La Carrasca

A les afores de la ciutat de València està el barri de la Carrasca, que és, encara que parega màgia, un barri que ha canviat la vida a centenars de milers de persones. Res per ací, res per allà, senyores i senyors, amb tots vostés, el barri màgic de La Carrasca. 

Anem a fer junts un viatge en el temps. Imaginem un passeig per aquesta zona de l’horta fa un segle. Estem al nord de la ciutat de València, quasi tocant Alboraia. Travessem el camí de Farinós, ens trobem amb el camí, la sèquia, el molí i l’ermita de Vera, seguim el nostre camí cap al sud i ens podríem trobar com es roda una de les primeres películes a València anomenada “Huerta Valenciana” on un home i una dona festejen al costat de la Font de l’Amor, quina casualitat. Trobaríem les sendes i segurament també la Carrasca al costat de la qual hi hauría una parada del trenet. A prop estaria el cementeri del Cabanyal i algunes barraques entre la ciutat i el mar. Poc més.

Tornem al present. Per què és un barri que canvia la vida a tanta gent? Situem-se a l’antic camí d’Albalat de Tarongers. Al barri de la Carrasca. Que vegem a dia de hui? A una banda del camí tenim, la Universitat Politécnica de València i a l’altra banda el Campus de Ciencies Socials de la Universitat de València. Dos grans motors de futur de la nostra ciutat, dos universitats separades per una via del tranvia, per pocs metres, situades l’una front a l’altra, amb dos cultures i històries diferents, però les dues valorades com dos de les millors Universitats d’Espanya.

La Universitat de València – Estudi General, que compta amb més de 500 anys d’Història, va desplegar des del 1995 un campus urbà per a acollir la Facultat d’Economía, Dret, Sociologia i Antropología, que va ser conegut com “Campus de Tarongers” i ja el dia de la seua posada en funcionament, va acollir a vora 20.000 estudiants, es a dir, 5 voltes més població que tot el barri de la Carrasca. Per si fora poc, uns anys després també, aquest Campus va acollir els actuals graus de Magisteri. Aquest Campus és i ha estat un referent en nombroses lluites socials, com la igualtat de Génere. Al parc que separa els edificis de Dret, dels de Magisteri, hi ha una escultura d’Andreu Alfaro, que com ell mateix va dir, “és una gran satisfacció que la Universitat de València s’adelante a la resta i trie com a símbol del Campus de Tarongers una de les grans fites de la nostra época: el creixent protagonisme de les dones”. I tant és així, que no només amb l’escultura, aquest any 2018 hem pogut assistir a l’exposició “Tres Voltes Rebel” de Ame Soler, al primer Congrés “Dones i Universitat, sense xifres” i no només a la vanguarda social en feminisme, sinó en l’ética i l’economia a la Setmana dedicada a l’ètica en les decisions de deslocalització empresarial, o a les recents jornades de “Cannabis des d’un enfoc integral”. Pot ser ara les festes si que quedaran fora del Campus, per la valla que delimitarà la seua entrada i que costarà al voltant de 5 millons d’euros. Esperem, que cap tema conflictiu continue sense estar vetat a una facultat de Ciències Socials on, per exemple la Facultat d’Economia ja compta amb més de 50 anys d’història i on els carrers principals estan dedicats als mestres d’aquesta Universitat que van perdre la vida a mans de la banda terrorista ETA, com foren Ernest Lluch, Manuel Broseta i Francisco Tomás i Valiente.

Però ara anem cap al semàfor i creuem l’Avinguda, estem a la Universitat Politécnica de València. Ja vegem a la porta el gran bou d’osborne, no per que per allà passara cap carretera, sinó pel gran símbol publicitari que va ser, com una lliçò primera per als estudiants de Márketing. Ens anem a trobar també amb la Facultat de Belles Arts, que provablement deuria de pertanyer a la Universitat de València i no a la Politécnica, quede ahí este debat i més endavant les pistes esportives i la casa de l’alumne… Vegem una Universitat gran, amb edificis amb noms extranys d’on ixen titulars de prensa sorprenents com el recent: “Un nou videojoc per a la diabetes”, “El hormigon celular más ecológico del mundo sale de la UPV” o “Un equipo de la politécnica de Valencia en Boston gana la mayor competición universitaria de biología sintética del mundo con una impresora de bacterias” i així podríem continuar amb exemples infinits sobre arquitectura, alimentació, nanotecnologíes… Més enllà d’aquests titulars, més enllà de tindre un carrer dedicat a Jose Antonio Marina i un altre a Pedro Duque o de tindre una de les televisions universitàries més divertides amb programes com foren Zip Zip Poli o Antena Paranoica, la veritat és que la UPV és un referent d’on han eixit més de 116.000 publicacions científiques, més de 6000 tesis doctorals, 7 Premis Jaume Primer inclús 1 premi Princep d’Astúries. Tot aixó per la unió de les escoles d’Enginyers Agrónoms, industrials, camins i ports i Arquitectura, ara fa just 50 anys. I que siguen molts més anys, al barri de la Carrasca. 

Autor: tracadebarris

Espai del programa "Primera Página" de 8:00 a 9:00 del matí a la 97.7 (València). L'espai apareix els dimarts.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s