetes de la sala títere, de la Sala Russafa, de les obres de teatre a les cases de la gent al Festival Russafa escènica, del Saltamontes i molta atenció, de les carátules dels DVD del gran videoclub Stromboli.

Del videoclub a als videojocs de Russafa. Els de virtualium. I a jugar també als hobbies del fallero, al Cocoroom o amb els superherois de Gotham o de Star Toys i no oblidem les maquetes tradicionals de casa Giménez.

A Russafa i a tota València la gent comprava les equipacions esportives de tota la vida en Deportes Arnau, però ara a Russafa fa parkour o es lliga a unes teles a la Revolution School, i apareix el ioga infantil de la casita del arbol i el ioga per a majors del YogaFlow. I sobretot, ara Russafa és el paradís del lloguer de bicicletes, el valencia bike, a verrasend, Russafa Rent Bike i si pases de tot això, els divendres hi ha ping pong en el centre municipal de juventut.

Però quin es estil musical li pega més a Russafa? A banda del Rock del Liverpool, sobretot el jazz. El jazz del ubik, del deslunao, el que s’escolta al Mercedes i el que s’aprén al Russafa musical. Russafa són les popularísimes classes de lindy hop de la escuela, es a dir, del swing de tota la vida.

A Russafa, si no te canses de ballar, pots seguir de festa, el Play, el Xtra Large o al Picadilly i per la vesprada al delorean o a l’hotel california… Russafa, ja ho saps, és un barri que te un fàcil resum de la festa, Russafa són les llums de les falles.

Però Russafa també és política i molta, amb les assamblees de Podemos en la morada, els mitins polítics a l’Sporting Russafa, les assemblees feministes de Russafa a la casa de la dona. Russafa també és conflicte per que s’ha convertit en el paradís de airbnb i per això hi ha la lluita per un lloguer de vivenda no abusiu, Russafa és veïnal i vol descansar i també hi ha qui vol més terrasses i hi ha la plataforma i l’associació i per tota eixa moguda, les conquestes socials van arribant al barri, com les Naus de Ribes, l’escola Alejandra Soler, o el nou parc central de València… Hi ha qui diu que menos és més, per això, podríem seguir, però millor saber que Russafa és hui un parc d’atraccions i al mateix temps, una bombolla dins de València.

La Russafa Històrica

Russafa

15 frases sobre la història per a entendre Russafa. Gràcies al Grup Harca, a Cesar Jimenez i als pocs històriadors que han estudiat a fons Russafa.

1) A les afores de la ciutat, fa uns 1000 anys el governador musulmà, es va fer un jardinet, un lloc per a descansar. Així es deia i així va començar: Russafa. De fet, al món hi ha encara 4 llocs que es diuen, pel mateix motiu Russafa. Un aprop de Damasc, un al costat de Bagdad i un altra Russafa a prop de Córdova. Són les 4 Russafes que hi hagueren i estan encara.

2) El primer Hipster de Russafa fou en l’època musulmana: Muhàmmad ibn Ghàlib, el Russafer, el valencià. Va escriure: S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir / o és que algú ha dit el nom de València? /Amics, atureu-vos amb mi; parlar d’ella / em du la frescor de l’aigua a les entranyes ardents. /Atureu-vos de gust i assacieu-vos la set, / la pluja ha de vindre a regar la Russafa i el Pont.

3) Jaume Ier va prometre l’alqueria, es a dir el poble, de russafa als Templers, molts anys abans inclús de conquerir València.

4) Russafa no era com ara, Russafa era enorme en extensió, arribava fins a l’albufera.

5) Un any després de l’entrada del Jaume Ier a València, en el mateix lloc que ara està, es va colocar la parròquia en honor a San Valero i a Sant Vicent Martir. Simbolisme cristià pur i dur de reafirmació front a l’islam.

6) Al Convent de franciscanes descalces de Nostra Senyora dels Àngels és on provablement Abu al Hamlat, va rendir la ciutat de València al Rei Jaume Ier, sí, a Russafa.

7) On ara està el punt on s’acaba el carrer colón i comença el carrer Xàtiva, més o menys per el Primark. Ahí hi havia una porta en la muralla de València, una porta que es deia, el Portal de Russafa.

8) Russafa també era coneguda com la “Terra del Ganxo” i és que estava plena de séquies, canals i marjals, pels quals els russafers es desplaçaven amb barquetes ajudats amb uns ganxos o perxes com les que encara s’utilitzen en l’Albufera.

9) Alerta, a l’any 1830 es crea l’Ajuntament de Russafa, que va durar fins el 1877, es a dir, 40 anys d’Ajuntament.

10) A meitat del segle XIX, València va decidir tirar la muralla i Russafa es va oposar a aquesta decisió. Com a compensació Russafa va solicitar la gestió de les restes de la muralla.

11) Anem a finals del segle XIX, es va crear un Mercat estable, de ferro i fusta, en la mateixa Plaça Major, on tradicionalment s’aplegaven els tendals dels venedors, als peus de l’església de Sant Valero, d’esta forma comença en serio, el Mercat de Russafa.

12) Russafa hui no s’entén sense l’eixample i el primer gran projecte d’eixample, d’agrandar la ciutat i sanejar-la, el va fer un personatge al segle XVIII que si aneu per Russafa sí vos sonarà: Matias Perelló.

13) En 1919 comença l’escola més històrica del barri de Russafa, el grupo Balmes, una escola amb un refugi contra els bombardejos de la Guerra Civil.

14) L’edifici més famós de Russafa és la plaça de bous de València, una plaça creada a benefici de l’hospital general de València, creada també per la Junta de l’hospital general.

15) Per últim, cal parlar de les Naus de Ribes, de Demetrio Ribes, el que fou el Físic, matemàtic, que amb 27 anys va ser nomenat l’arquitecte de la Compañia de Hierro del Norte de España, que va projectar l’estació del Nord de València i que va fer unes Naus a la vora del tren que hui són una part important del futur i dels somnis del barri de Russafa.

Gràcies Harca, Baydal, Esquilache, gràcies jimenez i Visca la història de Russafa!

Tendetes

És com un secret, no ho sap la resta de València. Però ves i pregunta, si vas al barri que hi ha al costat de l’antic hospital la Fe, pregunta, que encara que les cases siguen irregulars, de diferents époques, i no tinguen una estructura de cap tipus, tot el món allà ho sap. Viuen al barri de Tendetes, no hi ha dubte, el veïnat ho sap, però la resta de València no. Anem a destapar el secret de com és el barri de Tendetes.

El barri de tendetes és molt antic, era un antic poblat, com el calvari, prop del poble de Campanar, però d’aquelles tendetes ja no queda pràcticament res. Són els pobles a l’altra banda del riu, al costat del camí vell de Paterna, del camí de Burjassot, per on hui passa l’Avinguda de Burjassot, el carrer Padre Ferri o el carrer Joaquín Ballester.

Podríem saber més del barri de Tendetes si llegirem un llibre dedicat al barri, escrit per Lorenzo Bastos que es diu “Este es mi barrio”, però pot ser per mantindre el secret del barri, el llibre no s’ha publicat. Lorenzo Bastos ha replegat la història del barri i només tenim un testimoni. Si anem al centre de persones majors de Tendetes, un centre molt digne, vorem un mapa del barri a l’any 1949, fet per Lorenzo Bastos, amb una gran nostàlgia, de la vida de quan ell fou un xiquet i el mapa, fixat tu, està al seu centre de jubilats. Com és la vida… Tota una vida recordant un barri, un barri que la resta de València desconeix.

Podem pensar que la resta de la ciutat desconeix Tendetes amb un exemple clar. Si aneu al costat de l’escola Oficial d’Idiomes, on hi ha prop una gasolinera, voreu, com una xicoteta rotonda on hi ha un portalet. Un arc de rajola que era de l’antiga torreta de Tendetes. Però inclús hi ha la mentira allà de, primer, estar fora del barri de Tendetes i, segón, creure que és d’un Molí de Marxalenes. L’únic record històric que la ciutat coneix de Tendetes, i és un desastre com ho coneguem. Pot ser siga per a mantindre el secret i no destapar sospites, de que, a poca distància hi ha un barri amb un gran orgull, però sense ganes d’aparentar.

Aquest barri és un barri de molta vivenda popular. Tant les VPO del costat de l’antiga Fe, com el grup de vivendes de San Juan Bosco, el grup de vivendes de la Mare de Deu, de l’any 1948, que són iguals i del mateix moment que les vivendes antigues de Sant Marcel·lí i les que foren construides i sortejades per l’esglesia a Patraix. Totes aquestes vivendes, separades de la ciutat, totes preparades per a ser un barri pobre. Pot ser Tendetes estaba destinat a ser un barri pobre… però no. Que estiga pegat al riu, en la riuada del 57 fou una desgràcia, però hui està pegat al jardí més gran de València. Pot ser Tendetes tinga un exemple de com la vivenda de protecció oficial pot ser un lloc de dignitat i emancipació si està barrejada amb moltes coses.

El Prop, unes dependències de la Generalitat que estan al barri de Tendetes, amb grans edificis, acaben d’estrenar ara la nova Agència Tributària Valenciana, dirigida per Sonia Díaz. L’antic Hospital la Fe, ara tancat, la qual cosa va ser un colp molt fort per al barri, tant a nivell de comoditat per anar al metge, com per als comerços del barri… Ara es reposarà amb el futur nou centre mèdic Ernest Lluch.

Quí no coneix el Teatre i cines Flumen? Quan aneu als cines d’estiu més famosos de la ciutat de València, esteu al barri de Tendetes. Qué dic cine? Ara al Flumen fan espectacles de tot tipus. Al Flumen, pati i costat de l’escola San Juan Bosco, podeu vore la Zarzuela de Luisa Fernanda, o l’espectacle dedicat a Conchita Piquer o el Virgo de Visanteta. Pot ser siga, reviscuda la nostàlgia dels anys 50a que tenia l’escriptor del barri Lorenzo Bastos, la que també es reflexe a la programació actual del teatre Flumen, que està al barri des de l’any 1958.

La falla Avinguda Burjassot-Joaquín Ballester, que fa setmanes culturals en defensa del valencià o la societat musical Tendetes dirigida per una dona, Patricia Rosaleñ, son mostres d’un barri que es resisteix a ser un barri més, vulgar de la ciutat. No, Tendetes és un secret per a descobrir, que la resta de la ciutat anem sense saber-ho, però que allà, el veïnat, guarda amb orgull una identitat que ens fa millor ciutat.

Sant Antoni

Fa molts anys, l’entrada a la ciutat de València per les Torres de Serrans era també un ritual. De ben és sabut que quedar-se a la lluna de València, era arribar tard, quedar-se empanat, i això volia dir que una vegada ja s’havien tancat les portes de la ciutat no podia entrar fins al dia següent. La gent que venia de Sagunt, del Camp de Morvedre, de Castelló, de Catalunya i d’Aragó que entraven pels camins que coneguem hui com l’Avinguda Constitució, el Camí de Montcada o el carrer Sagunt, era gent que feien molts kilómetres amb moltes penúries i ja fa més de 700 anys, hi havia un lloc de repós abans d’entrar a la ciutat. Parlem d’una olivera i un pou, un bon lloc de descans que va ser durant segles el pou amb una campaneta. I ahí, en aquest punt comença la llegenda del barri de Sant Antoni, dels animals, Sant Antoni del Porquet, per la tradició que es va fer de posar una branqueta de la olivera als animals, per a donar-lis sort. D’ahí la parròquia, d’ahí tot una tradició: “Si algú no pot parlar bé, o no té la llengua prou neta, Sant Antoni té un remei: beure l’aigua de la campaneta”. D’ahí tota una història i tot un barri.

I arriba el 17 de Gener i s’ompli el barri de Sant Antoni, de cavalls, de pardals, de gosos, de gats, de porcs, d’animals de granja i d’animals de companyia, des de 1953 la companyia de Sant Antoni organitza aquesta peculiar benedicció colectiva d’animals que s’ha fet tan popular. Cal dir que la de Sant Antoni no és la única parròquia del barri, també està la de San Lázaro, amb la parròquia més menuda i renovada. La religió al barri de Sant Antoni no acaba ahí, per que per tota la ciutat és ben sabut que en el cantó entre l’Avinguda Primado Reig i el carrer Sagunt està una de les escoles religioses més importants de la ciutat de València, tant en extensió com en quantitat d’alumnat, estem parlant clar, dels Salesians de San Joan Bosco, que també innoven en educació com recentment la posada en marxa d’un ScapeRoom Matemàtic, combinant este popular joc amb les matemàtiques del batxiller científic. La innovació ve de lluny en Salesianos i molts recordem els populars teatres en anglés.

I a pocs metres trobem l’escola, molt esportiva, Luz Casanova. I com no, citar una tercera escola al barri, per fi ampliada, com es l’escola Max Aub, sempre cridanera amb les pintades als murs i activa al seu interior.

Però Sant Antoni, a banda de ser camins per a entrar a València i escoles, també, sense dubte ha sigut un barri de fàbriques, el que fou l’antiga carretera de Barcelona, va ser un lloc, primer d’artesans i poc després d’industries, com la de “Hilos y trenzados de yute” o també la desgraciada indústria “bombas ideal”, que a 1910, poc després de la seua inaguració la fàbrica, amb 40 treballadors de les válvules de vapor a dins, es va enfonsar, matant a molts treballadors. Com estem parlant del barri Sant Antoni de València i de indústria, parlem d’Agustí Trigo. Segurament no conegues a esta persona, bé, va ser alcalde de València l’any 1931, va ser un redactor del primer esborrany d’Estatut Valencià, va ser un científic reconegut… però sobretot és conegut per inventar i crear la fàbrica al barri de Sant Antoni de Trinaranjus. Per cert, a l’inici Trinaranjus, aquesta beguda, que començà al barri de Sant Antoni es deia Orangina. En este repàs del barri de Sant Antoni, molt històric, no pot faltar Maximilià Thous, amb escultura i Avinguda inclosa, l’escriptor de la lletra de l’himne per a l’exposició Regional, hui himne oficial de la Comunitat Valenciana, el famós “Per ofrenar” que va estar escrit a Madrid i musicat pel mestre Serrano. Ahí també es fa l’homenatge cada any.

I a tota esta història li contrasta un barri amb finques noves, però amb cara desgastada, un barri en obres, amb molts baixos comercials buits, amb oficines del Govern d’Espanya per a inmigrants, amb cartells ininteligibles, amb carrers passejats com el carrer Bilbao i tendes com la peixcateria La Barca o la tenda de menjars italians “La abuela vuela”. El barri de Sant Antoni, un barri d’antics camins, un barri de grans avingudes entre l’Avinguda Constitució, Primado Reig, el carrer Sagunt o les vies del tranvia. Camins i carrers que ens recorden que València també és hui un lloc de pas per a molta gent i, a més, en el cas de la barriada de Sant Antoni, al districte de Saïdia, 10.000 persones han decidit quedar-se i plenar-lo de vida cada día.

Vara de Quart

Qué és un barri normal? Vara de Quart. Vara de Quart, encara que la gent diu Tres Forques, que és la part de les finques, la part de les Avingudes Archiduque Carlos i Tres Forques, això és també Vara de Quart. Normal. Vara de Quart és tan normal que la parroquia de Santa Teresa Jornet pareix una finca més, si no te fixes, en Vara de Quart, tot pareixen finques. Per exemple, la pérgola per a fer concerts de la plaça Doctor Lluch, tan demanada per l’Associació de Veïns, pareix una estructura més, funcional, per a un barri funcional, que serà més digne amb el futur nou Centre de Salut. Un barri amb tendes normals, com “Mas que protes”, de nutrició esportiva, amb restaurants normals com “l’incontro” o amb tendes de xinos com HiperPatraix. Vara de Quart és tremendament normal. I Visca, visca la normalitat, la funcionalitat, la gent que passeja al gos en un solar, visquen els bars on de matí fan el café en llet i les vesprades hi han taules amb quintos i braves, visquen les escoles com la pública de Vara de Quart, que es diu Ciutat de Bolonia i que està entre finques, amb l’amiant retirat per a més dignitat i salut, amb murals i que visca, que visca la normalitat de Vara de Quart.

Però tot te la seua part especial, tooot a la vida, no hi ha ninguna persona normal. Tu que eres, normal, o com els altres? Inclús el barri més benvolgudament normal, com Vara de Quart, destaca per alguna cosa i ací, encara que hi haja un bon club ciclista guanyador de premis que es diu Vara de Quart o inclús la tenda de bicicletas Esteban, ací, en Vara de Quart estem en el barri del cotxe, inclús l’Avinguda Tres Cruces li diuen l’Avinguda de l’Automóvil. És pràcticament un barri dedicat al cotxe. Començant per tots els concesionaris de Opel, de Toyota, de cotxes de luxe de DS, de Alfa Romeo, de Kia i més, molt més. No poden faltar aleshores varies gasolineres i com no, un grapat de tallers mecànics, i també pots passar la ITV, també al barri de Vara Quart, el barri del cotxe, dels solars per a aparcar, de les tendes de cotxe d’ocasió, de les grans avingudes… I si hi ha un barri a València on podia tindre un accident un taxi colpejant a un über, eixe barri és Vara de Quart. No sabem si per això, per aquesta mania del cotxe, li falta transport públic.

Creuem l’Avinguda i ja estem. Ja estem al polígon industrial més gran de València.

Visca la normalitat del Polígon d’asfalt de Vara de Quart! Visca la gent de vida dura, de menú de macarrons al Valle Novo, de baladre i no de parcs, dels taxis de les 6 del matí. Visquen els treballadors d’oficina marginada, amb empreses d’aromes alimentaris com Ceylan, de les caixes enormes que se descarreguen al Makro, de la gent abraçant-se a la porta del tanatori memora, dels operadors de telefonia… Pregunta’t, pregunta’t si algun dia la ciutat de València podria viure si no anara ningú a Vara de Quart? Allí està el barri, sense metro, ni tranvia, ni parcs, ni restaurants d’etiqueta, ni turistes, ni visites culturals, on fins i tot les coses boniques que te l’Ajuntament allí estan guardades en un mega magatzem.

València no només se menja els aliments de Makro i Mercadona que se guarden en Vara de Quart, també se menja la informació que allí s’elabora i allí estan, gegants, els dos diaris més importants valencians, El Levante i Las Provincias, escrits i impresos des del pur asfalt d’oficina que no mira al mar, de grans redaccions, tots en fila, contant la ciutat, les comarques i els pobles a cada hora… fent també Tele i ràdio, a la 97.7, des de Vara de Quart, per i per a València, cada día preocupats per si internet és una amenaça o una oportunitat, i tan preocupats per internet que fan Levante plus per a vore si amb una mena de Netflix de la informació, la gent paga per una cosa tan poc valorada i hiperbarata com hui és la informació.

De fet, és normal. De fet, internet a València va començar a Vara de Quart.

Era el 19 de Setembre de 1996 quan es va instalar a Vara de Quart la primera arqueta de la xarxa de telecomunicacions per cable de la ciutat de València.

Si creuem les víes del tren, ens trobem abandonada, allà perduda, una torreta de la Valenciana, l’antiga empresa elèctrica, que ens recorda com erem nosaltres fa un segle, quan començarem a ser normals, a estimar la normalitat, a Vara de Quart.

Tres Forques

Quina sorpresa de barri ens espera, per als qui creuen que viuen allí, per als qui viuen de veritat, per als visitants i per a la ciutat que no ha anat mai a Tres Forques.

La punta del barri de Tres Forques està molt clara: Podem vore un avió F-86, en record de la base aerea militar que va durar del 44 a l’any 1997. Estem parlant de l’escultura gran que hi ha al Parc de l’Oest amb l’Avinguda del Cid. Un parc amb varies sorpreses, per exemple, la caseta on està la Federació de Veïnes i Veïns de tota València, també trobem al Parc de l’Oest, un laverint, o algunes escultures més, al costat de la famosa esplanada on es fan concerts, mítins polítics, per exemple l’últim de Mónica Oltra a 2015, hi ha que dir, al costat de la seua falla de Tres Forques, que va fer a la Vicepresidenta de la Generalitat, Fallera Major al 2018.

Les sorpreses de Tres Forques són moltes i molt variades, per exemple, l’escola al costat del Parc de l’Oest, l’escola López Rosat, aparenta ser una escola normal, però és una gran impulsora de projectes innovadors, com un dia del llibre molt especial o una sèrie de projectes vinculats a les energíes renovables. I al costat de l’escola seguim amb més sorpreses, una bona, l’estat en el que se troba el grup de vivendes Antonio Rueda, que per cert, la sorpresa d’aquest govern per als que viuen allí és que pràcticament tots els carrers han canviat de nom, donat que eren personatges franquistes els que protagonitzaven el Grup de Vivendes Antonio Rueda, unes 1000 vivendesd molt particulars, fetes a l’any 1972 i que, encara que pareixen degradades des de fora, estan, per sorpresa, molt cuidades, amb les plantes i la neteja, encara que els comerços no acaben de funcionar i l’entorn de la parròquia de Sant Gabriel, és un desastre. Parlem de Tres Forques, dels edificis grisos al voltant de l’Institut el Cid, que també aparenta ser un institut de perifèria, però és un referent de projectes europeus i internacionals.

Si seguim per Tres Forques tenim una de les grans sorpreses de la ciutat, sobretot si eres músic o esportista. Saps que a la plaça Maguncia està una de les biblioteques més importants de la ciutat que conté, l’hemeroteca, el major arxiu de partitures de compositors valencians i la biblioteca esportiva i un llarg etccetera? És un gran tresor amagat, una sorpresa que segurament no conegues, per que, atenció, ni en la mateixa porta de la biblioteca està anunciat el que dins hi ha. Pot ser siga, aquest tracte a aquesta biblioteca de Tres Forques, que és la de tota la ciutat, una de les majors vergonyes culturals de la ciutat de València.

Ara toca contar tres sorpreses molt bones del barri de tres Forques: La primera és el mercat de Castilla, un mercat molt actiu, amb moltes parades, molt estimat per tot el barri i amb una tradició que es manté contra el temps, per cert, amb un centre de barris per l’ocupació dins, per ajudar contra la falta de contractacions laborals. La segona sorpresa és la piscina de Tres Forques, la del parc de l’oest, que no només és un lloc per a relaxar-se en estiu, sinó que també organitzen moltes activitats i concerts, per a combinar en estiu música i aigua. La tercera sorpresa és la banda de música del barri, que està creixent amb un gran saló d’assaig i de concerts.

A Tres Forques també hi ha un barri dins del barri. Es tracta de “Los desamparados”, una sèrie de vivendes molt i molt degradades, oblidades i amb una falta d’atenció enorme. Podem dubtar molt si anem per el carrer Antella o el carrer dels jurats, de si fem el correcte o de si la política i l’economia, no s’estan deixant una part important de la ciutat enrere, sense mirar-la, ni passejar-la. Les sorpreses serien grans i no precisament bones.

Tornem a l’avió del parc de l’oest, no sense passar abans per tot l’enorme edifici i esplanada, seu de la policia local de València, on també, sorpresa, assaja habitualment la banda munipal de València, sí, al barri de Tres Forques.

Abans d’acabar, només dir que hi ha una sorpresa per a molta gent de Vara de Quart, de l’associació de Tres Forques i del Centre Cultural. Encara que pase l’avinguda de Tres Forques, tot allò queda fora del barri, se sol dir Tres Forques al que és un barri enorme, de Patraix i no de l’Olivereta, com és Vara de Quart. Supose que la unió de Tres Forques i Vara de Quart, quedarà molt més reforçada amb el magnífic documental que han estrenat just aquesta setmana, històries 3f, amb testimonis de la història de Vara de Quart i Tres Forques, dos barris units per la seua gent.

Ara sí. Tornem a l’avió, a l’escultura del parc de l’oest que ens recorda que allà darrere hi ha un barri sorprenent, que val la pena seguir descobrint.

L’Hort de Senabre

És el barri de la vitalitat i també és la València més secreta, el barri pel que no passa ni un sol turista i la València més moderna, la més tranquila i la més enèrgica… Hui caminem pel barri de l’Hort de Senabre.

Anem diréctament al cor del barri de l’hort de Senabre, al carrer Litógrafo Pasqual Abad, trobarem un solar, que vol ser un parquing… però no, ens trobem un diamant, el nostre museu del Prado del Graffitti, un espai de murals inmensos, d’una qualitat enorme, que cada cert temps va canviant, pintat per grafiters de tot el món que han pintat allí, tot impulsat per Miedo 12, Duque. Això és l’Hort de Senabre, el barri del dibuixant Paco Roca, un barri amb els somnis a la porta de casa, amb la plaça Julio Verne i el Carrer Beethoven, on per cert, està l’art de Gracia Gráfica i si el disseny valencià ja de per sí és bo, a l’Hort de Senabre tenim una de les empreses de disseny millors que hi han “cul de sac”.

Estàs al barri de L’Hort de Senrabre si vas pels carrer Carters, Gaspar Aguilar, el bulevar de Tomás de Villarroya i la parada de metro de patraix, ahí, entre el carrer Santander, Llanera de Ranes, el carrer Pedrones, l’Avinguda Primer de Maig… Inclús els carrers que han canviat de nom, com General Barroso, que ara es diu Jerónima Galés, s’ha acollit molt bé i, per a consolidar el canvi de nom, li han dedicat este any la falla infantil a aquesta impresora medieval valenciana, Jerónima Galés.

La llàstima és que no se sàpiga que l’Hort de Senabre és un barri enorme, de 17.000 persones. Pareix ser que això de que l’associació de veïns tinga molt poqueta gent, que l’associació de la Creu Coberta estiga a l’Hort de Senabre i que la gent pense que la plaça Segovia és la Creu Coberta, que l’hort de Senabre original, el parc de l’actual plaça Santi Suárez, estiga fora del barri, que el grup de Facebook del barri es diga “barri de la Valvanera”, que els xaletets de la previsora, casetes obreres dignes que se conserven com a tresor del barri, no facen honor al nom… Res, total, que ningú sap qué és l’Hort de Senabre.

I si, no és tot fantàstic, clar, com la vida, els avions passen per damunt encara hui, falta millorar la neteja, falten places per als alumnes d’institut, hi ha zones abandonades, com les fabriquetes de marques de bellet i la llàstima de l’ignorat cementeri britànic, realment propietat britànica… i no hi ha conciència de barri, més bé, la resta de València pareix no saber molt bé, que ahí hi ha un tressor, en forma de barri gran, amb moltes finques i molta vida.

Un barri nou, però que ja pot dir que guarda les històries quotidianes del bar cuenca, del videoclub rados, de l’Associació Alter, del Centre Social Senabre, de ser el barri del recordat canódrom, de les mascletaes de la plaça Segovia, del pub brasas i del restaurant Barbados, del gimnàs Zamora, els churros de casa piloto, ara també de les celebracions de la India, i tot contemplat per l’antiga olivera del parc d’Escultor Frechina que no s’ha mogut d’allí. L’Hort de Senabre és vitalitat i tranquilitat, a vore quí ho supera!

En Corts

Passa cada divendres per la nit: Els carrers estan plens i resulta impossible aparcar per que tot el món vol anar a sopar, vore un concert, una galeria d’art o un parell d’obres de microteatre i la música sona i hi ha molta llum: Això és Russafa. Però hui parlem del barri que és just el contrari, la cara B del barri hipster, viu i de moda, hui parlem del barri que està a l’altra banda de l’Avinguda de Peris i Valero. Anem a entrar al barri d’En Corts i el que anem a vore, no és tan lluminós.

El barri d’En Corts és un quadrat format per les avingudes Peris i Valero, Ausias March, La Plata i el Carrer de Zapadores. Aquest quadrat, com si fora un sandwich està tallat per l’Avinguda Doctor Waskman. Zapadores o la Plata, son dos noms que a València no sonen massa bé. Però el barri se diu En Corts per que En Corts era la carrera de la Font d’En Corts, Francesc d’en Corts, un senyor del segle XV Valencià amb la zona per on passava l’aigua, la Font d’En Corts. En Corts està dins del districte de Quatre carreres: La Carrera del riu, ara Montolivet, En Corts, Sant Lluís i Malilla. Per això hi ha confussió i la carrera Sant Lluís passa per En Corts i en Corts per Sant Lluís i està tot barrejat, barris, carrers i topònims… De fet l’associació de Veïns d’En Corts no és precissament la del barri, sinó la del camí, que no està al barri, quin lio!

Siga com siga, al barri d’En Corts viuen 12.000 persones. De fet, quasi per demografia i per estil podríen arrivar a ser dos barris, el nord de l’Avinguda Doctor Waskman, que hi ha unes casetes com de poble que no coneix pràcticament ningú, de fet, moltes d’elles estan abandonades. Alguns arquitectes vanguardistes les gasten per a fer experiments o diréctament ens revelen escenes d’un passat que teníem oblidat, com la casa de màquines de cosir Singer. Estem en un barri fred, amb voreres estretes, amb solars, amb runes, inclús amb un graffiti gran que literalment diu: «Me aburro». Ja simplement per aquesta frialtat, podríem dir que estem a la cara B, la cara oposada a Russafa. Però anem al Sud de Doctor Waskman, allò que podem anomenar «La Plata». La Plata és una zona que als anys 80a ja va estar colpejada per la crisi i que, malgrat les finques que es van fer noves, no ha aconseguit generar un moviment diferent. És molt curiós el debat que s’ha generat últimament intentant recuperar el per qué es diu la Plata, algú diu que és per una dona mítica que li deien la Plata, però segurament te a vore amb les misions dels anys 40a dels salesians i el record dels conqueridors españols, en homenatge al mar del plata. Els anys 40a i la mitificació de la història d’Espanya, van molt lligats. però de inmigració va la cosa i tota la festa de diversitat que és la multiculturalitat a Russafa, al barri d’En Corts és un autèntic drama. Al mig del barri d’En Corts, està el famós CIE de Zapadores. L’alegría de que la inmigració és diversitat, cultura i intercanvi, es torna drama en el barri d’En Corts. Ací són histories molt dures, no per el que fan els inmigrants, sinó pel que fem amb ells. El CIE de València sol tindre al any al voltant d’uns 1000 inmigrants, els mal anomenats «sense papers» que són retinguts i que es porten al CIE per una falta administrativa i que són retinguts uns 60 díes en una mena de pressó, amb l’únic motiu de no tindre els papers en regla i que posteriorment són deportats, normalment fletant avions a païssos africants o de latino-america. Les condicions dels CIE de Zapadores, del barri d’En Corts, no són, ni de lluny les millors. El Ministeri va a destinar una partida de 33’6 millons d’euros per a reformar els CIE, entre ells, el de València, que com podem vore des de fora, s’està caiguent. De fet cal recordar la plaga de chilches de 2016 o les denúncies de maltractes per part de la policia de 5 inmigrants, les condicions de la higiene femenina, les faltes de seguretat o la presència de menors al centre han estat denunciades continuament per la plataforma CIES NO, que a València es concentra l’últim dimarts de cada mes des de fa uns 10 anys, a la porta del CIE, al barri d’En Corts. Fan més intervencions, com recentment llegir un manifest al concert de Nacho Vegas en València. Si t’interesa la falta de Drets Humans a la nostra ciutat, pots informar-te mes vegent el documental, que està complet a Youtube, que es diu «La Puerta Azul». Passar per aquesta porta, que es la última imatge en llibertat que veuen d’Europa milers de persones, impresiona moltíssim. Recordem que el documental a Youtube es diu «La Puerta Azul». La inmigració no només és una qüestió de diversitat, hui a València també és desigualtat. Tant de bó, la ciutat mire més a l’altra banda de Peris i Valero, allà on deien la terra del ganxo, un barri que, estant al costat de Russafa, hui és tot el contrari, el barri d’En Corts.