Zygmung Baumann va morir al 2017 i va deixar escrit un llibre que s’ha publicat després de que ell morira.
El gran pensador, es va passar gran part de la seua vida explicant el món amb una metàfora: Líquid. El món que vivím es fa líquid… No te res a vore amb el canvi climàtic. Vol dir que tot te menys solidessa que en el passat, és menys consistent: Per exemple l’amor, l’art, el treball, el poder, la vida en definitiva, vivim segons Bauman en l’època líquida. Bé. L’últim llibre de Bauman, el que va deixar escrit i que s’ha publicat després de la seua mort es diu: Retropia, res de líquid, es diu retropia. Que voldrà dir?
Anem a suposar que tot aixó és per a parlar d’un barri… o un poble de València, suposem que tot això és una excusa per a parlar de Benimàmet.
Dins de Benimàmet està, la Fira de Mostres València. Un terreny de 200.000 metres quadrats que als anys seixanta va ser adquirit per 10 milions de pesetes, es a dir, al canvi d’ara, uns 60.000 euros. La Fira de Mostres és la més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa. Va començar al 1917 i a dia de hui a les seues instalacions ve gent de tot el món, fins a Benimàmet, a exposicions sobre motor, ceràmica, cómic, cuina i un llarguísim etcetera. Recorda que l’ampliació de la fira està també baix sospita de corrupció. Tot ben gran, només diré que ara, a la Fira de Mostres de València cap tot Benimàmet i 10.000 persones més. Tot ben gran.
Al costat, també a Benimàmet, tenim el Velódrom Lluís Puig, fruit d’un gran somni, del propi ciclista valencià nascut en la Ribera, que va treballar per a que València acollira el mundial de ciclisme i un any abans de vore l’obra acabada, Lluís Puig va morir. Al velódrom que porta el seu nom, s’han fet mundials d’atletisme, de natació i, clar està, de ciclisme. Hui València te, per a esport i concerts, un gran Velódrom, tot ben gran.
I si fora poc, per l’altra banda, una gran carretera, la CV-30, que separa dràsticament Benimàmet de Beniferri. Una gran ferida urbanística que tanca la circumvalació a València. De Benimàmet és l’arquitecte Santiago Calatrava… Tot ben gran… i com diria Bauman, líquid.
Però Benimàmet davant de tot açò tan gran, s’ha refugiat, s’ha trobat en allò xicotet. Per exemple, en una reproducció a escala, en miniatura del Benimàmet de fa 40 anys que va fer el veï Andrés García. Benimàmet està a les xicotetes associacions com la de comerciants, com la seua Associació de Veïns o com en la recent apareguda Acció Jove, que han conseguit un xicotet espai per a fer cineforums, exposicions, com la recent mostra d’indumentària valenciana antiga o clubs de lectura entre la gent jove, es diu, espai obert. La via del trenet, una vegada soterrat el metro, està reconvertida ara en un parc lineal que ja no separa Vies de dalt i Vies de Baix. Benimàmet, compta amb una banda de música antiga i no molt gran, però que encara es manté: la Societat Instructiva de l’Obrer Agrícola i Musical de Benimàmet.
El refugi de Benimàmet està en els detalls, en els pintors i pintores, en les seues festes de Sant Vicent, als seus carrers de plantes baixes. En reclamar més jardins i menys infraestructures. Pot ser, el refugi de Benimàmet és deixar de ser barri i tornar a ser poble, encara que recentment, la fórmula per a dir-li siga, l’aconseguida a aquest Novembre: “Benimàmet, Entitat Local Menor”. Tot açò naix d’un moviment dit: Benimàmet Poble, que va començar al 2001 i que reclama la independència de València.
Per tot això, Benimàmet és l’exemple de la retropía que deia el pensador Zigmun Baumann, de que allò bonic, a voltes està en tornar a les arrels, encara que siga com un refugi, front a la vida líquida i fugaç. Pot ser Baumann, quan va passar de parlar de la societat líquida per a deixar un llibre sobre la retropía, en el fons, el que volía era deixar de reflexionar sobre els velódroms gegants, sobre la Fira de Mostres de València o sobre Calatrava, i pensar més sobre Benimàmet.
#TracadeBarris 