El Cabanyal-Canyamelar és un barri, on ara viuen 20.000 persones, però abans del segle XX, Poble nou de la mar, que així es deia el Cabanyal-Canyamelar, era una vila independent amb més de 1200 barraques, humils, una al costat de l’altra i totes enfront de la mar. Un cabanyal allunyat de la ciutat, que va patir uns incendis devasatadors al llarg del segle XIX. Els incendis del segle XIX, varen coincidir amb l’aparició d’una burgesia romàntica a la ciutat, una burgesia que va fer apareixer casetes modernistes, revestides de ceràmica nostra i colorida, al costat del mar fent renàixer de forma romàntica, un barri nou, però amb un sabor nostàlgic, o millor dit, melancòlic.
Aquest sentiment impregna molts llibres que parlen del Cabanyal. Són moltíssims els llibres que s’han escrit sobre la vida d’un únic barri de la ciutat de València, entre ells, L’Esperit del Cabanyal, Llagrimes vora mar. Guerra, posguerra i riuada al Cabanyal (1936-1957) A través de la memòria, Historia del Cabanyal. Poble nou de la mar (1238 – 1897), El món mariner del Cabanyal, Relaixos del Cabanyal, Houses From El Cabanyal i un llarg etc… El Cabanyal desperta un món sentimental que es reflexa a molts espais, no només a les cases.
Però al mateix temps, el Cabanyal és un barri dur, en molts sentits d’aquesta metàfora, dur. Amb una realitat dura, d’un 38% atur i una població amb unes mancances molt considerables. Amb molt de treball social per fer, amb les diverses poblacions, de pobles gitanos, romanesos, mediterranis, àrabs, latino-americans… viuen en unes condicions millorables on la pobresa s’acumula a l’interior del barri, on difícilment es veu. Són històries que recorden les de Josepa, Vicenta, Antònia i Rosa, Maria, Francesca… algunes de les habitants de l’antic poble nou de la mar… l’actual Cabanyal i en aquest cas, Canyamelar.
El Cabanyal també és una zona de festes i això també genera els seus particulars conflictes… que ha voltes es solucionarien fàcilment vallant els solars on van a parar els cotxes, els cubates i la música de matinada, com els que hi ha al Carrer Drassanes pel voltant del número 50.
Tot el món ha vist i ha llegit, inclús ha patit, les amenaces, del que va ser les ànsies per a que l’Avinguda Blasco Ibányez tocara el mar, el que hauria trencat un barri. Pot ser a finals del segle XX, el Cabanyal ha patit el seu particular incendi, social i ara vegem com torna a renàixer. Fruit d’aquest renàiximent ha anat el Cabanyal Íntim, el No hay nada mejor que 27 amigos, la posada en marxa del Teatre Musical el Cabanyal, el Calamar, la Fábrica de Hielo i un llarg etcetera.
El Cabanyal és l’olor del mar, la llum de la platja, la música de la festa, tant del mític ACTV, fins a les cornetes de la Setmana Santa Marinera, però sobretot el Cabanyal es menja. Podem llegir la seua cuina a «La Cuina del Cabanyal – Ed. Drassana – Felip Bens i Marisa Villalba – 2014», podem comprar al mercat del Cabanyal, fent una tapa a la tasca del Tio Pepe o unes anxoves a Casa Montaña…
Realment, ahí està el Cap de França, tocant al Grau, el Canyamelar i el Cabanyal… Encara que s’ha fet conegut i popular que el nostre renàixer es diu Cabanyal.
#TracadeBarris 