Arrancapins són massa coses. Aném rápid, que segur que no tindrem temps de contar-les totes. Parlem d’Arrancapins, un barri del Districte d’Extramurs, el 46008 de València, que compta amb més de 22.000 persones. Un barri més conegut per ser el de la Finca Roja, que per ser la zona per on passava el camí d’arrancapins, que anava pel carrer de Pintor Vila Prades, per això hi ha confussió amb la Falla d’Arrancapins, que està al barri de la Petxina. La finca Roja dona moltíssima identitat a un barri, una finca que fa 85 anys que va completar Eduardo Viedma per a fer vivendes higièniques, dignes i funcionals per a la classe mitjana baixa dels anys trenta, inspirades als barris obrers d’Amsterdam i de Viena i que dona dignitat a la nova població que arribava a viure a la ciutat. Aquest edifici de 8 torres es va protegir a la guerra civil amb una sirena que cridava al refugi, situada a una vivenda de Pintor Segrelles. Per tot això i més, la finca roja és la dignitat feta vivenda, o si vols, castell. Parlem del barri d’Arrancapins, però supose que el coneixes més per ser el barri d’Abastos, o del mercat d’Abastos). L’alcalde Baró de Carcer va insistir i només finalitzar la guerra civil, aquest mercat fet, com no, per l’arquitecte Goerlich, va començar a prendre forma, tardant 9 anys a construir-se. Abastos, possiblement on hi havien uns cuartells, va estar el mercat primari de València, de l’any 1948 al 81, mantenint la tradició de la tira de contar i substituit per l’actual Mercavalència. Abastos és ara un gimnàs, una biblioteca, un institut, una comisaria… Tant Abastos com la Finca Roja están al barri d’Arrancapins i també l’estació de l’AVE, Joaquín Sorolla, una estació on ara també està l’oficina del Comissionat per al Corredor Mediterrani del Govern d’Espanya, encapçalada pel valencià Josep Vicent Boira que coordina les obres d’aquest gran somni, ja més que centenari de l’arc mediterrani. A Arrancapins, ara és l’estació de l’AVE, però abans era l’estació de mercaderies, ara és l’armeria i las Salas X del carrer Cuenca amb Pérez Galdós però als anys trenta estava ahí el gran Instituto Municipal de Oncología. Abans, com deia Estellés, “aquell pas a nivell del camí de Madrid, on hi havia uns solars de blocs de pedra i l’herba”, ara hi ha l’escultura dels rellotges en record de les víctimes de l’accident de metro de 2006.
Això són els monuments d’Arrancapins.
Però el que de veritat importa a la vida són les experiències. Per això deixeu-vos emportar, a la vostra memòria per alguns d’aquests noms d’Arrancapins: el Fata Morgana, La Roxy, Cormoran o Salomé, Sala Ultramar, La llimera, el Orson, el Aceite de Mesa, El Vilaplana, La Toscana, el Hawaika, el videoclub Teles, el George best, l’espai blanc, el Cracovia, el Bola, el Iranzo, el Mey Mey, el Cruz Blanca, Augusto Salvi, Spaccta Napoli, el Nori Ikazaya, el Dulce de Leche, La Caverna, el Egunón, el Camiri, La Suprema, el Vani, La Mora, el Amarillo i les braves de “Casa Cesáreo”. Això, i molt més, és Arrancapins.
#TracadeBarris 